desPensaments

Avui al anar a consultar al Google (com deu milions de vegades al dia, normalment) m’he trobat amb una agradable sorpresa: el logo estava inspirat en el nostre Miró:

Ignoro si avui es celebra alguna onomàstica del genial artista, però així i tot m’ha alegrat veure com un català monopolitzava la imatge del guguel.

Philips planeja incorporar als televisors un sistema pel qual el televident no pugui canviar de canal quan estàn fent anuncis. De la mateixa forma, els reproductors de dvd també impedirien avançar de forma ràpida quan s’emetin anuncis. Però com que en el fons són bona gent, proposen que pagant una petita quantitat de diners el teu televisor et permeti canviar de canal en ple clímax anunciatiu.

Sincerament, una de les pitjors idees que he vist. Si ho posen en marxa… algú està interessat a comprar-me la tele? 😉

Via: Digg

Rebo al meu mòbil un missatge de Vodafone que diu:

Publi: Colabora con Plan para que los niños y niñas mas pobres tengan derecho a la educacion. Envia un SMS con PLAN al 5280 y donaras 1.04€ de futuro a esos niños.

Em sembla èticament molt reprobable que una transnacional pretengui fer recaure sobre la meva consciència el fet que els nens (i no tan nens) no tinguin accés a l’Educació. I que la forma de garantir l’Educació passi per enriquir, encara més, aquesta transnacional. No seria molt més ètic (i funcional) que Vodafone enviés directament una part dels seus beneficis a alguna ONG? O, per exemple, dedicar-hi un 0.7% dels seus ingressos? I en cas d’enviar el missatge, qui em garanteix que aquests diners arribaràn primer a l’ONG, i després, als nens? Quants d’aquests 1.04€ es queden a ca’n Vodafone en concepte de "despeses de promoció i varis"?

No ho sé, no em refio gens d’aquestes coses i, a més, em reventa que els rics pretenguin que siguem els pobres qui treguem de la pobresa als més desafavorits.

Deixa’m dir d’entrada que jo sóc dels que volen per a Catalunya una Constitució i no pas un bon Estatut. Però sóc de naturalesa pactista, i mentre no tinc el que vull tinc predisposició a negociar un punt intermig.

Bé doncs, deixant de banda el lamentable vodevil que han protagonitzat els nostres polítics, primer aquí i després a Madrid, em trobo amb un Estatut aprovat al Parlament de Catalunya que girava el voltant de dos eixos: la identificació nacional catalana i el finançament. Com que tampoc sóc ruc, sabia que les dues coses no colarien al Congreso de los Diputados, però vaig pensar que potser aquest cop els meus representants havien apostat fort amb una bona jugada: si no poden ser les dues coses (que no podien ser, fa molt temps que conec els espanyols i sé de quin peu calcen), en serà una. Es cedirà en una per aconseguir l’altra. O nació, o finançament. O finançament o nació. Sigui quina sigui la que obtinguem, serà bo per a nosaltres. Si finalment s’admet la nostra nació, ens podem projectar a l’exterior com a catalans (i deixar de dir que sóc "de Barcelona" quan em pregunten "where are you from?"). Si s’admet el finançament, podem creixer sense entrebancs. Qualsevol de les dues coses em semblava prou bona, tenint en compte que discutiem precisament un Estatut d’Autonomia, i no una Constitució.

Han passat mesos, i el Parlamento ja ha dictat sentència: ni l’un, ni l’altre. La nació ha quedat en un preàmbul bastant ridícul i sense valor jurídic, i el finançament… bé, ni el propi Castells és capaç de valorar econòmicament la millora, cosa que en diu bastant (i no precisament en positiu). Així doncs, ens hem quedat més o menys igual, però pitjor. I dic pitjor perquè després de tants mesos i anys donant voltes al tema i obviant la resta de problemes (que n’hi ha), ara resulta que es podria haver aconseguit el mateix sense canviar l’Estatut, o bé desenvolupant l’actual fins al límit.

