El mussol i la lluna

Lluna- Que fas amb aquest ratolí.

Estic gaudint d’uns moments de glòria.

Lluna- Per haver caçat un ratolí?

No, mira a sota, a terra.

Lluna- Si, veig una guineu. Que passa?

Que m’està adulant, diu que soc l’ocell amb més boniques plomes, que tinc uns ulls preciosos, que tinc un posat intel·ligent, o sigui que m’està fent la pilota descaradament.

Lluna- I tu ho acceptes?

O hi tant, no saps el bo que és aquesta dosi d’adulació. Em fa sentir pessigolles per tot el cos.

Lluna- Però si saps que son falses, tu mateix dius que et fa la pilota.

Si, ho sé, però que vols que hi faci? Tinc les meves debilitats, m’agrada que m’adulin encara que sigui mentida. Alguna cosa serà veritat.

Lluna- Ho creus?

No, però va bé una bona dutxa de compliments de tant en tant. I el millor no son els compliments.

Lluna- I que és?

Mira, accepto les adulacions, però el que em fa més feliç és la innocència de la guineu, que és una babau i una ignorant que no sap llegir.

Lluna – No entenc res, m’ho expliques?

És molt fàcil. Ella m’adula per tal que jo obri el bec i deixi caure el ratolí. És una guineu que ha llegit, al menys ha llegit les faules, en especial la de la guineu i el corb.

Lluna- I…..?

Que el corb de la faula tenia un formatge al bec, i quan obre el bec l’hi cau el formatge i se’l menja la guineu.

Lluna- I el corb es queda sense menjar, per deixar-se adular. Però tu….?

Exactament, ho has endevinat. Jo el retolí l’aguanto amb la pota.