Poliedre
març 21, 2009
El temps passa veloç per dins meu fins arribar a l’extrem que a vegades em sento capaç de visualitzar en temps real els canvis que percebo realitzar-se en la meva personeta interior. La maduresa sembla ser un estat indefinible, més proper a l’edat numèrica que no pas a la percepció de la realitat, però de cop i volta m’adono que realment el creixement s’expandeix dins de mi formant capes. Però no són capes envolvents sinó cares d’un poliedre que cada cop és més gran i més complex.
I me’n recordo que la M. sempre em diu que sóc “l’advocat del diable“, que sóc capaç de defensar qualsevol postura que m’asseguri un enfrontament dialèctic amb el que tinc devant. Evidentment rebutjo de pla aquesta percepció ja que em considero prou capacitat per a tenir una visió pròpia i no haver de basar les meves creences en quelcom enfrontat a unes altres. No obstant, em preocupa una mica el transfons d’aquesta afirmació de la M., que em consta que no ho diu amb malícia i, ho he de reconèixer, sembla tenir prou fonament ateses les circumstàncies.
Però i si de fet la realitat també fos polièdrica? Què passaria si el pas del temps l’únic que fa al nostre interior és afegir possibles punts de vista, possibles realitats que reflexen el món exterior? La joventut es caracteritza per la rauxa, per l’obsessió de córrer contra el rellotge amb la voluntat de canviar-ho tot perquè es té tot claríssim: pocs grisos i molts colors brillants. La joventut, doncs, és un triangle on totes les cares són clares i separades. A mida que passen les experiències aquest triangle es va transformant en una forma geomètrica complexa, amb moltes més cares i algunes d’elles tan similars a les seves veïnes que costen de distingir.
Per tant, no em considero un “advocat del diable” sinó que possiblement m’adono que el poliedre pot ser vist desde plànols diferents, alguns d’ells similars i d’altres excloents però tots plegats integrants d’una sola forma geomètrica. Entenc que aleshores el que anomenem creixement, maduresa, saviesa, o el defecte d’ella, es podria explicar gràficament a partir de les cares d’un poliedre i la seva complexitat.
Un refrany d’aquest que pensem sempre son xinesos i ves a saber, diu que l’home (suposo la dona també) de petit te la força a les cames, després a l’angunal, després més madur al cor i al braç i finalment al cap.
Potser si que a base d’experiencies anem fent com les cebes, capes i més capes. Suposo que tot depen de com volguem enfocar la nostra vida i el resultat que volem treure de tot plegat.