Colors i grisos
setembre 3, 2008
Fa anys em mirava amb admiració i devoció una generació completa. Em fascinava el seu esclat de colors que canviava el gris dominant a l'època. Una generació que fugia de la repressió personal i social; que protestava per una guerra llunyana i absurda; que creia en la justícia i els drets de les diferents races. Foren anys d'imaginació al poder, de prohibit prohibir, de comunitats auto-suficients i amb neguits per estimular el cos i la ment. Era una genració que es creia nascuda per a canvira el món. Ho van intentar i semblaven haver-se conjurat per transformar el món en un de millor.
Com és normal, l'assalt al poder no va prosperar. Però tenien el temps al seu favor ja que allò que se'ls hi negava per la joventut se'ls hi concediria per la maduresa. I avui, la generació dels 60 es troba amb el poder a les mans. Tot. O pràcticament tot.
I és en aquest punt on s'acaba la meva admiració. De tota aquella massa idealista que sortia al carrer reclamant un món diferent no en queda res. Avui puc veure que res del que volien fa 25 anys ho volen avui. El món en el que vivim ara, i que ells comanden, és segurament un món massa gris contra el que s'haurien rebelat amb les armes del color.
Sé que tot plegat és potser simplificar-ho una mica, però que una generació pugui canviar tant en tan poc temps em fa pensar. I em fa pensar que a mi també em passarà. Se'm fa dificil de creure que el món que jo volia amb 25 anys sigui tan diferent al que voldré als 60. I no només que el voldré diferent, sinó que aniré en contra el que volia 25 anys abans. L'adult contra el jove, el present contra el passat, la retenció contra l'aspiració, l'ocell en mà contra els 100 que volen.
Si una generació completa ha estat capaç de renunciar als colors per a trobar-se còmode en els grisos, a què seré capaç de renunciar jo? I, afortunadament, aquesta és una pregunta que un dia em serà resposta, malgrat faltin més de 25 anys per tenir-la. 😉
Greips: !Que bonic el que escrius i que
trist al hora!
Soc de la generació que parles i també de les que creia que amb el canvi de regim es podria haver canviar el mon.
No seria just dir que no ha canviat res, en el mon de la done a sigut molt important segur que donaria per molt el tema,
Jo estic desa-buda sobre tot en el mon laboral, els treballadors no han guanyat rés algú dirá que te les prestacions de l’atur poder mes dies de vacances, però segueix sense arribar a final de més jo diria que estan pitjor que els ans 60 o 70.
!Creus que ens hem acomodat! poder tens molta raó en mols caso deu ser així.
Jo penso que han topat sempre amb el gran poder que es el capital i aquest tenen el destí de tot el mon.
Si tinguessis que creure amb el dimoni els diners son el gran dimoni .
Aquesta és la imatge. Però no és cert en un 100%. Totes les “revolucions” moren esclafades pel desig de poder d’alguns que s’imposa sobre la majoria. Però les “revolucions” mai son esclafades en un 100%. Mira la revolució francesa. Encara que després es va esborrar del mapa, encara en queden retalls aquí i allà. De la generació que tu dius, conec qui avui encara segueix amb uns principis, diguem que propers a allò. Els canvis mai son de cop i volta. El món va canviant poc a poc. Més a poc a poc del que alguns voldriem, cert, però ho fà. El que no vol dir que, per fer-lo canviar, ens hi hem d’esmerçar cada un una mica en petites coses.
El esser humà està evolucionan, i ningú, ningú pot aturar-ho. El sol fet de voler-ho aturar, fa que evolucioni.
Ànim, dintre de mil o dos mil anys, aquest problemes ja no ho seràn. En tindran d’altres.