desPensaments

Ja fa dies que l'aigua de l'aixeta surt amb un gust horrorós. Sóc conscient que comprar aigua en garrafes provinent d'un manantial llunyà, transportada amb camions ecològics i emmagatzemada amb plàstic bio-degradable deu ser terriblement més sostenible, però és que a mi sempre m'ha agradat l'aigua de l'aixeta.

Però darrerament té un gust bastant espantós. I és que osti, sembla que ho fotin expressament això de putejar-nos amb l'aigua! Primer la perden pel camí (els del TerSegre deuen estar que trinen, ara que saben que els hi haurem de mangar més aigua per la capital per contrarrestar tota la del Ter que es va perdre a Badalona els darrers anys) i ara no volen que me la begui…

Com no ho arreglin ràpid penso banyar-me a diari en comptes de dutxar-me.

Apa. 

Fa anys que no compro cap CD. De fet, ja ni recordo quin va ser l'últim que vaig comprar. Des de l'aparició de la mula que tota la música l'adquireixo a través d'Internet. Tampoc és que m'en baixi tanta, de fet fins fa ben poc només escoltava la ràdio i/o els "vells/grans èxits".

Però darrerament he "descobert" alguns grups que m'agraden i els tinc a l'amarok sonant bastant sovint. M'agraden i els compraria. Però no em dóna la gana de pagar 18E per un CD. És que no hi veig la utilitat, sincerament.

Per algún motiu que se m'escapa els grups no posen a disposició de tothom la seva música només en format digital. El darrer cas amb el que em trobo, i que m'empeny a escriure això, ha estat la descoberta del grup Filippo Landini. Me'ls he baixat aquesta setmana i els trobo francament bons. Tant, que estic disposat a pagar per ajudar-los a enregistrar més temes. Així que em vaig dirigir a la web dels seus managers  i busco la opció de comprar. La trobo i m'adono que el que venen és el seu CD. Al preu de 12E. Però és que jo no estic interessat en el CD, tan sols vull la música digitalitzada en format .mp3 O sigui que no compro. No mp3, no shopping

No acabo d'entendre aquesta resistència a la venta digitalitzada. El suport físic (el CD) és (si, ja ho és ara) un element del passat. El suport físic està agonitzant i ben aviat tindrà el mateix impacte en les ventes que els cassetes i/o els LP's: testimonial. Que tot un sector de la indústria se'n va en orris? Doncs si, què hi farem. Benvinguts als progrés. Però la irrupció dels mòbils, els iPods, els reproductos mp3 i demés aparells fa totalment prescindibles els reproductors de CD's.

He vist grups (com u_mä) que et permeten adquirir la música en format digital. Directament. Quan els escolti, si m'agraden, els hi faré un donatiu. És una postura egoísta: si els pago podràn enregistrar més música i passar-me-la en mp3. La resta de la indústria, ho sento molt, però me la bufa.

Si la web de Filippo Landini permetés la descàrrega dels mp3 ho hauria fet, i n'hauria pagat un preu just (5E us sembla bé?). Però no, em volen fer pagar per un suport que no faré servir mai. Doncs no. No mp3, no shopping.

Ja els veuré en directe algún dia, per contrarrestar la gratuïtat amb la que els escolto avui.

L'olor dels aeroports, la incertesa del dia a dia, les sorpreses culturals, l'emoció del primer cop en un lloc, l'aventura de descobrir. L'ànsia de coneixement, el mur del silenci idiomàtic, l'esforç d'integració, el fracàs de la comprensió. La gran alegria de la conversa entesa i el petit fracàs de la pregunta perduda. La certesa del moviment, l'efervescència del moment, els nervis de les primeres coneixences i la fugacitat de la permanència.

Tot això em manca…

M'agrada conduir. M'agrada molt. Però des que visc a Barcelona que això de tenir cotxe no és gaire pràctic i a més és car, o sigui que no en tinc. Les vegades que el necessito per anar "al poble" o a veure els companys el demano i C. me l'acostuma a deixar (gràcies!!!). Sóc d'aquells que disfruten conduïnt, que em relaxa la carretera i faig quilòmetres sense adonar-me'n. No acostumo a correr (l'època ja m'ha passat), i és a les carreteres comarcals plenes de corbes on de debò gaudeixo de la conducció.

Ara bé, no fa massa vaig disposar de cotxe tot un cap de setmana i no ho vaig disfrutar. Massa pressió.

