Ll – Tu sempre fen amics. De que va ara?
M – He recordat que, quan era petit, em portaven a veure els titelles i ho he recordat gràcies a uns quans politics espanyols.
Ll – Només espanyols?
M – Els que m’ho han fet recordar si.
Ll – I qui son? Encara que venint de tu ja quasi no cal que m’ho diguis.
M – Una és la Magdalena, que resulta que ara es compara amb Indalecio Prieto. I l’altre el meu estimat Rajoy.
Ll – I que tenen a veure amb els titelles de quan tu erets petit?
M – Quan jo era petit, en els titelles, sortia l’heroi i quan estava “parlant” amb la canalla, per darrere les cortines, sortia la bruixa o el dimoni i tots cridàvem i cridàvem. Ara igual.
Ll – O sigui la Magdalena és la bruixa i el…..
M – No, res més lluny. Jo no he dit bruixa a ningú…que consti. La Magdalena i el Rajoy son els titellaires i quan volen que els “nens” cridin amb fervor patriòtic, fan sortir el “catalanet” per darrere les cortines. I tot l’estadi és un clam, com dirien alguns.
Ll – Però si no van dir…..
M – Si que ho van dir. La Magdalena, després d’inaugurar un AVE a Valladolid, que va tardar 3 hores i no va assolir els 300 per hora que havien dit, al menys en alguns trams, i en altres, un túnel per exemple, una mica més i ha de parar. Després d’aquesta gloriosa “inauguració” encara diu que se la critica per la feina mal feta. Home, penso que deixar tota una comunitat de més de quatre milions de persones sense tren, no poder complir amb les dades d’entrega, fer més esborranys que un bombardeig, etc. crec que alguna raó tenen els que la critiquen. Penso jo.
Ll – Tu sempre criticant. Pensa que és una obra difícil.
M – Si, però s’havia d’acabar el 2002 si mal no recordo. Fa cinc anys i encara el més calent és a l’aigüera. I pitjor. Quan ha perdut el PIB català amb el merder dels trens? Quan ha hagut de sofrir la gent per anar a complir amb el seu deure cada dia? Crec que criticar, al menys criticar i demanar la dimissió, no és res fora de mida.
Ll – No ens sulfurem. Ara en Rajoy, va.
M – Aquest home dels “hilillos”, tan simpàtic, que no riu ni que li facin pessigolles, va i diu que una llengua tan important, la tercera del mon, ha de trepitjar a qualsevol altre minoritària. Per llei. Segons ell, per això, si és pot modificar la Constitució, que altres vegades ni es pot tocar.
Ll – És la seva idea. A més això de simpàtic no feia falta. No desprestigiem per no saber riure. A més crec que el Constitucional ja es va pronunciar en això fa alguns anys. O sigui que ni cas.
M – Si, però és el “dimoniet”, es fa sortir el cap i tothom dempeus i apoteosi final, traca i coets artificials. I tens raó, jo tampoc ric mai. En el meu cas el bec no em permet cap distensió bucal.
Ll – Ho veus? Tot ho veus molt negre.
M – Mira, fins i tot que he volgut pensar que si algun dels dos guanya, tan uns com altres serà gràcies als catalans. Ja veus que veig la part “positiva”.
Ll – Vols dir que aquí els votaran i decidiran?
M – No, vull dir que gràcies a l’apologia de l’esborrany o del català, han sembrat la por per les terres de les Espanyes i gràcies a aquesta llavor, tindran collita. O sigui que els catalans son com la paret del frontó. Tiren la pilota i torna. Si no tinguessin els catalans, els haurien d’inventar.
Ll – Potser si. Però a tu això no t’afecta, oi?
M – Crec que, com aquella dita xinesa, “cada pas que dona la guineu, l’acosta més al pelleter”, cada vegada van sembrant, juntament amb la llavor del vot anticatalà, la llavor de la secessió que tan diuen combatre. Fer anar els titelles te el seu risc. Al final algun nen pot prendre mal.
Ll – Et refereixes a traumes i tot això?
M – Em refereixo que, a les funcions de titelles, sempre s’acabava en una estaca repartint. I els nens tots aplaudien i cridaven contents. I això és el que em fa més por.
Ll – La canalla és així, son jovenets….
M – Si, canalla…..