Normal
agost 5, 2009
En Joanot era un nen normal. Una cara normal, un cos normal, uns amics normals, una feina normal, una nòvia normal, una amant normal…. tot era normalitat al seu voltant. Però un dia se li va acudir que era tan normal que no sobresortia en res, que no tenia cap cosa que el fes únic.
Va començar a pensar en els seus hàbits tot buscant alguna cosa que el fes singular; que el diferenciés de tanta normalitat, de tant d’equilibri i de tanta anonimitat. Per més que mirava dins seu no va encertar a veure res: cap habilitat admirable, cap coneixement espatarrant, cap costum únic. Res semblava sobreeixir en ell per fer-lo una persona especial.
Aclaparat per tanta normalitat en Joanot va voler impregnar de color la seva grisa vida. Aprofitant els minuts immediatament posteriors als aiguats d’estiu s’apropava a l’Arc de Sant Martí per tractar de captar algún dels seus colors. Però per molt que corria vers ell no aconseguia atrapar-lo mai. I cada vegada, de cop, l’Arc desapareixia i en Joanot s’adonava que estava caminant per una carretera normal que duia enlloc.
I tornava enrera, caminant normal cap a la seva casa normal a prosseguir amb la seva vida normal esperant trobar, algún dia brillant, aquell matís de color que el faria únic.
M’agrada molt… tots ens hem sentit una mica “normals” alguna vegada…
Algú va dir “en uns temps que existeix El Corte Inglés, anar vestit diferent és escandalós”. Penso que és molt més frequent voler ser “del grup”. Mireu si no els més joves. Volen ser d’un grup determinat. Ser “diferent” te un cost excessiu, la majoria de vegades.
Tots lluitem per ser acceptats i estimats, encara que haguem de fer-nos tatoos, foradar-nos la pell, vestir de forma poc pràctica. Però volem ser del grup, que el grup ens accepti com a membre i ens defensi. Sols, diferents,és com ser fora, i fora fa molt de fred….
Es mejor ser normal, porque cuando destacas por cosas como,,,,
tecla, mecla, criribigorda,sorda muda y vieja, jajaja, tiene que ser un desastre.
Claro si destacas, por joven. guapa, rica,simpática ,generosa….. tienes una cola de pretendientes que no te dejan vivir.
!Yo soy del segundo grupo!..
No os preocupeis por mi, solo es un poco de insolación
A mi m’agrada ser normal… també tinc una vida normal, amb aficions normals, una colla d’amics normals, bons pares i normals, una felicitat completa i molt normal…només espero que no es trenqui mai aquesta normalitat que ara em fa feliç 🙂
Potser al personatge del teu conte caldria dir-li que la felicitat és saber gaudir de les petites coses (normals) i no ambicionar aquelles grans fites que al final resulta que ens acaben fent més infelicos 😉