[+] SOCIAL

Dit això, tant de bo els únics problemes dels Premis Blocs fossin aquests, tenint en compte la dificultat que sorgeix d’organitzar aquest tipus d’esdeveniments. No és cosa fàcil. Ens calen més experiències com aquestes. Més blogosferes, més esdeveniments que ens situïn no només com a país, sinó com a territori lingüístic digital.

Per tant, no estic segur que denunciar un pressumpte “frau” sigui la millor forma de revitalitzar l’espai comunicatiu català. No deixem que el nostre ‘egosurfing’ ens doni arguments per matar les bones iniciatives dels emprenedors catalans.

“Catalunya està preparada per a emergències pròpies del seu clima, no de països nòrdics“, diu Saura. Catalunya, però, ha d’estar preparada per això i molt més. Hi ha una frase de Jean Cocteau que diu: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”. Caldrà fer cas a Cocteau. Caldrà aprendre dels errors i de l’experiència que va sorgir d’aquest 8 de març que va anul·lar la meva participació al Cava&Twitts (aprofito la falca publicitària per dir que el dia per parlar de Marketing esportiu i xarxes socials serà el pròxim 19 d’abril a les 19 hores al BHotel de Barcelona al costat de Sandro Rosell).

Caldrà aprendre de les iniciatives ciutadanes que van sorgir a la xarxa social per millorar la comunicació, l’única cosa que admet Saura que va fallar. El matí de la nevada vaig proposar una cosa molt senzilla i de sentit comú: l’ús d’un hashtag comú a Twitter, el ja famós #neucat. És de sentit comú aprendre de la transparència, la multidireccionalitat i la rapidesa dels microbloggins per evitar el silenci administratiu.

El #neucat va obrir el debat sobre els requisits d’una veritable administració 2.0, qüestió molt allunyada de la realitat en aquests moments en el nostre país. Apunto alguns punts que apareixen en el ‘Política 2.0’ d’Ernest Benach, en aquest sentit:

1. Cal oferir una interacció en xarxa de manera àgil, ràpida i en temps real.

2. Millorar la qualitat de l’eficàcia i l’eficiència.

3. Realitzar escolta activa.

4. Liderar la posada en marxa de noves solucions.

El dia de la nevada va servir per alguns per (re)descobrir que els mitjans de comunicació tenen una funció social, condició que, d’altra banda, se li hauria de presuposar.

Se li haurà de presuposar al Govern de Catalunya l’aprendre dels errors? Les reformes que proposa Benach amb tanta insistència en el món de la política i l’administració pública no són manies ni vanitats de qui queda meravellat per les TIC sinó la constatació d’un canvi de paradigme social.  Els qui proposem des de fa temps noves formes de relació entre l’administració i el ciutadà volem optimitzar els recursos que destinem als nostres governs.

Catalunya ha d’estar preparada per nevades però també per deixar de banda escletxes digitals i, sobretot, escletxes mentals.

PD: De l’article de Rafel Lujan ‘Quan Twitter esdevé un servei públic’ extreiem una llista d’articles sobre la nevada i les xarxes socials.

Periodismo twitteado: El caso de BTV Noticies y la nieve. Blog deJesús Gordillo.

Btvnoticies: un Twitter ejemplar. Blog de Mònica Ramoneda

Nevada 2.0. Informació al segon a través de Twitter per Aina Rodríguez

Ciutadans fent de ciutadans. Blog de Gemma Urgell

Nevada del 8 de marzo: Twitter suprime el GAP. Blog de Montse Carrasco

Nevada 2.0: Bloc de Saül Gordillo

Geomapa del Tiempo: Blog de Javier Casal

Punxar amb la informació. Blog de Roger Melcior

I seguim amb la mala gestió. Blog de Miquel Quintana

Nevada histórica en Barcelona. Blog Thinking Freak

#neubcn 08032010. Blog de Lady Madona

Nevades i responsabilitats polítiques. Blog d’Edgar Rovira

Homenatge a BTVNOTÍCIES.cat Blog de Miquel Quintana

Apocalipsis Neu – Blog del Taller SMA

Nuevos usos de Twitter: la nevada 2.0. Blog de Cristina Aced

Anem més enllà però de les consideracions d’Apple. Centrem-nos en qüestions sobre la societat de la informació actual, que es mou en tres punts:

1. Diogenització. Hem convertit les nostres vides digitals en una acumulació gairebé infinita de bytes d’informació en què les targetes de memòria es sobreposen i ens empenyen a una no-assimilació de tots aquells productes que baixen, consultem, carreguem. Quantes pel·lícules hem baixat en els darrers mesos i no hem vist? Quants discos tenim carregats en els nostres iPods? Acumulem bytes i gairebé els convertim en brossa -inservibles per la seva manca de reproducció-.

