… fresques sou i regalades
juliol 9, 2007
Ja va començar malament. Al anar-nos a fer la foto d'inici, la càmara va caure a terra i es va trencar. O sigui que aquesta és una sortida sense testimoni gràfic.
Haviem decidit sortir del Coll de Jou per pujar directament al Refugi de Mariailles i seguir fins a la Cabana d'Aragó, on acampariem. L'endemà només estariem a dues horetes escasses del Canigó i podriem tornar tranquilament fent una volta més àmplia si s'esqueia. La decisió de fer una ruta tan senzilla era, per una banda perquè els tres que anàvem érem de molt diferents nivells i calia adequar-se al més feble, i per l'altra perquè l'objectiu no era tant coronar el Canigó com estar un cap de setmana d'acampada a l'aire lliure. Sense presses, sense sorolls, sense civilització i sense mals rotllos al cap. Cobririem els 1.500 metres de desnivell en dos dies, sense trencar-nos les cames ni ofegar-nos en l'esforç. Genial.
Vam començar a pujar tranquilament. Al cap de poca estona vam veure una desviació que ens duia cap a unes gorgues i dit i fet, vam acordar desviar-nos un moment. Al final, aquesta desviació es va convertir en una ruta alternativa que ens va ofegar. Jo, personalment, no estava gens acostumat a caminar carregat amb la tenda de campanya, menjar i aigua per dos dies i roba "per si de cas". En total, i fent una suma mental, devia portar més de 12 kg a l'esquena. Que d'acord, en pla no es noten però quan has de cobrir desnivells forts es nota. I més encara si les últimes setmanes has portat mala vida. I jo la vaig notar molt. O sigui que quan vam arribar a Moura ja estàvem rebentats. D'allí vam començar a tirar cap al Coll de Sagalés amb la idea inicial de fer nit al Jaç del Cadí. Però a mig camí un va decidir que ja no podia més i donat que ja eren quarts de nou vàrem decidir acampar. Millor que ens caigués la nit amb la tenda ja montada. Enmig del bosc trobar un lloc on plantar la tenda no va ser senzill i ens va tocar "netejar" de pedres una zona per poder-hi dormir.
I aquest va ser el millor moment. La posta de sol… genial. Veure amagar-se el sol darrera els Pirineus envoltats de silenci fou majestuós. Després vam sopar aprofitant la claror restant i poc a poc el dia es va anar apagant. Al final, vam quedar-nos completament a les fosques i vam poder observar el cel preciós, ple d'estels. Estàvem absolutament fascinats, cada ú perdut en els seus pensaments més íntims. El silenci era total, ni tan sols bufava el vent. Fantàstic.
L'endemà matí vam despertar-nos amb el cos baldat. Certament el jaç no era massa còmode i si bé el cansament ens va fer dormir les primeres hores després les pedres ens van recordar que allò no era casa nostra. Però estava plovent i tampoc podiem ni sortir ni començar a activar-nos. Així que va caldre esperar.
Quan a les 9 ja haviem pogut esmorzar i plegar-ho tot per continuar ja em vaig notar més cascat del normal. L'esforç del dia anterior m'havia fet estralls i em vaig adonar que pujar el Canigó, pel qual encara faltaven 3 hores llargues, i baixar després els 1500 metres de desnivell seria massa feixuc. L'esforç no compensaria la diversió, i em temia que la ximeneia que cal encarar al darrer tram seria un autèntic infern. Com que a mi personalment no m'omple tant aconseguir pics com disfrutar del silenci i l'entorn natural ens vam partir en dos grups. Un company va tirar cap al Canigó i els dos que restàvem vam carregar-nos amb tot el material per deixar-lo ben lleuger i enfilàrem cap al Refugi de Mariailles. D'allà vam continuar fins al Coll de Jou per agafar el cotxe i tornar a pujar per esperar al company a l'aparcament del Refugi. Li estalviariem el darrer tram, malgrat ell està en plena forma i no li calia. Però em sembla que, en el fons, ens ho va agraïr.
Així doncs, el primer intent de pujar Canigó ha resultat infructuós. No puc dir que hagi estat una decepció ja que els paratges que vam atravessar eren preciosos i vaig disfrutar-los molt. Però sí que tinc a la llista de Pendents l'ascensió final.
A la propera, farem primer el pic i després els experiments 🙂 Us deixo aquí la ruta que vam seguir per si algú la vol i una mostra sobre els mapes del Google Earth de la ruta que vam seguir els dos dies.
En altres temps també havia fet animalades d’aquestes i em vaig divertir molt. Plantar la tenda quan està caient la tarda i es fa fosc per moments no és el recomenable, però també ho he fet de nit tancada que no veies on picaves.
Es dur caminar amb molt pes a l’esquena. però quan arribes dalt i mires, descanses i beus aigua, et sembla que ets el rei del món.