Al sortir de BCN em vaig trobar de ple a la "zona 80". Tots els cotxes anàvem amuntegats, tots clavats a 80 i mirant constantment al marcador per no passar-te de la velocitat no-fos-cas. Un cop fora de la zona (passat Pallejà) li vaig dir adéu al company-de-zona-80 que portava al costat desde Barcelona i cada ú va començar a fer via. Cada pocs quilòmetres hi havia un enorme cartell lluminós on hi podies llegir "CONTROL POLICIAL" o "188 MORTS A LA CARRETERA AQUEST ANY". Acollonit, vaig estar tota l'estona buscant els senyals amb el límit de velocitat i mirant constantment si la passava, ja que malgrat ser una autovia i per tant tenir el límt a 120km/h en molts trams cal anar a 100. Cada cartell lluminós amaga una càmara d'aquestes que et retraten, i com que no vull perdre ni punts ni calés més em valia estar pendent que el cotxe no s'embalés a cap baixada o agafés velocitat sense adonar-me'n. Tot el plaer de la conducció frustrat per un Govern que m'acollonia constantment des dels panells.

Per fi vaig poder sortir de l'autovia i vaig entrar en les meves estimades carreteres comarcals. Val a dir que tots els diners gastats en els panells han estat furtats al manteniment de les comarcals, que continuen tenint aquell asfalt destrossat, aquelles corbes perilloses mal assenyalades, la manca de tradicional de llum, punts estrets on dos no passen sense arrambar-se…

Ah però, al vespre problemes. Comarques està ple de Mossos, i els cabrons es mouen molt amb lo que intenten que mai sàpigues on te'ls trobaràs. O sigui que res, a sopar sense massa alcohol (els restaurants deuen estar que trinen) i a circular novament per carreteres secundàries per no trobar-los. Fins i tot camins de carro, si cal 😉 Un cop decidit el poble on ens apalancariem, aparcaquem els cotxes i arrambats a la barra. Ja podiem beure tranquilament, teniem un camí de carro per tornar a casa sense Mossos. 🙂

Al tornar a BCN torna a vigilar la velocitat perquè les càmeres no descansen. I a l'alçada de Pallejà… retenció! Què passa? Un accident? Doncs no. Resulta que al entrar a la zona 80 la gent frena i això provoca que els de 3 quilòmetres enrera es parin. Contra les retencions, deien? Já!

Total, i resumint. Vaig gastar més benzina en la zona 80 que a la de "lliure" velocitat i em vaig agobiar controlant la velocitat absurda a l'autovia de 3 carrils. A comarques, les carreteres tan mal asfaltades com sempre però ple de Mossos vigilant que no beguis. I pel Govern, tot sembla ser culpa de la velocitat perquè òbviament ells de culpa no en tenen cap i les carreteres no cal acondicionar-les (si exceptuem la brillant idea de fotre una girola cada dos per tres perquè no t'embalis). I ara llegeixo que a més es gastaran uns calés amb un sistema que detecta als qui porten detectors de radars que els hi foten el negoci enlaire.

El dia que descobreixin que a 5 km/h és impossible matar-se ens obligaràn a circular-hi.

Durant tota la Setmana Santa la Biblioteca Vila de Gràcia romandrà tancada. La de Jaume Fuster tancarà els dies sagradíssims: divendres i dilluns. Aquí, a aconfessionals no ens guanya ningú.

Els funcionaris també tenen dret a vacances. Tots a la vegada, àdhuc.

Justament el dia de les eleccions vaig enllestir un d'aquells llibres que se'm resistia. He de confessar que el trobo apassionant, però que el mareig de xifres i noms em provocava un cert cansament i saturació. El llibre és Lluís Companys, escrit per Carles Bonet Rvés  i Carlos Rojas (referència a Altaïr).

La primera sorpresa fou adonar-me que de fet són dues biografies en una. És a dir, la vida del mateix personatge examinada desde dos punts de vista diferents, que no contraris (almenys en aquest cas).

La primera biografia, realitzada per Carles Bonet, és sens dubte la més espessa e incondicional. He trobat especialment apassionant tota la introducció que realitza per tal d'entendre el moment històric des del moment que va néixer el protagonista. He pogut llegir sobre la I República, sobre el desastre del 98 i les seves conseqüències, sobre les lluites per restablir una República, les lluites sindicals i anarquistes, la creació i aplicació de Estatut i com no podia ser menys, sobre la Guerra Civil i el desastre republicà. En aquesta primera biografia se'ns presenta Companys com un estadista, un home de fermes conviccions catalanistes, republicà fins al moll de l'òs que va escalar posicions dins d'ERC fins arribar a substituir a Macià al front de la Generalitat. Companys seria un lluitador infatigable que va posar les seves idees per devant de tot i que va saber maniobrar entre els diferents agents socials per tal d'intentar proporcionar a Catalunya un estat propi dins una Federació Espanyola. Les nombroses vegades que fou pres per defensar el seu poble i les seves idees donarien fe de les seves conviccions, i l'estima del poble català escollint-lo de manera reiterada explicaria la seva connexió amb els sectors més obrers i agraris. La seva entrega pràticament voluntària a les forces alemanyes, incomprensible, el va dur a la mort que ell ja esperava.

