Que s’enfonsi!
març 17, 2009
Fa temps que ho penso i ara ho escric. La sortida, la única sortida a aquesta anomenada crisi (un dia he d’escriure perquè em resisteixo a creure que això és una crisi) és senzilla: deixar que s’enfonsi tot ben enfonsat fins que aquells que no tenien bons fonaments hagin caigut tots. Que els bancs no poden avalar els crèdits? Que tanquin, que per això el Banc Europeu i el d’Espanya són avaladors (és un dir) i ens retornaran els diners. Que les fàbriques no poden produir més cotxes? Que les tanquin, i envïin la producció a un lloc més econòmic. Que les immobiliàries no venen? Doncs que tanquin la barraca. Edificis a mitges que no es poden acabar? Enderrocats. Multinacionals que no poden afrontar despeses? Doncs es venen les accions i es traspassa, o es tanca directament.
Durant uns anys això semblava Xauxa i tothom s’apuntava al negoci de fer diners de forma ràpida i sense cap mena de control. I és clar, va arribar un punt que això ja no s’aguantava i ara vol fer un pet. Dic vol, i no pot, perquè no li deixen ja que prefereixen apuntalar el desastre a afontar-lo.
Això cal deixar que s’enfonsi, que foti un daltabaix com Déu mana i aleshores tornar a començar, amb regles noves. Que molta gent se n’anirà al carrer? Doncs si, què hi farem. Però sempre es pot emigrar a d’altres llocs oi?
La solució que dius em sembla molt béstia XD
Com que això de la “crisi” ja fa dies que dura, he pogut pensar-hi. He arribat a la conclusió que tot és un joc molt ben muntat. Els que tenien molt, segueixen tenint molt, i si alguna cosa els pot fer arricar el seu patrimoni, per això els papes Estats aboquen diner. Diners que, en alguns casos serveixen per repartir dividents o pagar sous milionaris.
Ara ja eren molts els que, amb una bona dosi de cara o amb una bona dosi de treball, de tot en trobarem, havien aixecat uns petits patrimonis, anaven amb Porche, volien jugar a golf, i anaven als llocs on antes només els era permés a les “bones families”. Això s’havia d’acabar, només faltaria!!!! I es va muntar el sarao aprofitant un descuit de les administracions que dormien a la palla, com solen fer els dies de sol.
I ara, uns acollonits per la por, o la por i que no poden vendre els pisos com antes, que ja no tenen els ingressos milionaris….han agafat por. I la por, no ho dubtis, mou montanyes, o millor dit les fa caure. La crisi és de confiança. Per culpa de qué? Del que tu en dius viure a Xauxa, sense fré i amb molta, molta dosi de cara dura….
regles noves? Ítaca? Les societats dels socialistes utòpics? Valga’m Déu, les regles sempre seran les mateixes. No crec que el caos sigui la solució de res.
Perquè es produeixi un canvi real cal una revolució i un pet del sistema; Si els coses més o menys aguanten, encara que estiguem malament la cosa no canvia.
A França la van liar amb la revolució Francesa per poder acabar amb la monarquia, a Rússia va caler que tot petes per abandonar el Comunisme i caure al Capitalisme… i aquí sense radicalismes però amb monarquia, centralisme, la constitució congelada, el finançament també… i qui dies passa anys empeny.
Que hi hagi un canvi no garanteix que sigui a millor, però com que l’actual sistema ja sabem que no és bo… per què no canviar?
exacte oriol. I la millor part sempre és l’execució sumarial dels responsables del sistema actual.
@miquel,
a hores d’ara, i moven-te per inet com et mous, ja hauries de saber que el caos no existeix sinó un ordre no conegut/entès 😉 Tot, i tothom, tendeix a un equilibri natural.
Greips. Lo que dices también lo dicen cuando tienes depresión llegar al fondo del pozo para poder remontarlo poco a poco.
El peligro es que si te vas tan abajo a lo peor no puedes salir.