I el pitjor, per mi, és la imatge que hem rebut els ciutadans dels qui ens governen i l’acció del nostre Govern (autonòmic, convé tenir-ho ben present). Perquè en tot aquest temps el preu la vivenda ha seguit pujant, la construcció de pisos de protecció oficial és nula, la immigració continúa arribant sense possiblitats d’integrar-se, els preus han anat amunt amunt, les grans infraestructures al mateix lloc on estaven, els salaris i els contractes igual de baixos i limitats, les corrupteles han canviat de mans però no de llocs, segueixo havent de passar per un aeroport europeu si vull fer un viatge transatlàntic, etc.

Per tot això, diré que no a aquest Estatut. M’és absolutament igual si la meva postura coincideix amb el PP, amb els Ciutadans de Catalunya, amb ERC (que al final demanarà el vot en blanc) o amb l’Aznar. No em provoca alèrgia votar el mateix que ells, o que ells votin el mateix que jo. Sé pensar i prenc decisions pròpies, si coincideixen amb més gent doncs perfecte, i sinó doncs tal dia farà un any.

Seria divertit que després de 3 anys de marejar la perdiu, aquest Estatut fos rebutjat per la ciutadania. Ah, però ells (els politiquets, s’entén) seguirien pensant que són els reis del mambo, segur. És el que té ser d’un altre món.

Cada cop que interrompen un programa televisiu per posar-hi anuncis sembla que un resort se m’activi i o canvio de canal, o bé aprofito per aixecar-me i fer altres coses. Però hi ha una saga d’anuncis que m’enganxen, els del Joga Bonito, presentants per Eric Cantona. I ara, he trobat una web on els pots descarregar tots, juntament amb d’altres anuncis futbolerus.

Baixa’ls i disfruta del futbol bonic 🙂

Fa un parell de mesos, l’E. em va deixar uns llibres que va creure que m’agradarien, i a fe de Déu que ho va encertar. Ara que ja els he acabat, aquí van els comentaris:

• Més Plató i menys Prozac, de Lou Marinoff. Llibre que tracta d’explicar que l’aplicació de la filosofia a la vida diària ens pot ajudar a solucionar molts dels conflictes interns que tenim. M’ha sorprès molt agradablement, i he de dir que realment m’ha obert els ulls en alguns temes i m’he quedat amb ganes de saber-ne més. Possiblement buscaré altres llibres del mateix autor per aprofondir en els conceptes que planteja. Us el recomano (si us agrada mínimament la filosofia, malgrat no és imprescindible)
• El perfum, de Patrick Süskind. Aquest és un d’aquells llibres dels que sempre te n’han parlat bé però per aquells casuals mai m’havia llegit. Francament, m’ha impressionat. Em va enganxar des del principi i no vaig parar fins acabar-lo. Recomanable al 200%.
• Laia, de Salvador Espriu. Aquest ja el vaig comentar només acabar-lo.
• Jocs de corrupció, de Francesc Puigpelat. Novel.la que s’immersa en les corrupteles del poder i la premsa, molt amena de llegir. Ambientat a l’Estat Espanyol, sense dir noms propis se li entén tot 🙂

I de moment això és tot. Val a dir que avui m’he passat per la llibreria Aura i amb 5 eurets he aconseguit cinc nous llibres… si és que dóna gust comprar cultura a aquest preu! 🙂

Avui l’Ajuntament de Barcelona es disposa a sortejar la gran quantitat de pisos per joves que han estat edificant, amb absoluta discreció, aquests darrers 3 anys. Mentre tothom es dedicava a criticar al pobre alcalde i la seva gestió, ell (com una formigueta) ha anat edificant i edificant per a ajudar els joves a establir-se a la capital catalana.

Realment, em trec el barret devant la contundència d’aquest Consistori. Qui ho havia de dir, semblava que no estaven fent res (o res apreciable) i mira tu, avui ens assabentem que darrera tanta obra faraònica també s’estaven construïnt barris sencers per als nostres joves.

