Assajos sobre la realitat

Empresari i president del RCD Espanyol de Barcelona. Nascut fa 58 anys a Vilassar de Mar. Conseller Delegat de Conservas Dani, S.A., des de l’any 1997 és president de l’Espanyol. Dues Copes del Rei (2000 i 2007) i la inauguració de l’Estadi de Cornellà-Prat són les fites més importants de la seva presidència. El seu pare va néixer al carrer Verdi de Gràcia però confessa que no canviaria Vilassar per cap ciutat del món. L’empresa familiar va començar amb molt d’esforç, una petita representació i un local al Maresme. L’espanyolisme, com una afició de barri.

-Conservas Dani. Quins són els seus orígens?

-El meu pare, que era de la Quinta del Biberó, aquells joves que van enganxar servei militar i Guerra Civil, després del 1939 treballava en una impremta al matí i a la tarda venia espècies d’una casa que estava al carrer Princesa. Amb els anys va anar agafant més representacions de conserves arreu de Catalunya i l’any 1965 em va proposar ajudar-lo en els viatges. A base de fer autostop vaig començar a vendre pel Maresme. Cinc anys més tard, vam decidir amb els pares que era moment per tenir negoci propi. Així vam començar, amb un petit local i trucant moltes portes. Després, vam comprar la marca, ampliar les fàbriques i expasionar-nos més enllà de l’Atlàntic i Gran Bretanya.

-On entra l’Espanyol en aquesta història familiar?

-A Vilassar érem una colla d’una quinzena de nois i el capità del grup, que era més gran que jo, tenia la dèria que ens féssim de l’Espanyol. He de dir que a casa es parlava poc de futbol perquè el meu pare es passava gran part de la setmana venent fora i tampoc teníem cotxe com per anar a Barcelona cada cap de setmana al camp. Amb el temps, cap el 1975, vaig fer-me soci de l’Espanyol quan vaig poder-me pagar jo mateix el carnet.

-D’aquells anys quins són els jugadors que recorda en especial?

-Els de la meva generació no podem oblidar els anomenats ‘Cinc Dofins’, que eren Amas, Marcial, Re, Rodilla y José María, que era la davantera de l’època d’en Juanito Vilà Reyes. Aquells anys vam estar a punt de guanyar la Lliga per poc.

-De la graderia a la directiva. Un objectiu o casualitat?

-Del tot casual perquè a mi no m’ha agradat mai estar en cap directiva. A Vilassar m’havien proposat entrar dins la junta de l’equip local però no ho vaig acceptar mai. No obstant, a l’any 1993, en Ramon Condal, un gran amic meu des de fa 40 anys, va insistir molt que entrés dins la directiva de Francesc Perelló Picci. Jo no volia entrar perquè tenia molta feina però en Condal em va acabar de convèncer i vaig entrar de conseller directiu, sent responsable del futbol base. A l’any 1997 quan en Perelló va plegar, entre tots em van empènyer perquè fos jo el president.

-Se n’ha penedit algún cop d’haver acceptat aquesta oferta?

-Algun cop he pensat què hauria passat si no fos president de l’Espanyol però estic content d’haver pres la decisió. Les coses no m’han anat gens malament i penso que el futbol té coses bones i coses dolentes. S’han d’acceptar les coses dolentes i tot allò que comporta ser president del club de futbol, que comporta molts compromisos i situacions extremes.

-Situacions extremes com…

-Aquests darrers anys que al minut 80 encara estàvem a segona com amb el gol de Coro en temps de descompte. Estic segur que tots els ‘pericos’ estàvem patint però el president pateix un grau més perquè hi ha una responsabilitat darrere del futur del club. El futbol és molt complicat i bastant traïdor.

-En què ha canviat l’Espanyol des d’aquell anys 1997?

-Des dels anys noranta l’Espanyol ha fet un canvi. Abans era molt difícil que una persona portés la samarreta del club pel carrer amb la tranquilitat que la porten ara. Semblava que la gent s’amagava i li feia por sortir al carrer amb una samarreta de l’Espanyol. Ara pots veure’n moltes. Avui dia a l’Espanyol se’l respecte més i li hem donat un tomb al club. Potser no sóc la persona adient perquè se’m dirà que vaig sobrat però és evident que l’Espanyol ha canviat?

-És fàcil per a l’Espanyol conviure a la mateixa ciutat amb un club com el Barça?

-Difícil no és però és complex. El seguidor ‘perico’ quan compra el diari esportiu veu que hi ha tres pàgines del seu equip i trenta-tres de l’altre equip. Hem conviscut bé més de 110 anys però és un arbre que tapa molt i com et descuidis se’t pot menjar. Ara, això sí, sempre he dit que els ‘pericos’ som una raça molt especial, que som pocs però bons.

-Ciutat Esportiva a Sant Adrià i l’estadi a Cornellà. L’Espanyol ha perdut les arrels barcelonines?

-Casa nostra és allà on estem. Sant Adrià és la nostra casa perquè el seu ajuntament ens va obrir les portes, igual que a Cornellà, però Barcelona no l’hem i no podem oblidar-lo mai perquè som l’Espanyol de Barcelona. Pot ser que es perdin arrels però no podem oblidar la nostra història i el nostre passat.

-L’Estadi de Cornellà què representa?

-És el futur. La mentalitat dels catalans és tenir casa pròpia. El jovent, primer lloga un pis però després, a la que s’ho pot permetre, s’hipoteca per tenir un pis en propietat. Cornellà és el nostre patrimoni i una empresa sense patrimoni no té futur.

-Aquest estiu van inaugurar el camp però també es recordarà per la mort del capità espanyolista, Dani Jarque. Mirant al futur, quines accions es prendran per homenatjar al jugador?

-D’entrada, un partit d’homenatge, que el té més que garantit, però hem de cercar una data perquè aquesta temporada el calendari és molt atapeït. Farem tot allò que sigui possible per homenatjar-lo com posar un mural a la porta 21 de l’Estadi amb la majoria dels objectes que van deixar els seguidors i sobre la taula tenim el posar-li el nom a la Ciutat Esportiva però encara no ho tenim decidit.

-Està descartat posar-li el nom de Jarque a l’Estadi de Cornellà?

-Està descartat, sí. En cap moment s’ha pensat perquè el nom és Estadi del RCD Espanyol. Ara bé, el nom de l’Estadi està en venta per si alguna empresa està interessada. El preu és entre tres i quartre milions d’euros per temporada.

-La inauguració de l’Estadi de Cornellà és la seva darrera fita?

-La feina que jo havia de fer ja està feta. Crec que també em mereixo disfrutar mig any per presidir l’Estadi però el màxim que puc estar és un any. M’agradaria anar al camp com un aficionat més la pròxima temporada i m’agradaria fer-ho si veig que l’Espanyol està ben assentat i sense guerres ni complicacions.

~ by assajos on 23 octubre 2009. Tagged: barcelona, Entrevista, espanyol, llibre, sánchez