2. Els pioners tecnològics, els early users, estan creixent exponencialment. La nova religió és el consum tecnològic i els responsables de les principals empreses tecnològiques, els gurús que ens guien cap un horitzó futur per deixar enrere les escletxes digitals.

3. L’oci creix al mateix temps que es digitalitza. Cada cop hi ha menys racons on la tecnologia no transforma aquelles activitats que han acompanyat l’home al llarg de la seva història. Ha estat la música, les activitats físiques, el cinema… i ara és la literatura i per extensió, allò en què es basa la nostra cultura: la tradició escrita.

Si considerem aquests tres punts, será l’hora de plantejar-nos cap a on van les nostres biblioteques i els objectes que molts estimem, els llibres.

Estem en una etapa inicial on els dispositius que apareixen al mercat no són gaire millors que aquells vells terminals Motorola que a finals dels noranta anomenàvem telèfons mòbils. Ens parlen de Papyre, del Sony Reader Touch o del Kindle 2 però recordem que a vegades ser el primer no significa ser el millor i que companyies com Amazon, Sony o Barnes&Noble no es comporten millor que Microsoft o Nokia, reversionant i millorant els prototips de forma gairebé paranoïca.
Ángel María Herrera, creador de l’editorial digital bubok.com, és molt clar en aquest aspecte, segons unes declaracions recollides al darrer FICOD: “No hi ha grans diferències entre els aparells, el més important és el contingut”. Així el llibre digital representa ja el 8% de la producció editorial a l’Estat espanyol i l’any 2008 es van editar gairebé 9.000 llibres en format digital.

Amb aquestes xifres és obvi que el sector editorial s’ha d’adaptar perquè l’ebook planteja diverses qüestions:

-Replantejament dels costos. De moment es parla que els ebooks han de tenir un cost aproximat d’entre el 50 i el 80% dels llibres de tapa dura però en general els preus encara no són prou competitius. Tindrà, en aquest sentit, la culpa la continua penalització tecnològica de les diverses administracions? Sense unes velocitats de línies prou competitives, el llibre digital neix a Espanya castigat: les obres digitals tributen un 16% d’IVA, davant el 4% que grava el llibre imprès.

-Aparició de noves professions relacionades amb l’edició digital. Una nova indústria podrà prescindir d’impressors però haurà de cercar tècnics en edició digital.

-Recels romàntics. No feia gaires setmanes, el conegut escriptor gallec Manuel Rivas se sumava als corrents neoludistes per posar en dubte el llibre digital davant la tasca romàntica i clàssica que realitzen les llibreries i aquests fetitxes en paper que anomenem llibres. És gairebé heroïca la resistència de tots aquells que aguanten i resisteixen l’arribada dels ebooks.

-Recels econòmics. Són els ebooks els pròxims objectius de la pirateria? Tot allò que neix digital està subjecte a la controvèrsia sobre la seva copia. No és aquesta la vella dialèctica entre un món catòlic -controlador de la paraula- i un món protestant -difussor de la paraula-?

-Reconversions inevitables. Sumant a les qüestions sobre l’IVA cal pensar si l”ebook seguirà l’exemple de la indústria musical o cinematogràfica? En un món on l’empresa de comunicació es reiventa contínuament les editorials seran illots lliures de qualsevol canvi? Estrany pensar-ho. Més estrany voler que sigui així.