La segona biografia obra de Carlos Rojas, més curta i amena de llegir, ens presenta un Companys fill del seu temps que malgrat defensar també els seus ideals fins les darreres conseqüències, en moltes ocasions es veié obligat a prendre decisions endut  per les circumstàncies i el moment històric. No ens presenta Companys com un estadista sinó com un vaixell endut per la corrent. És el contrapunt a l'altra biografia, molt més incondicional i parcial. No obstant, i encara que no li atribueixi aquesta àurea d'home d'estat, en lloa la capacitat d'entendre's amb diferents sensibilitats obreres i en critica que es queixés massa a Azaña fins a semblar un plora-miques molestós.

Segurament, com sempre, la veritat es troba al mig.

Paral.lelament, un dels (des)pensaments que darrerament m'assalten és que l'argument que sovint s'usa per agraïr que els demòcrates actuals "van fer tant per recuperar les llibertats" és bastant erroni. De fet, si posem en una banda l'ordenament jurídic de la República l'any 1936, i per l'altre l'ordenament jurídic l'any 1978 amb la Constitución veurem que s'assemblen d'un ou a una castanya. Els líders que van sorgir als anys 70 no van recuperar absolutament res (ni tan sols van ser capaços de liquidar un ancià) sinó que fou el propi règim franquista qui otorgà un nou ordre jurídic que els assegurava la impunitat. No es va tractar d'una recuperació sinó d'una otorgació, termes molt i molt diferents.

Una de les caracerístiques de viure molt de temps entre la boira és que arribes a oblidar com és el paisatge quan el sol hi toca de ple. Camines, et mous, vius emboirat fins que al final no t'adones que la humitat t'ha calat. De fet, la pell i la boira arriben a l'equilibri, com és la tendència innata de la Natura. I així arriba el punt que ja no recordes que camines en un món entelat i et sents magníficament rodejat de la Natura "viva".

Un bon dia el paisatge canvia. D'un cop de ploma les muntanyes que encavien la nuvolada a la teva vall es fonen. L'escalfor del sol fon la boira i veus el paisatge com mai l'havies contemplat.De fet, així és com el veies abans de les muntanyes. Abans de la humitat i la l'espessor. Abans.

Definitivament, l'escalfor del sol a la pell és molt més agradable que l'enganxosa humitat. T'hi sents millor, t'agrada…. però el món a través del tel també té un certa melancolia.

Aix, no em puc estar de publicar-ho. M'he estat rient una bona estona! Sembla ser que el vídeo original (aquí, boníssim!!!) no el deixen publicat en blocs, per lo que m'acaben de destrossar l'apunt i el títol. Però també hi he trobat una altra iaia boníssima. I m'ha fet molta gràcia aquest, que es podria dedicar als dos que es van estabellar diumenge: Barça i ERC:

I aquest, de propina per al veí de blocs, que deu estar una mica moix 😉

Darrerament em trobo amb llibres que tarden en enganxar-me, que fins que no n'he llegit un terç no em tenen atrapat en la narració. Retorn a Brideshead, de Evelyn Waugh, ha estat el darrer cas.

El llibre ens explica la història d'una família aristocràtica anglesa en el període d'entreguerres a través dels ulls d'un amic íntim de la familia, que ens va presentant els membres de la decadent familia a mida que s'hi va relacionant.

Com deia, fins un punt molt concret del llibre (quan Sebastian s'endú el protagonista a visitar "on viu la seva familia") se'm feia feixuc. De fet, imagino que la meva total ignorància sobre el funcionament de les universitats angleses a principis de segle hi ajuda bastant, ja que sospito que aquest període del llibre deu resultar un dels més interessants per als nadius i els que hi han estudiat, d'una forma o altra. No obstant, a partir d'aquí el llibre s'endinsa en el funcionament de la familia i roça una mica el període històric d'entre-guerres a Anglaterra, mostrant-nos de reguitzell l'evolució de la classe política enfront el creixement dels moviments totalitaris a Europa, i com s'enfonsa l'aristocràcia amb el canvi de segle. I, com no, les experiències vitals del protagonista m'atrapen més que no pas la història d'amor aristocràtic amb el seu amic de l'ànima.

Un bon llibre, doncs, amb qui cal tenir una mica de paciència per a disfrutar.

Doncs si, nosaltres juguem una lliga diferent però EI ha aconseguit el que cap altra força ha fet: ha doblat el número de vots rebuts. De 2.300 a pràcticament 5.000. Tremola Chacón, que d'aquí 9 eleccions i a aquest ritme ja tindrem 1.200.000 vots! La victòria està a només 30 anys vista! No defallirem! 🙂

I aquests a veure si ara ja els queda clar el fracàs rotund de la seva estratègia i assumeixen que la pèrdua de vots a cada elecció és degut al seu pacte amb el diable (deixant de banda la història d'amor amb les cadires). I aquests altres val més que trobin algú amb més ganxu si volen tornar als nivells de fa 8 anys… que quan es morin els jubilats els quedarà poc vot, a aquest ritme.