Pensant en molt abans…
abril 2, 2007
Darrerament he tingut la sort d'aquirir, i llegir, tot un reguitzell de llibres que es sitúen en els segles anteriors a l'implantació de l'Imperi Romà. Crec que és la primera vegada q em llegeixo tants llibre de ficció ambientats en moments històrics coincidents.
Així, he pres consciència i he interioritzat millor el procés de la Història en els segles anteriors a la notra era. He après que va existir un imperi comercial cartaginès que va perdurar durant segles a la nostra banda del Mediterrani. Simultàneament, i a l'altra banda del mar, els grecs desenvoluparien un sistema humà i polític del que avui ens en declarem fills. Per si això fos poc, l'Imperi Persa ja s'extenia per l'Àsia Menor, i els faraons ja feia segles que havien desaparegut.
I aquest món antic, que després seria heretat pels romans, va romandre més o menys immutable durant segles. I quan dic immutable em refreixo a avenços tècnics, ja que filosòficament fou una època molt activa. De tant activa, ho podem prendre com a base quan analitzem els problemes actuals, ja que molts filòsofs antics ja els havien tractat i estudiat.
Però el que més em sorprèn és la davallada que es produí a Europa, juntament amb la desaparició de l'Imperi Romà. Com pot ser que l'evolució d'aquelles societats fos, de fet, una involució? On va anar a parar el legat humanístic i polític grec? Què se'n van fer dels mapes i el coneixement comercial dels cartaginesos? PErquè es van oblidar els coneixements mèdics de l'Egipte dels Faraon?
No sóc pas un entès (ni molt menys!) però fins on arribo hi veig alguna llum. Amb l'Imperi Romà es produí també la primera gran globalització al Mediterrani. Les mateixes lleis foren esteses a molts territoris, eliminant o assimilant (i després transplantant) les que ja hi havia. Posteriorment, i per mi aquest fou un pas decisiu, s'eliminà de soca-rel el politeïsme de les diferents nacions i s'imposà un monoteïsme. I amb el monoteïsme desaparegué la consciència col.lectiva de la diferència. Les nacions se sabien diferents perquè tenien diferents déus, que fins i tot podien assumir com a el mateix (Amón-Zeus, Heracles-Melkart, per exemple) però sabent que tenien diferents noms a diferents llocs. La gent menuda era conscient que més enllà la gent era diferent, amb diferents creences i formes de vida, que calia respectar.
Però amb el monoteïsme arribà la Veritat. I amb ella, el Pensament Únic. I amb la implantació del culte a un sol Déu, i la creació dels tribunals que castigaven qui no ho feia s'eliminà la dissidència i, amb ella, la consciència de diferents móns i diferents formes correctes de viure. Una sola forma de viure i veure el món s'imposà, castigant la dissidència amb la mort.
¿Estas segur que el politeïsme ha desaparegut?
¿Que és el Rocio que fan a Andalusia? No creus que és exactament, el reconeixement d’una deesa de la terra que ja tenien els tartesos?
No creus que les representacions d’un Jesús amb una túnica blanca resplandent que l’hi deixa una espatlla nua, no és una “representació” del deu Apolo? La devoció a la “mare de Deu” no és la transposició de la deesa Terra, tant antigua com el món?
És per reflexionar. Sembla que encara celebrem els Sant Joans amb foc, la Setmana Santa (jueva?), Nadal (sembla que Jesus va neixe a l’abril, segons els ultims investigadors), etc.
Hem fet alguns canvis, indiscutiblement, però…
Particularment tinc molts dubtes i preguntes….
@cani,
Estarem d’acord que tots els ritus cristians són manllevats bé de ritus pagans, bé d’altres religions.
Però això ho sabem tu i jo, que hem estudiat i desconfiem de les ensenyances dogmàtiques. Però què creu la gent sense estudis, que durant segles ha estat el 99% de la població?
Jo no sé tant si és qüestió de monoteïsme i politeïsme ni de consciència de la diferència. L’imperi musulmà (contemporani de l’Europa medieval) basat també en el monoteïsme i en l’assimilació cultural-religiosa dels territoris conquerits sí que va produir grans progressos científics, tècnics i filosòfics.
De tota manera és una reflexió “a bote pronto” ja que reconec que el meu desconeixement en aquests temes és important.