-Noves dialèctiques entre els autors i els seus lectors. Poden ser lògics els recels de Rivas davant els canvis. No podem demanar a tothom que sigui flexible i deixi enrere el seu gust pels fulls de paper. Ara bé, qualsevol autor es resistirà a estar en contacte amb els seus lectors. He assistit a presentacions d’obres a l’Ateneu Barcelonès i us asseguro que el vàrem de l’optimisme d’un escriptor es medeix per l’audiència de la sala. L’ebook no ens obre la possibilitat d’entendre i ampliar els coneixements sobre una obra, manejant-la i incloent tota la informació possible?

-Noves possibilitats de les llengües minoritàries davant els oligopolis de les majoritàries. En el cas de la llengua catalana, Internet permet un major recorregut dels productes audiovisuals que consumeixen més de 10 milions de persones. El llibre digital pot ser la revolució que converteixi la literatura catalana en quelcom més que un bé preuat.

Hi ha massa preguntes sobre cap a quin futur naveguem amb els ebooks. Llibres, milers de llibres, milions… tot allò que potser mai podrem llegir al nostre abast, amb un simple ‘click’.

Crec que no hi ha imatges més esgarrifoses que les piles de llibres cremant a les places del Berlín dels anys trenta del segle XX. Els nazis van fer autèntiques ratzies entre els llibres dels autors jueus. Els pròxims dictadors, segur que n’hi haurà, ho tindran més fàcil que Hitler? Hauran de cremar els dispositius o caldrà esperar que els virus esborrin les obres universals? El somni d’una Biblioteca d’Alexandria eterna potser no està tan lluny.

[+] L’Univers Ebook

[+] Bitferit amb olor a tinta

PD: Aquest  post sorgeix com una idea comuna a partir d’una xerrada twittera amb:

@mcap_sr3

@irinoko

@jrosell

@jordigarcia

@perdomo

@soniola

@toniaira

@evasnijders

@trinamilan

Posts sobre #paper digital:

– Perdomo – Toni Aira – Jrosell – Noticia diari digital – Sobre Manuel Rivas. –Mediafuturist – Soniola – Trina Milan

La temporada passada quan els Celtics van repassar els Lakers, Pau Gasol va rebre molts pals pel seu joc a les Finals de la NBA. L’esperit de superació d’aquest jove de Sant Boi és infinit y després del malson a Boston, Pau ha demostrat que volia acomplir un somni a les portes de l’estiu. No s’ha quedat només amb el premi de ser el millor rookie debutant amb els Grizzlies, Pau ha anat cremant etapes d’una forma prodigiosa fins demostrar que és un dels pilars fonamentals dels nous Lakers. Gasol, igual que Kobe Bryant, suma estadístiques i lideratge al costat d’altres llegendaris lakers com Wilt Chamberlain, Magic Johnson o Kareem Abdul-Jabbar. Gasol, el primer jugador català en guanyar l’anell de campió de la NBA. Quin bon somni.

Fa unes setmanes vaig estar dinant amb un amic polític. Entre plat i plat van sorgir algunes reflexions sobre les noves tecnologies i, sobretot, sobre les xarxes socials.

Demanem el menú. De primer, el més fonamental, segons el meu parer, es seguir unes normes bàsiques, establertes per la lògica però també sobre les normes formes de relació. Caldrà respondre en darrer terme una qüestió igualment important: Com es forja la identitat política, què és allò fonamental que un polític ha de complir a la xarxa?

La identitat a la xarxa és un àmbit que en els darrers temps m’està portant a molts moments de reflexió. El personal branding i les paradoxes de la comunicació 2.0 van ser els primers capítols d’aquest recorregut per entregues que he iniciat. Aquest article ve a ser el TERCER CAPÍTOL.

Al segon plat, ha de quedar clar que a la xarxa no s’hi val tot. Fa uns anys es destapava que la presentadora Ana Rosa Quintana publicava llibres amb el seu nom però no els havia escrit ella mateixa. Tot i la polèmica inicial, la personalitat omnipresent d’AR va quedar poc esquitxada en un escàndol editorial que va quedar ocult per una bona campanya de màrqueting personal amb una revista al quiosc inclosa per mantenir-se a la graella de la TV matinal. No obstant, els temps canvien i a la comunicació actual, més participativa i amb l’audiència al mateix nivell que els comunicadors, un cas com aquest hauria fet perillar la carrera de qualsevol.

