Amic, t’escric una de les últimes cartes. Estàs malalt, m’han dit. Tens un estrany virus, o varis que no et deixen funcionar a la velocitat adient. Segurament t’han de canviar el disc dur i això és tan greu que possiblement no voldré que et facin trossos i en compraré un altre, que possiblement també, poc a poc, es vagi fent amic.
He aprés moltes coses a través teu i amb tu. M’has fet la punyeta algunes vegades i altres m’has portat bones noves d’altres amics de carn i ossos.
Avui, quasi ets un dels meus cordons umbilicals amb el món. I sens dubte, quan tingui l’altre et trobaré a faltar els primers dies, on aniré buscant les coses que ara conec tan.
Una cosa t’he de dir, i és que mai t’he arribat a conèixer bé. Sempre has estat un gran enigma per a mi. Teclejo i tu em mostres les lletres, però no sé com ho fas….i si m’equivoco tu m’ho senyales. Algunes vegades, les més, no et faig ni cas, però tu fas la teva feina. Calcules amb una rapidesa envejable, tan, que ja quasi no recordo com es fan les quatre regles i faig servir només les formules que ja tens incorporades. Et dic una paraula i la trobes mil·lions de vegades amb tots els significats imaginables i més i tot. Puc parlar amb gent estimada i altres que no conec.
M’has estalviat moltes coses i m’has carregat amb moltes feines que si no fossis aquí, no faria. El balanç és bo.
No sé on aniràs i penso que el millor seria que et busqués un lloc per passar els anys que et poden quedar fins que la tecnologia et deixi arraconat, una mica més que ara. Ara ja ets vell, més que jo, has envellit només en uns pocs anys. Però no pateixis, això de la vellesa és totalment relatiu. Encara que dir això pot sonar com un engany més de la societat actual que va al Dir, liposuccions, règims, etc per tenir una figura bona i després diuen que l’important és a l’interior….Coses dels humans, que tu tampoc deus entendre….i no et sabria explicar….
Una abraçada i espero que el teu proper company, sigui millor que jo….Disculpa si m’he fet alguna escatologia amb la teva família i parentela, en algun moment de crispació, era només cosa dels meus nervis, que ja saps no son cap meravella, com el meu mal geni característic,….o això diuen…encara que no t’ho creguis, en el fons soc molt tou. I l'interior és el que compta.
Repeteixo, una forta abraçada i fins sempre.