‘No’ a la indiferència
Avui que em toca fer el darrer assaig sobre la realitat de la temporada les cordes del meu llaüt de poeta crític desafinen més que mai. Penso que és la calor. Durant aquests mesos he intentat analitzar aspectes de la realitat de casa nostra buscant sempre la crítica. Tot i que a vegades penso que aquesta em surt més aviat àcida, confio que m’entenguin, m’agrada posar el dit a la nafre. I quan no hi ha nafre, m’agrada rascar una mica sobre la crosta de la indiferència. Aquesta és per a mi, una de les coses que els ciutadans i ciutadanes no ens podem permetre, la indiferència.
La indiferència, la no protesta, la manca de crítica mai ens donarà una paraula mal sonant i tindrà la decència de la bona educació. No obstant, la bona educació, el saber estar, ens ha deixat indiferents molts cops davant la guerra, el sofriment i l’epidèmia.
Aquests assajos, doncs, a vegades impertinents, a vegades massa utòpics, volen ser el reflex de moltes consciències que ens esvaloten els sentits o bé ens fan pair encara les victòries del neoliberalisme i dels reaccionaris.
Us he de confesar, que repassant els anteriors assajos m’he adonat que la religió ha tingut un pes molt important en aquestes reflexions. Des d’aquell servidor de Déu al Brasil anomenat Pere Casaldáliga fins la Conferència Episcopal, la meva educació cristiana ha donat peu a l’admiració per molts però també pel meu més absolut rebuig a aquells que volen decidir què és la família o que volen condicionar l’Estat als seus interessos.
No puc oblidar tampoc i no menys que agrair als nostres polítics el seu paper en el nostre país o en la nostra ciutat. La crítica política és un bé escàs. Conrear-la és una feina més aviat dura. Malgrat tot, ja sigui a Tumbuctú, Barcelona o París, encara queda molta feina per fer.
Polítics, bisbes, putes, dissenyadors, publicistes, intel·lectuals, periodistes, dissidents, lingüistes,… I un llarg etcètera han anat nodrint aquests assajos cada dilluns a l’hora del cafè i després del Cor de la ciutat. Les trames de Sant Andreu són jocs de nens al costat de la realitat, aquesta paraula que els professors de periodisme em van ensenyar a desmitificar i que és l’eix pel qual giren aquests assajos, que com bé diu el tòpic, superen la ficció.
Avui el destí ha permès que en aquesta data tan especial, el 18 de juliol, un servidor tanqui la paradeta per recarregar la ploma de tinta i el cervell d’idees malicioses.
Avui tanquen aquests assajos però no deixin que el seu esperit crític se’n vagi de vacances. Cal que entre tots, moguem les consciències per caminar cap a les utopies, en un món, que com bé deia un periodista mexicà, està ple de cafès sense cafeïna, xocolates sense cacao i diaris sense periodistes. Aquesta és la realitat i així hem intentat explicar-la.
Leave a Reply