En total, es sortegen l’esgarrifósnúmero de 188 pisos, una mitjana de 62 anuals. Ni a Marbella edifiquen tant i millor.l

No fa gaires dies un company comentava el fet que a GràciaNet no ens ha agradat mai l’autobombu, i hem preferit sempre que se’ns coneixi per la feina feta. Però és que a vegades se m’encén la sang veient com ens fan el buit expressament. Com ens ignoren i se n’en refoten de la feina (gratuïta) que portem feta tots aquests anys per tal de situar Gràcia a Internet. Senzillament només es recorden de nosaltres a l’hora de fer-li’s favors o quan se’ls critica.

M’explico.

Agafeu l’article de l’Independent d’aquesta setmana i veureu que parla dels blocs. Normal, ja que ara està de moda. Doncs bé, el periodista parla de 5 blocs graciencs, dels quals 4 penjats a BlogSpot i el darrer, a GràciaNet, l’anomena només de passada (La Tortuga de Gràcia). Es veu que no és significatiu que a http://blocs.gracianet.org n’hi hagi aproximadament 30, amb més de 800 apunts publicats. Potser és que GràciaNet no existeix per a ell.

També diu que el primer gracienc blocaire fou en Dani Casanovas ja que té el primer apunt amb data 16 de Desembre del 2005. Bé, el primer apunt a GràciaNet és del 19 d’Abril de 2005 (ja fa gairebé un any). Potser és que GràciaNet no existeix per a ell.

No és la primera vegada que en Balanzà ens ignora … de fet, si us hi fixeu quan es refereix a GràciaNet mai ho fa directament, sinó parlant dels "fòrums de gràcia a internet" o eufemismes similars. Puc entendre la seva tírria personal cap al nostre (vostre!) projecte, però de cap manera que ho plasmi en un mitjà de comunicació tan subvencionat (3.500€) com és l’Independent. Però bé, potser és que ha oblidat que GràciaNet existeix.

Més greu és el cas dels polítics graciencs, que prefereixen anar a un servidor americà a bloguejar, quan ho poden fer a un servidor gracienc amb totes les facilitats que això comporta (assistència tècnica, ajuda a nivell gràfic, privacitat de les dades, etc). Si a Internet defensen així els recursos graciencs, què faràn a la vida real? Potser és que GràciaNet no existeix per a ells.

I no, no és que no sàpiguen que existim. Amb en Balanzà fa anys que ens coneixem i hem tingut els nostres més i menys degut a la feina de vilaweb primer (que als inicis gestionava GNet i els hi vam traspassar), i a la coexistència de gracianet i graciaweb després (entre molts altres rifi-rafes cutres); amb en Ricard Martinez ens hi hem reunit vàries vegades i sap la feina que fem; en Guillem Espriu va tenir la barra de exigir-nos que retiréssim un article d’opinió que parlava de l’spam del PSC i té missatges al seu bloc comunicant-li que el mateix pot fer a GràciaNet; etc.

I és que estic cansat que recorrin a nosaltres (a GràciaNet) per als seus teje-manejes però a l’hora de la veritat ens deixin de banda. I se m’acudeixen varis exemples d’haver-nos utilitzat: pica-baralla entre socialistes als fòrums de GNet ja fa uns anys que va acabar en una denúncia de Txus Ochoa a nosaltres degut als missatges enviats per un pressumpte anònim, i el jutge ens va requerir al ser el mitjà a través del qual s’havien difós els insults; utilització dels fòrums per crear un estat d’opinió per part de’n Milcares, i rebre pressions de l’Ajuntament per no desvetllar que sabíem d’on sortien els missatges i, molt possiblement, qui els escrivia; demanar-nos proposar-nos que gestionéssim la sala d’Internet del Coll per, finalment, pagar-nos els 3 milions de peles diners que vam avançar (amb crèdits i rascant-nos la butxaca) amb un any de retard; cansat de comprar els dominis de Sant Medir i la Festa Major de Gracia i omplir-los de contingut (de franc el de Sant Medir i a canvi d’un preu ridícul el de la Festa Major) per amor al poble; etc.

