Paco Ibáñez: “Als joves els hi han robat la cultura”
“Aconsellaria a la gent sortir del seu país si realment el volen conèixer”
Nascut a València el 1934 i d’origen basc, cantautor amb una llarga trajectòria en què ha musicat poemes de gran part d’autors ibèrics i llatinoamericans. Del pare va aprendre l’ofici d’ebanista. A casa seva compagina les creacions amb la veu i la guitarra amb el tracte amb la fusta.
-Recorda la primera vegada que vas sentir el tacte d’una guitarra?
-A l’estació de Sant Sebastià, estava esperant el tren per anar al poble i hi havia uns homes cantant a l’estil de Los Panchos i el so de la guitarra em va impactar perquè no l’havia escoltat mai. Jo vivia en un caserio amb vaques i bous. Anys després a Perpinyà, quan vam parar a França després de la guerra, hi havia un grup de gitanos tocant la guitarra. Em va fascinar i després uns amics em van fer agafar gust per les cançons i les guitarres.
-Marca ser fill de família refugiada?
-Marca de la mateixa manera que passes per un lloc on hi ha esbarzers; et vas fent petites ferides i quan arribes al final del camí estàs ple de ferides. Són ferides que es van tancant però per dins no es tanquen mai. Jo vaig anar com un farcell, amunt i avall. Jo vaig viure els bombardejos de Barcelona i el record que tinc són les alarmes i sempre recordo la sensació de veure el túnel tancat.
-Amunt i avall…
-Sí, vas passant d’un país a un altre, incorporant coses a la teva vida, et submergeixes en una altra forma de pensar. Jo aconsellaria a la gent sortir del seu país si realment el volen conèixer. Cal enxamplar la visió i la mirada cap a altres idiomes i altres cultures.
-En aquest sentit, vostè no ha tingut problemes en cantar en moltes llengües.
-A mi m’ha tocat tenir diverses nacionalitats. Jo em sento basc, català, espanyol, andalús, àrab, italià, francès del sud, argentí, colombià,… Sense donar-me compte m’he sentit feliç de formar part de molts llocs del món. Vaig integrant les cultures que vaig coneixent.
-Concretament a França han intentat donar-li diversos premis però mai els ha acceptat. Per què?
-No és cap convicció pensada prèviament. Simplement és una cosa que ho portes dins. Penso que és una farsa perquè qui et dóna el premi en el fons és algú que te’l dóna per sortir ell a la fotografia. És una forma fina de fer publicitat i al final tothom que surt a la foto acaba tenint cara de babau.
-Des d’un altre punt de vista, quin ha estat l’homenatge popular que més l’ha impactat?
-Em commou que jo arribi a un lloc, canto una cançó i noto que a la gent li agrada. No hi ha més. Quan jo estic en un concert i noto els aplaudiments i les emocions de la gent, en aquest moment l’artista se sent emocionat per estar en el mateix lloc que el públic. La resta són tonteries i inútils valors mercantils.
-Fa poc vas fer un concert a la presó de Trinitat. Què li va semblar l’experiència?
-Una experiència commovedora perquè en aquest edifici on vaig cantar una cançó d’Alberti hi van estar tancades dones republicanes. Et commou però quan cantes has d’anar més enllà de tot allò que penses o sents. Quan penses en aquelles reixes, penses en les moltes dones que van estar tancades, que van donar les seves vides per un ideal.
-Estremeix repassar els molts articles de gent coneguda i destacada que ha lloat la seva obra. Què sents al repassar les seves paraules?
-Em sento afalagat al veure què diuen de la meva música. M’alegro que ho puguin percebre així. Hi ha un moment que José Saramago deia que no tinc una gran veu però no per això deixa de sent potent. M’agraden les paraules justes, sense grandiloqüències i que es noti que són profundes sense escarafalls i fruit d’una sensibilitat i observació.
-D’aquestes persones que ha tractat al llarg de seva vida, quina és la que l’ha impressionat més?
-És complicat destacar-ne una perquè a totes les persones amb qui he tingut relació hi ha un afecte especial. Aquella persona que em va doldre més de perdre va ser el poeta argentí Raúl González Tuñón, que el vaig conèixer a Buenos Aires. El vaig conèixer poc però el poc que vaig conèixe’l va ser molt intens.
-El darrer amic que ha marxat ha estat el premi Nobel Saramago…
-Sí, però amb tota la pena per la simpatia i l’afecte que tenia, ha estat una cosa esperada. Saramago no s’ha mort, s’havia anat morint des de feia temps. Em queda un record molt bo perquè teníem una relació molt fraternal.
-Tot un símbol per a Portugal.
-Portugal és un país tan meravellós! Té una gran sensibilitat i ha estat des de sempre molt ignorat. Ara per sort, a Espanya es comença a tenir consciència que Portugual existeix i fins i tot que hi ha menys quilòmetres dels que pensàvem.
