Jo tenia un negoci a Gràcia…
març 14, 2007
Jo tinc un negoci a Gràcia que m'anava prou bé, em donava per alimentar la família i per tenir una motivació diària. El meu Ajuntament, ple de bones intencions, va voler fer la vida més còmoda als meus co-vilatans i va decidir, després de molts estudis, redissenyar el centre de la meva Vila i fer-la de preferència per als vianants. Ens expliquen que la gent es mou més a peu que en cotxe, i que tanta contaminació no és sostenible, i per tant el més lògic era potenciar l'ús del carrer per als vianants i posar entrebancs als cotxes.
I em va semblar lògic.
Vaig veure com reasfaltaven el carrer del meu negoci, com reordenaven el trànsit de forma que circular per dintre la Vila fos complicat i em va semblar bona pensada.
És maco anar a fer el cafè al matí i caminar sense tant de soroll amunt i avall.
Però em vaig adonar que la càrrega i descàrrega dels productes que el meu negoci necessita i entrega s'havia tornat una miiiica més complicada. Vaig veure que els camions no podien arribar fins a la porta del meu negoci com feien abans. Almenys no a totes hores, sinó només les hores que l'Ajuntament ho permetia, ni amb la facilitat com ho feien. Costa explicar als xicots que ara haurà de fer una volteta més per arribar a mi. Al principi tot eren somriures i brometes, són molts anys de tractar amb ells. Però mica a mica els meus proveedors es van anar cansant d'aparcar a 200 metres i haver de fer viatgets per portar-me tot el material. Ja no rèiem tant, quan féiem les entregues. Jo mateix em vaig començar a cansar d'haver de carretejar les meves entregues tan lluny per posar-les al transport. O de dedicar-hi tanta gent per a fer-ho en un temps raonable.
Ja no em semblava tan bonic.
I vaig veure els meus companys de professió instal.lats en còmodes polígons, on carregar i descarregar a la porta del negoci. I vaig veure'm a mi, fent viatges amunt i avall amb el carretó per omplir la furgoneta. I em vaig sentir ridícul. I vaig pendre una decisió: traslladar el meu negoci fora, i guanyar en qualitat i preus.
Per capitalitzar-me i poder comprar un nou local, generar les noves infraestructures, adaptar tot el paperam, fer el trasllat del maquinari i arxius, i segurament contractar personal per suplir els que no podràn seguir-me vaig pensar en vendre les propietats de la familia a Gràcia. Uns pisos i un local, nostres de tota la vida. Ens hem assegut, entaulat i xerrat i hi estàn tots d'acord. I em diuen que ara és bon moment per vendre ja que el mercat s'està a punt d'estancar. Segurament costarà en vendre-ho a un bon preu, però com abans comenci a moure-ho millor.
Quina pena. Nascut a Gràcia, me n'he d'anar perquè de tan bonica i pensada per a uns, és impracticable per als que, com jo, necessito carregar i descarregar sovint i amb rapidesa. Ho enyoraré, és el meu poble però si no marxo hauré de tancar el negoci.
Llei de vida.
Greips, això suposo que es real… però no es teu, oi??
@20g32,
podriem dir que està inspirat en una realitat però sense ser ni veritat ni mentida. Una fàbula, vaja.
I no, no es tracta de cap negoci meu ja que jo sóc un assalariat (i, a més, no tinc propietats “de tota la vida”! jiji)
Doncs aveure si algun d’aquests lumbreras que van decidir el que van decidir s’ho llegeixen i pensen el mateix que jo….
En la meva família tenim un exemple molt semblant. Però és llei de vida, de begades per millorar col·lectivament, algú ha de fer un sacrifici individual…
Evidentment, volia dir “de vegades”, que els de 1897 no s’enfadin… 🙂