Pressumptes innocents o culpables
abril 14, 2009
La pressumpció d’innocència és cosa extranya i té més a veure amb el Guadiana que amb la realitat. Si una dona realitza una denúncia contra un home automàticament la pressumpció d’innocència de l’home queda en un segon pla i tothom s’afanya a demanar explicacions a l’home i a exigir-ne mesures penals. El judici paral.lel als mitjans de comunicació i a la societat és ràpid i, evidentment, la versió que guanya és la de la dona pressumptament maltractada.
Això és un fet.
L’altre fet és que quan la denúncia és contra un polític automàticament la pressumpció d’innocència passa a un primeríssim pla i es posa en dubte la versió del denunciant. El control dels polítics i manaires sobre els mitjans de comunicació és tan alt (la majoria viuen de les subvencions i anuncis d’Administracions) que és senzill apreciar com subtilment es resta credibilitat al denunciant i se li otorga tota al polític de torn.
Això també és un fet.
En conseqüència, al final del procés tenim personatges com en Fabra a Castelló que continúa manant tenint no sé cuantes demandes i que, a sobre, és presentat com un exemple d’honradesa. I ara a Gràcia ara en trobem que després d’una denúncia contra el Districte tot són copets a l’esquena del polític i patadetes a la denunciant. Només cal llegir l’Independent i La Tortuga per apreciar la seva objectivitat periodística.
Jo no sé si l’Alberto Belón i la resta d’acusats són culpables o innocents. Imagino que alguna cosa hi ha (no oblidem a quin país vivim), però en possibles casos de corrupció s’hauria de ser implacable i apartar els pressumptes innocents dels llocs de responsabilitat i prendre-li’s qualsevol capacitat de decisió en res. Posteriorment si cal ja se’l rehabilitarà, però l’Administració ha de ser implacable amb qui toca els diners de tots i a qui hem de demanar permís per a pràcticament tot.
Devant una sospita de corrupció, una sola i sense tenir en compte el nom del pressumpte innocent, cal no deixar marge i apartar el pressumpte innocent dels llocs de responsabilitat. Són els diners de tots i el benestar de tots el que està en joc i no, no es pot corporativisme en el cas dels polítics o sucursalisme en el cas dels mitjans de comunicació devant una pressumpció.
Perquè la pressumpció és una esperança i no un fet, i la innocència i culpabilitat les dues cares de la moneda. I la pressumpció d’innocència porta implícita la pressumpció de culpabilitat.