-Quina relació té amb Barcelona?
-Barcelona és casa meva. El primer record com deia no s’atura amb els bombardejos que vaig viure de petit. Vaig tornar del 1967 fins el 1971. M’agrada Barcelona i hi ha una relació no només fraternal sinó molt profunda amb els catalans. M’agrada com sou, un poble assumit, que sap què vol i que mai treu el verí. Es guanya tot allò que té amb l’esforç i on em sento millor de la Península Ibèrica és a Catalunya.
-Els catalans no tenim enveja a ningú però potser en altres racons sí que ens tenen enveja?
-Home, i tant! Hi ha una enveja molt profunda a Castella, sobretot. Tenen ràbia, enveja i mala llet. Per què? Perquè han sortit poc de viatge! Per què no accepten que la llengua mare de molts catalans és el català? Primer ha de ser Catalunya i després Espanya, si voleu els catalans.
-Com és la creació en el seu dia a dia?
-La creació no s’explica, és un concurs de circunstàncies, de sorts, que cal acompanyar, no obstant. Ara estic fent castanyoles personalitzades i cada dia amb petits detalls, mirant un núvol, per exemple, puc acabar trobant la inspiració necessària per fer alguna castanyola catalana. La inspiració ve acompanyada per la teva experiència. Diuen que l’atzar no existeix, ve acompanyat per les circunstàncies que l’envolten.
-Com divideix el seu dia a dia?
-En el meu taller treballo l’ebanisteria, després faig coses amb l’ordinador, després canto, descanso, llegeixo, toco la guitarra,… m’agrada descobrir. No et dónes compte i el dia s’acaba ràpidament.
-La pintura no la toques però la tens molt assumida com part dels teus discos.
-Sí, la pintura em golpeja molt. Per exemple, els colors m’interessen molt i em provoquen moltes emocions però sóc incapaç de barrejar dos colors. Hi ha pintors que m’han dit que quan perdi el complex que tinc amb els colors, aconseguiré pintar. Tot és important, els colors, les olors, els sons,… tot allò que no sigui de plàstic.
-Plàstic?
-Sí, quan acabes un concert i t’ofereixen un sopar i et trobes que els gots i els plats són de plàstic… no puc. No vull que em serveixin com un rei, ni molt menys, però el plàstic és un símptoma de la nostra societat, on tot vol ser aparença.
-”Si una societat deixa de donar cops de puny de consciència, es debilita i acaba sent manipulable”. Estem en aquest punt?
-Hi ha coses que són innaceptables. Si la gent proposa i tu acceptes qualsevol cosa, estàs afavorint que les coses es perpetuïn. Si tu dius no, “diguem no!”, com diu el Noi de Xàtiva, és un front de consciència.
-Creus doncs que la joventut d’ara és molt diferent a la dels anys setanta?
-Sí, tan diferent com 180 graus perquè hi havia una joventut que tenia moltes preguntes i buscava les respostes i avui dia al jovent li han robat la cultura i la consciència de les cultures. Ara només queden els rockers anglosaxons de merda que omplen estadis al igual que tot el món del futbol. Jo no tinc cap mena de problema per dir: Que mori el Barça i Visca Catalunya! El futbol és un instrument per idiotitzar a la gent.
-Però al final, si no fos el futbol, serien les curses de braus o qualsevol altra cosa?
-Sí, els braus, la televisió,… jo la tele ni la miro perquè em fa fàstic. A quins nivells s’està arribant a la televisió? Hi ha molta obscenitat, vulgaritat… La vulgaritat és el més obscè que hi ha. Hi ha poca cultura, poca consciència i poca sensibilitat. Ni els animals són tan bèsties.
-La cultura, doncs, és recuperable en algun punt?
-Quan la gent noti el vertígen del buit que han omplert, llavors tornaran a interessar-se per les coses importants. Fins i tot, a França que tenen el Bach de la cançó, Georges Brassens, no en queda res perquè la gent ja no practica la cançó. A poc a poc va desapareixent. La gent ja no canta, ja no vol. Cal cantar per satisfer la nostra vida. Els nord-americans estan convertint tot en Wall Street, en diners, que és l’únic patró vàlid actualment. El valor del saber, de la solidaritat, de la diversitat,… totes aquestes savieses estan sent tapades.
-Diu que ja no hi ha bojos avui dia.
-Per exemple, quan jo dic que no accepto vasos de plàstic et miren com si estiguessis malament del cap. Cada cop hi ha més gots de plàstic i coses que simulen coses que no són.
-I de roses de plàstic, ni parlem…
-Ni les de plàstic, ni les que no fan olor. Les roses del meu jardí són autèntiques, fan olor. Ensuma, ensuma!
Leave a Reply