Ll – Sento olor de socarrimat….es crema alguna cosa?
M – No crec. Jo també el sento, he mirat i remirat i res, no veig ni foc ni fum…
Ll – Mira que si algú ha tirat una burilla i se’t crema el bosc….
M – Ara està molt humit, amb aquestes pluges, no crec que agafi….
Ll – Es que no es mira res, tot va ¡Visca la Pepa!
M – Ja sembles la tele…
Ll – Que vols dir?
M – Que segons la tele, el canvi climàtic és culpa meva…
Ll – És una mica de tots
M – Si, però ho diuen com si jo fos el que embrutés els rius, el que agafés aigua i la llances o l’embrutés, com si tot el dia em passes fent emissions de CO2, cremant petroli, carbó i els boscos, gastant paper, fumant, gastant electricitat, comprant..
Ll – Para el carro. Quant t’embales no hi ha qui et pari.
M – Es que em sento dolgut, punyeta.
Ll – Ep, sooooo. Tu sols ets un dels que ho fan. El missatge és per a tothom.
M – Si, però qui fa metres i metres quadrats d’asfalt no soc jo, qui fa aquestes xemeneies immenses que treuen fum tot el dia, no soc jo, qui tala el bosc, no soc jo. Però m’ho diuen a mi, i m’amenacen amb les plagues si no gasto menys aigua, per exemple.
Ll – Es que hem de gastar-ne menys.
M – Mira, resulta que segons el rebut pago una quantitat. Em dutxo, no em banyo més que en comptades ocasions. La cisterna faig que tiri el mínim d’aigua. No engego el rentaplats si no és ple. Poso la calefacció al mínim, no tic aire condicionat, vaig en transport públic pràcticament sempre, no canvio l’oli del cotxe més que en llocs garantits de reciclatge, igual que les rodes i la resta de goma, tinc plantes que gasten el mínim d’aigua, o sigui bàsicament crasses. Inclòs no agafant l’ascensor.
Ll – Veig que estàs concienciat. Això està be. Encara que et dediques a l’agricultura i et recordo que gasteu molta aigua.
M – Això és un mite. És cert que l’agricultura gasta aigua, cada vegada menys, ja que no sé si t’hi fixes, però molts conreus ja tenen el rec pel gota a gota i amb sofisticats sistemes de control, que gasten aigua, només quan l’arbre en te necessitat. O sigui que no es gasta tanta aigua. I a més, et recordo que quan compres pomes, albergínies, pèsols, tomàquets, etc. Un 90% del que compres és aigua. O sigui que una bona part de l’aigua que s’inverteix en agricultura la compres i te la menges.
Ll – Doncs per comprar aigua, ja és ben cara la verdura.
M – Si? Si veiessis el que se’ls hi paga a la gent que ho cultiva, encara et semblaria més cara.
Ll – Ara parlem del canvi climàtic, no fugis d’estudi.
M – Del que em queixo és que sembla que jo sigui el culpable, em fan sentir culpable, quan realment, em miro i no veig més que respecta. Es clar que gasto aigua, respiro i gasto aire, faig residus, etc. Però una bona part de la culpa no és meva. ¿Es meva la culpa que tota la llet vagi amb uns cartons que per dins son metal·litzats? ¿es culpa meva que tot el que compro vagi embolicat amb plàstic, paper, cartró, etc.?
Ll – No, i tampoc que després de menjar, hagis d’anar a fer les teves necessitats, només faltaria.
M – Però ara resulta que em diuen que si seguim així dintre de 10 anys tindré un lloc més inhòspit per viure. O sigui que per la meva culpa…
Ll – No ho has de veure així…és una forma de parlar…
M – Doncs mira que bonic. Jo aquí reciclant les bosses de plàstic i ningú procura fer lleis que les regulin, que regulin la recollida d’aigües de pluja, sistemes de calefacció solar més assequibles, fer obligatori l’electricitat fotovoltaica, els edificis amb més aïllaments, que la calefacció sigui limitada a uns graus, que no fa falta anar amb màniga curta per casa a l’hivern, i que a l’estiu has de tenir calor, etc.
Ll – Veus si tothom tingues la teva consciència….altre cosa seria.
M – Si tothom fos un mussol…no tindríem prou ratolins ni prou boscos…
Ll – La qüestió és queixar-se….sempre és així.
M – No, si encara serà culpa meva….