“No man has a right to fix the boundary of the march of a nation” / “Ningú té el dret a posar traves al desenvolupament d’una nació”

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt

Una de les curiositats que vam visitar precisament és la pintada de 1937 que encara perviu al carrer de Sant Miquel: rebatejant el carrer en homenatge a Miquel Pedrola, milicià del POUM mort al front d’Aragó.  La història va sortir en una conversa informal el dia que vaig conèixer i entrevistar l’autor del bloc ‘Altres Barcelones’, l’historiador Dani Cortijo.

En aquests mesos, en Dani ha fet un excel·lent treball d’investigació sobre la figura del milicià que durant un parell d’anys va donar nom al carrer. Ho explica ell mateix al seu bloc. Però el més important de tot:  en veure que la pintada de quitrà corria perill de desaparèixer sota una capa de pintura de les obres, ha engegat una campanya de sensibilització per mirar de salvar aquest patrimoni de la Barceloneta. Ha sortit a diversos mitjans [entre ells el Diari de Barcelona] i ha obert un grup al Facebook que recolza la conservació de la pintada.

Aquest cas em fa pensar sobre la finíssima línia que hi ha entre la memòria i l’oblit. Gràcies a la sensibilitat i la bona feina d’aquest jove historiador, la pintada es pot haver salvat. Es parla també de fer un possible homenatge al milicià Miquel Pedrola.  Estic segur que aquell dia arribarà i m’agradaria moltíssim que a l’acte també és recordés el paper cabdal de persones com en Lluís Permanyer i en Josep Maria Huertas Claveria que un dia ens van portar de la mà per ensenyar-nos aquella pintada. Per mi sempre seran els referents indiscutibles a l’hora de descobrir i defensar el patrimoni de la nostra ciutat.

D’aquí va néixer un llibre que repassa tots aquells objectes mítics que els que tenim ja una certa edat recordem. Els clics de FAmobil, el Super Cine Exín, el primer spectrum…. desfilen per les pàgines del llibre, amanit amb comentaris de l’autor fets des de la prudent distància que només donen els anys.

Hi ha joguines que havia esborrat per complet de la memòria (com aquells jocs impossibles d’aigua que un botó feia anar amunt i avall). N’hi ha que no he pogut oblidar, com aquesta rata-rotulador, testimoni de les meves primeres inquietuds artístiques a la paret de l’habitació.

rata-rotulador verda

//www.youtube.com/watch?v=0c6HrQRpxec

Amb l’ajuda del seu nét, en Jep Jorba, la Maria Rosa va confeccionar un llibre de memòries: Pere IV, 416 Farmàcia. Postals de postguerra, que es presenta aquesta setmana al Centre Cívic Can Felipa al Poblenou. També hi ha un bloc amb el mateix nom que explica la història. Malauradament la Maria Rosa va morir el setembre de 2008 i no ha pogut arribar a veure publicat el seu llibre. Gràcies al seu testimoni, però, tenim un relat proper i estremidor que honora tots aquells que van perdre la vida al Camp de la Bota i de tots els seus familiars que van haver de carregar amb la injustícia i el silenci. Quanta humanitat la de la Maria Rosa!

Li miro els ulls verds i m’agradaria saber com ha arribat fins aquí. Probablement algú el va abandonar; potser posaria la crisi com a excusa. Ves a saber. És un gat casolà, d’això no en tenim cap dubte: és incapaç de caçar res, si s’espanta amb una trista rata de joguina! Quan de temps deu haver passat pel carrer mort de gana i fred?

Mentre ell dorm (li ha costat poc trobar el punt exacte del terra per on passa el tub de la calefacció), totes aquestes preguntes no importen massa.  Ell ha trobat una casa i nosaltres, un company de viatge.

Foto de família amb els herois dels 10 districtes

Els guanyadors amb el taló gegant de premi

Han estat dos mesos de campanya de contingut generat per l’usuari, fent servir totes les eines a ma, el grup de Facebook, el Twitter… el millor de tot ha estat veure l’emoció d’una persona anònima recollint el reconeixement de tota la resta. I la satisfacció professional d’haver treballat en una campanya que busca explicar històries solidàries, bones històries, històries d’herois, en definitiva.

Si us ve de gust conèixer les 10 històries, les podreu veure a http://www.heroisdebarcelona.cat

conductor d’autobús de la línia 17

La National Geografic Traveller el va qualificar una vegada com el lloc més bonic del planeta. El qualificatiu pot semblar exagerat, però no va desencaminat.

De tots els llocs que he conegut d’Irlanda, Dingle és el que més m’ha fascinat. És un petit poble situat a l’oest remot d’Irlanda, al cor de la península de parla Gaeltach. És un lloc on sembla que la vida passa lentament, de manera apacible. Els seus habitants són en extrem amables i allà sempre tinc la extranya sensació de sentir-me com a casa.

Així que he decidit posar a la capçalera del nou bloc un record a les estones passades a Dingle; de les passejades pels seus carrers. De la seva música i les pintes a An Droichead Beag.

Us deixo un parell d’enllaços per si us ve de gust conèixer la zona.

www.dingle-region.com
www.dodingle.com

PD Ah! I pels que us agrada el tema irlandès, tinc pendent llegir aquest llibre: “Nosaltres sols: la revolta irlandesa a Catalunya” de Joan-Carles Ferrer Pont. Com va influenciar el nacionalisme irlandès i l’alçament de 1916 en el nacionalisme català. I les figures de Macià i De Valera.