Tampoc deu ser important que GràciaNet hagi rebut, només durant el mes de març:
* 30.000 visites úniques a www.gracianet.org i 230.000 pàgines servides
* 22.300 visites úniques a blocs.gracianet.org i 127.000 pàgines servides
* 5.200 visites úniques a agenda.gracianet.org i 20.000 pàgines servides
* 2.800 visites úniques a imatges.gracianet.org i 26.800 pàgines servides
* 1.500 visites úniques a correuweb.gracianet.org i 30.000 pàgines servides

En total, vora 62.000 visites úniques i 430.000 pàgines servides. Una mitjana de 2.000 visitants únics diaris i 14.000 pàgines servides diàries. Això sense comptar la resta de dominis graciencs que, gratuïtament, estem allotjant.

Cansat, cansat de deixar hores a les nits per tirar endavant aquest projecte i que després els impresentables a qui jo pago el sou i que representa que vetllen per mi (els polítics) se’n vagin a ca’n ianqui a fer quelcom que podien fer aquí. Cansat d’un periodista que, en el súmmum de l’infantilisme, li fa el boicot a un servidor gracienc en comptes de potenciar un servei que funciona; cansat d’entrar actes a l’Agenda per veure com després l’Independent els publica tal qual sense ni citar la font ni agraïr la nostra feina; fart de buscar notícies (quan ho féiem) per veure com després ens les sablejaven sense citar la font.

Cansat. I fart.

ACTUALITZACIÓ: Degut a les correccions d’un company de GràciaNet algunes dades les he corregit i altres alterat. Les corregides les he titllat perquè ningú pensi que altero les notícies amagant-me dels errors previs.

Ahir em vaig entretenir a sintonitzar aquesta nova cadena genèria de TV que es va estrenar on fa gaire. Suposo que el fet de dir-li La 6 és, per una banda perquè els espanyols tenien fins ara 5 canals genèrics, i per l’altra per suggerir-te que el posis en el canal 6 de la teva televisió. Doncs mira, jo tenia tots els canals ocupats i va caure fins al lloc 24! Resulta que a casa enganxo un munt de canals locals (una dia en faré un llistat, tenen gràcia!) i em feia mandra reorganitzar-ho tot, ja que el número 6 correspon a Antena3 (com suposo que la majoria de gent a Catalunya. vaja…)

Així doncs, jo tinc els canals sintonitzats de la següent forma:

• 1: TVE1
• 2: TVE2
• 3: TV3
• 4: C33
• 5: Tele5
• 6: Antena 3 (apa que no ha perillat ni res aquest… qualsevol dia l’esborro)
• 7: C+ Cuatro
• 8: BTV
• 9: CityTV TD8
• (…)
• 24: La 6

I tu, com els tens?

Tot això és culpa de’n Maurici, ell em va viciar a veure l’Arús a CityTV parlant del Barça. I ara no puc evitar-ho i cada dilluns m’enganxo, a partir de les 8, a veure el Força Barça. Però és que ahir fent zàpping aprofitant una pausa publicitària vaig veure que a UrBE TV també en té un, de programa! I hi sortia un convidat que, just en aquells moments, estava parlant a CityTV!! Em vaig espantar… com podia una persona estar a dos llocs diferents al mateix instant? L’Arús té poders? Però és que al cap de 10 minuts, i per TVE2, va començar el Rondo amb el mateix presentador que estava en aquells moments a UrBE!?

Enmig del meu desconcert vaig aprofitar per anar a la cuina a relaxar-me (si, en altres paraules, a atracar la nevera). Aleshores va ser quan vaig caure en què tots els programes devien ser gravats. Però com es pot gravar un programa que parla d’esports un dilluns? I si e n passa alguna, i et quedes en fora de joc? No ho sé, em sembla una mica arriscat…

Bé, al final de tot em vaig quedar amb una de les coses que van dir (en aquest cas a UrBE): en Rossell sembla que es presentarà a les eleccions del Barça. I francament, crec que si es presenta guanya, ja que es va comportar com un senyor i un gran professional durant tota la moguda que hi va haver. Jo, per descomptat, el votaria si fos soci però com que no ho sóc…