El mussol i la lluna

Interessant aquesta conversa…=D

A mi la solitud m’agrada..no m’agradaria passar-me tota la vida sola, sense amics ni família, però sí que m’agrada la intimitat, la soledat..Hi ha vegades que desapareixeria del món durant una o dues setmanes, aniria algun lloc on ningú em pogués trobar i on jo no pogués saber res de ningú i pogués desconnectar al 100%.

Com a mínim necessito una estona del dia per a mi sola..i quan fa un temps que estic amb gent necessito descansar i estar sola..i les multituds no m’agraden.

@figurita
Molt normal, em sembla que ens passa a tots. Hem de tenir la nostre dosi de poder estar amb un mateix.

Els que, per coses de la vida, hem viatjat molt sols, hem pogut tastar el gust de ser sol i fer el que vulguis. En teoría. Però sempre tornes amb moltísimes ganes de ser amb els teus. Necessitem les abraçades i l’escalfor dels nostres. Encara que també la nostra independencia.

La soledad para mi es un sentimiento que no tiene nada que ver con el hecho de vivir solo o acompañado, hay mucha gente sola que no siente soledad y por el
contrario gente que vive acompañada y la siente.

Hace casi cuatro años que murio mi madre y ese sentimiento de soledad me cuesta mucho de superar tengo familia hermanas marido hijos, pero no se como explicar es como estar desamparada , sola delante de cualquier adversidad, ella era como un escudo protector.

Algunes vegades nosaltres mateixos ens aïllem. Voluntariament o no, per respecte als altres o a nosaltres mateixos, vivim sols dintre de la multitud. Per això m’agraden aquestes festes rituals de Nadal, pel contacte obligat i amb unes formules establertes que fan més senzill l’acostament.
Els orientals ho tenen molt més definit, ja que ells, per cultura, ni tan sols es toquen. I una bona abraçada, dos petons i un somriure amistós és una bona cosa. Més quan no el tens cada dia.
Amb el temps m’he tornat mólt més “tocaire” i “petoner” com acte d’amistat i de dir “soc aquí” “compte amb mi”.

Cani: Yo cada vez entiendo menos al ser humano y por lo que respecta a los sentimientos todavia menos.

Pero a quien no le gusta que de cuando en cuando alguien te diga que te quiere.

No se porque algunos creen que demostrar sus sentimientos les hace débiles.

Perque demostrar tendresa et va vulnerable. Encara que s’ha de ser molt valent per acceptar-ho i seguir endevant.

Cani:

“Per això m’agraden aquestes festes rituals de Nadal, pel contacte obligat i amb unes formules establertes que fan més senzill l’acostament.”

No estic d’acord amb això, a mi precisament el que no m’agrada de les festes de Nadal és la reunió obligada de tots..

Jo celebro “dos Nadals diferents”, un amb la família materna, i allò sí que m’agrada perquè ens reunim la part de la meva família més propera, només avis, mare, germà, cosines, tien i potser, amb sort, tieta. És com un menjar familiar normal, no celebrem el Nadal i simplement és una ocasió per veure’ls a tots, ja q cada cop m’hi estic distanciant més i els trobo a faltar.

L’altre amb la família paterna: Ens ajuntem 30 i pico, la meva àvia i les seves germanes i germà, més els marits de cada una, els fills respectius de totes (el meu pare, els meus tiets i els seus cosins) + les seves parelles + els seus fills. Aquest dia és tota una tradició, fins i tot amb nadales (que no m’agraden gens), etc..Aquest dia donaria el q fos per estar sola…sempre busco algun moment o algun lloc on refugiar-me de la gent. Són gent que veig un cop l’any i em pregunten com estic, pels estudis, etc. I jo penso: Si no em tornaran a veure fins l’any q ve pq m’ho pregunten? què els importa la meva vida? i què se suposa, que els he d’explicar un resum de tot el que he fet durant l’any? Doncs no m’agrada explicar la meva vida a persones alienes. A part que has d’estar amb bones formes i fer bona cara, tan seval com et sentis per dins, el més important és somriure perquè ningú em pugui llegir la ment ni saber què penso ni què sento.

Per als dos (Cani i Cristina):

1º de todo decirte, Cristina, que siento lo de tu madre.

Jo amb el temps tb m’he obert més i m’he tornat més carinyosa, però tot i així em costa i no ho mostro amb tothom.

Segueixo dient que a mi les multituds m’aclaparen.