Un clàssic
abril 13, 2010
Al final dels crèdits del mític Persones Humanes hi havia una extensa dedicatòria:
Volem donar les gràcies
a totes les persones
que treballen dia i nit
de manera anònima
per fer possible
una televisió pública
al servei d’un país.
Sense el seu esforç
i la seva il.lusió
aquest programa
no seria possible.
Que el seu exemple plani
per la nostra terra
i que la seva llavor doni fruits.
Mentre tots ells siguin
presents en els nostres cors,
els nostres actes
no seran estèrils.
Com tampoc no ha estat
estèril la sang vessada
de tants catalans que,
amb el seu sacrifici
han forjat la nostra nació
És per això que tots hi
tenim un deute pendent
així com les generacions
futures deran deutores
nostres.
Segurs com estem que
Catalunya triomfant
tornarà a ser rica i plena
endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.
Per això beu, salta, riu
canya a l’estiu
i munta-t’ho bé.
I amb serra d’or
els angelets serraren
eixos turonos per fer-vos
un palau, reina del cel.
Que saps que tot el camp
és un clam,
som la gent blau-grana
i tant se val d’on venim,
perquè és català qui viu
i treballa a Catalunya,
de la mateixa manera que
és algerià qui viu
i treballa a Algèria.
I per això tornarem a lluitar,
tornarem a sofrir,
tornarem a vèncer.
I com més serem més riurem.
I si algú hi deixa la pell,
que quedi clar que
el fossa de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
També volem agraïr
la col.laboració del
Departament de Governació,
del cos dels
Mosos d’Esquadra i,
molt especialment,
de l’agent 478802/F.
I és tan cert
com que som vius
que se’ns acosta
l’hora foscant.
Contraindicacions:
Al.lèrgies tardorals,
malalties hepàtiques
i insuficiència renal.
La força del teu enemic
és la seva feblesa
i la teva feblesa
és la seva força.
ÉS a dir, que la seva força
és alhora la teva feblesa
i la seva feblesa,
mentre que la teva força
és la seva força.
Però recorda:
mai no deixis
que la força de la gravetat
t’empenyi cap avall.
I si caus, aixeca’t,
que de terra estant
no deixes passar.
I, si un cop dret,
la força de la gravetat
et torna a fer caure,
estigue’t assegut i mira
com s’ho fan els altres
per mantenir l’equilibri.
I sempre crida ben fort:
o ens escalfem tots
o llencem l’estufa al riu.
I si sura, marxarà surant,
i si s’enfonsa,
quedarà enfonsda.
No serà pas ni la primera
estufa al fons del riu
ni l’última estufa
que es perdi al mar.
Perquè tantes se n’han perdut
que ara no vindrà d’una.
He passat pel davant
d’una ferreteria
i he recordat el teu cos.
I en sentir bordar un gos,
he recordat
les teves paraules d’amor.
I fregant el passadís, en el
pal de fregar m’ha sembla
veure-hi els teus cabells.
En tot cas, ara ets lluny,
i per lluny que siguis
encara podries
allunyar-te més.
I tot plegat ens fa dir:
Au, aneu pels camins
i feu el que pugueu!
I si pel camí us trobeu
amb Butros Ghali, piqueu-li
el cap amb companyonia
i digueu-li: “Ei Butros!”
I en Butros us dirà:
“Us ha anat ben just,
companys!”
I és que són tantes
les criatures que hi ha
damunt la capa de la terra
i tan pocs els dies
que tenim per estimar-les
que el negui ens traeix
però la providència
ens empara.
… I així serà
fins que ho deixi de ser.
Tot s’estira, tot s’arronsa,
i si tinguessis vergonya,
no et diries Alfonsa.
I si jo fos un home valent, no
em diries Vicent.
I si canto aquest lament
és perquè m’has et saltar
una dent.
m’ha agradat el “I en sentir bordar un gos, he recordat les teves paraules d’amor.” A mi també m’ha fet recordar les seves 😛