@autentico,
jo tampoc sóc expert eh? 🙂 I aquest escrit també és una mica “bote pronto”, però se m’acudeix com a diferència que la cultura musulmana no és piramidal. No hi ha “Papa”, no hi ha designació de “bisbes” desde dalt, no hi ha imposició de “rectors” de parròquia, sinó que és el propi poble creient qui escolleix el seu “pastor” i en funció del seguiment que aconsegueixi serà més o menys important dins el conjunt de la comunitat.
És a dir, no hi havia una persona infalible que es transmetés per via directa a través de Déu, i per tant, no ho podia haver una sola Veritat ni un sol Portaveu oficial.
Palles mentals de dilluns? 🙂
Veus? Jo desconeixia aquesta característica de la religió musulmana… I seguint amb les palles mentals, aleshores, el fonamentalisme és una opció de la comunitat? I l’elecció de l’aiatol·là? O alguna cosa ha canviat des d’aleshores i per això el món musulmà ha estancat el seu progrés? Ho pregunto, eh? Que no en tinc ni idea 🙂
Traçant un paral·lelisme, podriem explicar el progrés econòmic i científic que es va donar a Europa a partir de l’aparició del protestantisme que permet la interpretació personal de la Bíblia (i el retard d’Espanya on el catolicisme es va mantenir fort)? Per tant podriem concloure que a major llibertat individual major progrés com sostenen els liberals?
@autentico,
ja et dic que jo tb soc un aficionat, però les religions musulmanes i jueva, a diferencia de la cristiana, van de baix a dalt. Es a dir, són els fidels qui escolleixen el seu mestre i no al revés.
A conseqüència, no hi ha un sol interlocutor o representant diví a la terra, sinó vàries formes d’interpretar el seu missatge. Per tant, podria estar d’acord amb tu q el fonamentalisme és una opció comunitària no imposada (almenys en el pla teòric).
A major llibertat individual major progrés? Home, no ho sé… erò a major llibertat individual més capacitat de crítica i, per tant, de canvi.
Cuidadin, cuidadin. La religió jueva i sobre tot la musulmana son autenticament monoteistes, més que no pas la católica, tot i que pot entendres que també ho és, però pot “despistar”.
I l’islam també te els seus “mandamàs” que, en teoria, seria el califa. Però indiscutiblement és molt diferent el tipus organitzatiu. Cada un te l’imatge d’organització imperant a cada territori. Uns l’imperi romà centralista i els altres les tribus independents, fins a cert punt.
És indiscutible el resurgiment i la brillantor de la civilització arab a l’Edat mitjana va ser deguda, en molta part al califat de Cordova. I, per a mi, que va ser per la maniga ample que es tenia sobre la religió (islam, jueus i cristians més o menys barrejats) i que s’aporfitaven els cervells més dotats, sigués quina sigués la seva creença. El mateix va passar a Toledo, fins que va imperar el “Santiago y cierra España”, pensant que ja no eren necessaris ni islamistes ni jueus. I aquí la van cag….tots plegats. Imagineu el que representaria no haver passat per alló. El mon seria molt millor, o potser haguesim buscat altres maneres de fer la punyeta?
Per a mi que el problema radica en l’imatge que es vol donar de Deu. Com deia un dia el doctor House, “si parles amb Deu, ets creien, però si Deu parla amb tu ets esquizofrenic”.
I la cosa està en que alguns espavilats parlen en nom de Deu. Quan, raonablement, si Deu existeix, que seria l’altra, ningú el podria tenir dins el cap, ni en part, ni tot, ja que seriem la seva “obra”, i jo no crec que las Meninas puguin opinar de Velazquez, per més que en son una ombra.
Si partim de la base que ho va crear tot. O no? I amb aquest Deu, si que hi podriem creure, ja que realment seria de tots, i l’unic que podriem fer és el que diuen, en resum totes les religions, respectar el proïsme, i el mon, ja que serien la seva obra i l’unica manera de respectar-lo. Però això seria molt llarg i de teologia no en soc cap expert, és més ni idea. Ho miro com un fet antropologic, res mes.
El problema del monoteïsme, a nivell filosòfic, no és una qüestió de si hi ha Déu o no, de si n’hi ha molts o pocs, sinó, tal com descriu en greips, l’existència d’una Veritat Absoluta. Això explicaria també perquè el comunisme no ha triomfat.
Ara bé, la mirada que projectem vers el passat és “teleològica” com deia una professora meva. És a dir, creiem que a l’Imperi Romà va haver-hi més progrés perquè el valor del progrés dels antics romans i el nostre és similar. Si tinguessim la mentalitat d’un home de l’Edat Mitjana probablement pensariem que els romans eren una civilització inferior que no va aixecar mai cap catedral digna d’admiració…