desPensaments

Descobrir l'origen dels topònims pot ser divertit i sobretot molt entretingut ja que molts es remunten a segles i fins i tot milenis enrera. Aquest cap de setmana, però, en vaig veure un que potser no faria tanta gràcia saber-ne la raó. Sempre he pensat que quan algú està de massa en algún lloc és perquè sobra… A quin pobre desgraciat devien dedicar aquest nom? Què li van fer a aquest personatge que hi era de massa? 🙂

No fa gaire escrivia 5 de les meves raons per no frenar el (pressumpte) canvi climàtic. Ara en poso 5 en contra del reciclatge:

1. Perquè lo lògic és reutilitzar;
2. Perquè el procés complet de reciclatge malgasta més energia que l'estalvi (pressumptament) aconseguit;
3. Perquè és una moda i, com a tal, quelcom inútil;
4. Perquè el consum privat casolà pràcticament no té efectes en la contaminació global i, per tant, l'esforç personal és inútil a efectes globals;
5. Perquè no vull que la meva cuina sembli la d'algú amb el síndrome de Diògenes i, a més, no tinc espai per tanta p*ta capseta per tots els tipus de residu que m'han encolomat al súper.

Ja ho deia el Pujolet que la feina ben feta no té fronteres… Des d'ahir que el C.E.Europa és conegut fins a les oficines de l''FBI, cosa que el Barça no ha aconseguit mai: La web de l'Europa ha estat piratejada i el cas està en mans del FBI.

Fa temps que ho dic: la democràcia és el sistema polític a través del qual els menys preparats poden arribar fins la Presidència sense entendre ni un borrall de res. És ideal per a tots aquells sense escrúpols i a la recerca de l'enriquiment de l'ego i la cartera personals.

Pensem-hi: no et cal conèixer la Història ni els costums del territori que vols gestionar. No necessites una ideologia concreta ni integritat amb les teves idees. Pots optar a qualsevol càrrec de govern amb la força d'una minoria a qui has embaucat ja sigui amb el teu somriure o amb la promesa econòmica (directa o indirecta). Una minoria que et voti incondicionalment, la majoria sense arribar a analitzar el teu discurs ni les possibilitats de realització de les teves promeses. Només et cal tenir un bonic somriure, un bon guionista i cap mena d'escrúpol per a poder apunyalar per l'esquena (en el sentit figurat) a qui et vulgui negar el que tu creus que et mereixes. Per arribar a dalt cal matar (en sentit figurat novament) molta gent que et pot fer la competència, i ser un expert en l'art del xantatge (sense que es noti). Com es diu popularment, s'ha de ser molt fill de puta per arribar dalt.

Crec que els meus governants haurien de ser homes savis. Voldria gent formada en Humanitats i Economia, que conegués la Història d'on venim per entendre on anem i amb quins recursos ho podem fer. Voldria gent amb coneixements del dia a dia de la majoria de la població, que anés a comprar al Mercat, que es mogués amb Transport Públic i esmorzés al forn del costat de casa. Voldria gent que em donés confiança i a qui veiés absolutament convençut i conseqüent amb es seus principis. Gent que em pogués dir què pensa fer i que, arribat el moment, ho fes. Gent sencera, conseqüent, preparada i ferma en els seus ideals i decisions.

I no obstant, em trobo amb simpàtics candidats profidén que em menteixen sense rubor i que, arribat el moment, fan el que meś els hi interessa. Sense tenir en compte el que abans havien dit.

Voldria líders capaços d'arrossegar fins i tot a aquells amb qui no comparteixen ideologia. N'hi ha alguns, pocs, però són massa prudents per saltar a l'arena política. Se'ls cruspirien els "mandamases" actuals. No es pot lluitar contra qui no té principis. Aquells a qui jo seguiria ho saben. I es dediquen a coses millors.

Jo també.

A vegades les biografies poden resultar una mica empalagoses, o sigui que vaig decidir donar un descans a la biografia de Lluís Companys que m'estic llegint (totalment recomanable d'altra  banda) i donar-li el relleu lector a una novel.la de Jaume Cabré : La teranyina.

