Cròniques de la veritat oculta
juliol 24, 2007
Havia quedat a la porta de l'FNAC i, per variar, em tocava esperar-me. Així que vaig entrar un moment a tafanejar i al veure'l no em vaig estar de comprar-me'l. Maleït consumisme! 😉
Feia temps ja m'havia llegit alguna cosa de Pere Calders (Gaeli i l'home déu, i crec que també Invasió Subtil i altres contes) i el recordava un autor molt planer i senzill. Així que vaig atacar-lo sense pietat.
Es tracta d'un llibre ideal per a llegir a la platja, al metro, o abans d'anar a dormir donat que es compòn de molts contes o petites històries. Algunes d'elles amb prou feines arriben a les dues pàgines! Tots els contes tenen un fons comú: hi succeeixen fets fantàstics i estàn escrits en primera persona, de forma que tens la sensació que l'interlocutor te l'està explicant directament a tu. I fins i tot assenteixes mentre llegeixes. A mi m'han recordat, salvant les distàncies, aquella sèrie de fa tants anys anomenada "The twilight zone" (aka "La dimensió desconeguda")
En definitiva, un llibre farcit de contes extraordinaris, i amb una destresa explicant-los molt notable. El català utilitzat no té res a veure amb el de Solitud i, per tant, un queda enganxat desde la primera pàgina.
Així doncs, per mi Cròniques de la veritat oculta és una lectura recomanable 100%, i per a totes les edats.
Em va agradar molt. Sempre m’han agradat aquests llibres de contes més o menys llargs o curts però que son com petites picades que et fan pensar a pesar de que semblin futeses.
Ara hi penso i crec que el tornaré a llegir. A l’estiu una cosa teoricament lleugera és una bona idea. Encara que per a mi l’estiu és sinonim de novel·la negra. Fa anys vaig començar a fer-ho i m’ha enganxat. A l’estiu novel·la negra i cervesa.