Dilluns (30 de novembre) vaig anar a un acte a l’Ajuntament de Barcelona, on s’hi van entregar unes beques Floquet de neu, premis Floquet de neu i s’hi va fer un homenatge a Jordi Sabater Pi. Jo hi vaig anar com a participant d’haver fet el treball de recerca al Zoo. Els Premis Floquet de neu, precisament, són els premis que es donen als 3 millors treballs de recerca realitzats al Zoo, i els que no hem guanyat res ens vam endur un diploma conforme hi hem participat i un record, però em vull centrar en l’homenatge a Sabater Pi, o més ben dit, en ell concretament.

De Jordi Sabater Pi sabia molt poca cosa: que va ser qui va portar el Floquet de neu al Zoo de Bcn, que era un gran dibuixant, primatòleg i etòleg, que va ser el que va descobrir que els ximpanzés utilitzen eines (bastons) per aconseguir menjar termites i potser alguna cosa més. La seva mort em va semblar una notícia trista, no prou com per sentir una pèrdua propera però sí que em va deixar un regust trist dins meu, però en aquest homenatge vaig poder saber més coses sobre ell ^^

Va ser un acte bastant emotiu, ja que qui va parlar van ser persones properes a ell, que hi havien tingut contacte professional i personal (una d’aquestes persones va ser el seu fill). Per tot el que van explicar i les imatges que van mostrar (dibuixos seus, els seus quaderns de camp, fotografies, objectes col·leccionats per ell, etc) em va semblar un gran home que m’hagués encantat conèixer: li encantava aprendre, observar, era obert de ment, li feia il·lusió que els estudiants actuals poguéssim aprendre d’ell, estimava els animals i la natura, va tenir moltes experiències impressionants i per tot el que va viure, el considero un home savi. Com ja sabeu molts de vosaltres, i sinó ho sabeu us ho dic ara, jo també vull ser biòloga, tinc molts somnis que em ronden pel cap i no sé si, ni tan sols, en podré arribar a complir la meitat, però us puc assegurar que no em rendiré, intentaré fer-los realitat, i veient tot l’esforç d’aquest senyor em van venir moltes ganes de tirar endavant. Penso que era un home molt interessant, si l’hagués pogut conèixer hauria sigut algú amb qui hauria pogut tenir una gran i llarga conversa, algú de qui podria aprendre molt. Evidentment, ara, queden els seus llibres i les seves obres, però m’hagués encantat, com a mínim, poder-lo veure en persona ni que fos una vegada. Jordi Sabater Pi s’ha convertit amb un ídol per a mi. Potser l’idolatro perquè no el coneixia gaire, potser penseu que per aquest fet i que mai m’havia parat a pensar en ell “no em mereixo” idolatrar-lo, o que potser ho faig com a “moda”, però el cas és que l’acte de dilluns em va emocionar, em va encantar i em va fascinar. Realment, la pèrdua de Jordi Sabater Pi va ser una gran pèrdua i penseu el que penseu, també us puc dir que la Dian Fossey també la vaig idolatrar a l’assabentar-me de la seva història. Però quan dic que els he idolatrat no vull dir pas que em consideri una “groupie” (fan esbojarrada), sinó que m’agradaria prendre exemple i seguir els seus passos, tant d’un com de l’altra.

Nota: Groupie també ho he sigut, o potser encara ho sóc, però no de persones tant admirables com ells sinó de cantants, grups o…