Siguem honestos: em va costar començar a agafar-li gustet. El vaig començar perquè estava ambientat durant els fets de la Setmana Tràgica, i en la biografia de Companys feia poc hi havia llegit els antecedents històrics a la revolta popular. L'autor, sobretot a la part inicial del llibre, utilitza un recurs que o bé no em va acabar d'agradar o no domina correctament. Es tracta de fusionar dues converses per tal de passar d'un escenari a un altre, d'uns personatges i una situació a una altra de ben diferent. Durant el primer terç del llibre em resultava farragós ja que em donava la sensació que no entenia massa bé per on anaven els trets, i això de barrejar converses no m'acabava de fer el pes. No obstant a partir d'aquell punt el llibre va començar a agafar ritme i personalitat i va aconseguir enganxar-me al darrer terç.

Resumint: llibre que va de menys a més i que, diuen, és un dels millors de la literatura contemporània catalana. Recomanable si saps tenir una mica de paciència.

NOTA. A la web d'escriptors.cat s'hi diu del llibre:

Recomanable per a nois i noies de 16 a 18 anys

En discrepo totalment i profunda, a no ser que volguem evitar que els nanus agafin passió per la lectura. Si es tracta que els joves agafin el costum de dur un llibre amb ells cal donar-li's lectures senzilles que enganxin i aquesta, sincerament, la trobo excessivament complicada per a algú de 16 anys. Dubto que tinguin punyetera idea del moment històric que es vivia a principis del x.XX i, ja ho he dit abans, els recursos narratius són una mica complexes. Això no és literatura juvenil i, per tant, no té sentit recomanar-lo.

Clar, proporcionant aquest tipus de llibres a aquestes edats no m'extranya que només llegeixin l'Sport, el Mundo Deportivo o El 9 Esportiu. Em recorda quan a mi a EGB o BUP (no recordo exactament) em van fer llegir "El árbol de la Cienca", de Pío Baroja. Una elecció demencial. Val a dir que no recordo absolutament res del llibre. I cap ganes, ni una, de donar-li una nova oportunitat.

Tal dia com avui va neixer Jaume I, i per commemorar-ho m'agradaria posar un fragment del seu llibre Crònica o Llibre dels Feits. Es tracta del moment en què es surten de Salou per anar a conquerir Mallorques.

E fos pres sagrament de tots los nobles que el primer dia de maig fossen a Salou tots ab llur aparellament per passar a Mallorques, e que no hi fallissen. E aquell dia fom-hi nós, e estiguem aquí entrò a entrada de setembre en aguiar lo passatge, e esperant naus, e llenys, e galees que ens venien: e per ço esperàvem tant que l'estol a Cambrils; e la major partida, on nós érem, fo en lo port de Salou, e en la platja; e els altres foren en Tarragona, car eren d'aquell lloc. E la quantitat de l'estol fo aital que hi hac vint-e-cinc naus complides, e divuit tarides, e dotze galees, e entre buces et galiots cent. E així foren cent-cinquanta llenys cabdals menys de les  barques menudes. 

<mode irònic on>

Devant la negativa constant de l'Independent de Gràcia a publicar res relatiu a La Tortuga de Gràcia, aquest mitjà ha emprès una ofensiva segellant una aliança estratègica amb El Mundo. Mitjançant aquest acord, La Tortuga oferirà serveis de pagament a subscriptors a través dels fils RSS i El Mundo aconseguirà tenir una presència a Gràcia que fins ara es reduïa als quioscs.

Els detalls d'aquest acord encara no han trascendit però els primers efectes són ja visibles a la web de La Tortuga. Així, podem veure com aquest mitjà gracienc ha adoptat de moment la llengua castellana per a comunicar als seus amics i clients la llicència d'ús dels seus continguts  RSS.

Tal com pot es pot veure en aquestes dues captures de pantalla, les condicions d'ús d'ambdós mitjans digitals són idèntiques, primer pas imprescindible de cara a una fusió:

         

El Mundo 

<mode irònic off>

Algún dia algú apretarà el botó equivocat i això fotarà un pet. En aquesta empresa com a mínim demostren ser-ne conscients i es preparen per avisar al personal quan aixó pasi.

Els Jardinets, o pla de Salmerón, és un lloc ideal per a un punt del Bicing. Té voreres molt amples, està en un punt relativament pla i és un nexe important de comunicacions, amb vàries parades de Metro i Autobús als seus voltants. Hi conflueixen dues de les vies més importants de Barcelona (Pg de Gràcia i Diagonal) i és la porta d'entrada a Gràcia. És a dir, compleix una sèrie de requisits que el farien un lloc ideal per al moviment constant de bicicletes, que per fi tindrien un lloc on aparcar-se sense molestar a ningú.

Només hi ha un petit problema: les bicis no són glamouroses i la suor és pròpia dels obrers. I als clients del super-mega-luju hotel que hi ha se'ls ha de cuidar, que tenen molts dinerons i qui sap….

Així que per no molestar als senyors rics que paguen una fortuna per hostatjar-se a l'hotel de super-luxe els promotors del Bicing han decidit moure la parada una mica enllà. Aproximadament 200 metres enllà, en un carrer amb les voreres ben estretes i per on si hi passa un cotxe possiblement no hi cabrà també la bici. 

Fa temps que em ronda una idea pel caparronet. És d'aquelles coses que tens en background amb un valor nice molt alt (frase geek). De tant en tant va apareixent i pren una mica més de forma. Encara no té els contorns clars però avui per avui va en una direcció clara. I en una conversa recent l'he provat de verbalitzar per primera vegada. Com costa explicar-se quan tot plegat és com un núvol que es va soliditzant!

El (des)pensament va surgir fa bastants mesos (anys?) quan vaig llegir que la Generalitat pagaria no-sé-quina barbaritat de diners a Microsoft en concepte de llicències del Windows i l'Office. Sé que vaig pensar "Dóna'm 100milions de peles… i et munto el millor programari". El pensament va anar derivant cap a un "Dóna'm 100milions de peles… i et converteixo BCN en referència telemàtica mundial". 100milions és una quantitat abstracta que no intenta ser exacta sinó mostrar una idea: amb pocs diners podem aconseguir moltíssim més.

Concreto. Començaria amb l'adquisició d'una nau a fora de la capital, a la zona metropolitana com per exemple Martorell o Sant Boi, que tenen comunicacions amb RENFE, FGC i carretera. En aquesta nau s'hi invertiria bàsicament en maquinari: muntar un CPD decent i ben escalat, i dotar a l'edifici de connectivitat arreu ja sigui a través d'ones o cables. Qualsevol ordinador a l'àrea hauria de poder accedir a una plataforma comuna de desenvolupament i hostatjament.  Caldrien també un parell de sales de formació, una zona multiusos gran, recintes menors per a projectes i reunions. Les entranyes del programari, i aquí hi a la base i clau de tot el projecte, administrat amb software lliure.

La vida del centre la formarien qualsevol tipus de projecte en el que es complís de forma irrevocable un principi: tot el que es desenvolupa s'acull a la llicència GNU/GPL. Res més. I res menys. Qualsevol projecte que les entitats de la zona (en una extensió geogràfica determinada per la potència del CPD) volguessin posar en marxa i hostatjar en el Centre ho podrien fer aprofitant la citada infraestructura. Sense haver d'efectuar pagaments econòmics podrien aprofitar els desenvolupaments i coneixements adquirits per altres projectes i així formar-se i a la vegada alimentar d'altres projectes, nous o vells. Les sales del Centre permetrien la interacció física entre les diferents Entitats. Aproximadament la idea que intenta implementar és un Viver d'Entitats, Idees i Desenvolupaments creats per micro-empreses o entitats segurament empeses per l'idealisme i les ganes de disfrutar construïnt quelcom nou i, esperem, millor. I d'oferir-ho a tothom, per a rebre de tothom també.

Òbviament aquesta única condició preliminar (alliberar tot el programai creat) no seria vista amb bons ulls per d'altres projectes o centres. Això no en seria cap problema, ja ambdós models poden coexistir i la missió del Centre que estic definint no és empresarial sinó modèlica. És a dir, un model obert, universal i lliure destinat a l'enriquiment general, al benestar global i, de retruc, al propi.

Augmentar el propi coneixement enriqueix als altres i per tant cal assegurar un lloc apolític on el desenvolupament tecnològic empenyi cada cop més lluny la ignorància.  Si tu em deixes veure el que fas i jo et mostro el que he fet, ambdós podrem millorar lo nostre… i lo de l'altre! 🙂

Ja ho he advertit, és una idea amb els contorns difusos però on el cor ja té clar per on bategar. Ho he de madurar encara molt.

Però ho continuo mantenint en background… algún dia agafarà la forma definitiva. Si ho vols, és teu… però avisa'm si ho millores no fos cas que ens trepitgéssim.