En poc temps, tota la classe política s’ha pujat al cavall guanyador Obama. No només com a icona de l’exit sinó també en l’ús de les tecnologies 2.0 està clar, però, que no tothom n’entén el funcionament ni tothom sap assessorar-se adequadament.

És el cas de Rosa Díez, que ha hagut de sortir amb la cua entre les cames de Twitter, després de respondre felicitacions pels resultats electorals a la xarxa de microblogging en el mateix instant que l’entrevistaven, coincidint amb dia, hora i minuts, en directe a TVE. La xarxa no perdona.

Jugar a ser Obama té aquests perills. O estàs ben assessorat o tens el perill que el boomerang que llences torni per impactar sobre el teu front. Les TIC eixamplen la veu dels polítics i el seu missatge (no sé si cal diferenciar una cosa de l’altra) però això té un cost i unes normes que considero que són fonamentals i que m’agradaria enumerar:

-La tecnologia no pot subsistir únicament en període electoral. Sembla una qüestió lògica però el país està ple de blocs, microbloggins i canals que moren una vegada han passat les eleccions.

-El paradigme comunicatiu d’emisor i receptor ha canviat. El polític no només és emisor sinó també receptor davant una massa electoral que escolta, que vota però que també opina.

-Els continguts dels missatges del polític de torn no poden ser comunicats de premsa. L’audiència o lectors potencials no són periodistes o especialistes en màrqueting. Cal arribar a la gent amb missatges personals.

-La tecnologia en l’àmbit polític no és un sprint sinó una carrera de fons, m’atreviria a dir, maratoniana. L’exemple de l’estil Usain Bolt de Touriño, l’expresident de la Xunta de Galícia és clar.

-Les eines són personals i intransferibles. El cas de Rosa Díez és clar per intentar no fer el ridícul. En aquest cas, Ernest Benach a la trobada Cava&Twitts sobre polítics 2.0 de Barcelona va deixar clar que ell actualitzava el seus microbloggings, excepte quan es tractava de fotografies en actes que participava en què ell mateix no podia fer les fotos on sortia. Només en aquest cas era gent del seu equip qui penjava el twitt.

En el fons em dóna la sensació que la política a la xarxa encara està en un procés de maduració. Com deia abans, tothom vol ser Obama però no tothom ho és ni sap fer-ho.

Per les postres, una cosa lleugera i per compartir. I és que diàriament comparteixo coneixements amb molta gent d’arreu del món. Escrivint aquest article em vaig proposar aclarir i exposar alguns aspectes sobre la comuniació política 2.0 i conèixer què en pensaven persones relacionades amb el món polític i comunicatiu. A algunes d’aquestes persones els hi vaig fer una pregunta ben clara:

Quina és la principal norma que un polític ha de seguir a la xarxa?

I aquestes són les respostes:

netoraton: La norma son 3: ser el mismo, escuchar y enlazar

ebenach: Ser tu mateix. I en política no és fàcil!

lolacomomola: actitud d’escolta i ser accesible, però és el mateix que diria a qualssevol professional. Molts polítics abans d fer el salt a la xarxa s’haurien de preparar psicològicament.

baimorali: Estar atent al que els ciudatans li diuen, a les seues aportacions. Intentar que hi haja feedback, participació i ser constants.

rafel73: sinceritat i transparència.

trinamilan: Ser ell i que no li facin altres…

sblanco: para mí lo fundamental es que no se olvide de que una “conversación bidireccional”. Si no interacciona con sus lectores/seguidores para mí no es un político 2.0.

miquelquintana: transparència; realitat; claredat; brevetat en el missatge

KRLS: alguns factors que em semblen importants:

Autenticitat. Combat la impostura i procura que la teva personalitat que es percep a la xarxa sigui la mateixa que transmet el teu tracte directe.

Regularitat / constància. Troba el teu ritme de comunicació que et permeti gestionar-lo sense ofecs però sense grans llacunes temporals.

Accessibilitat. Fes servir el suport per ser més accessible a la gent i més directe.

Després d’aquest menú sobre la identitat política i els instruments 2.0 cal una mica de reflexió per part vostra. M’agradaria que tothom digués què en pensa.

//www.youtube.com/watch?v=agGWjaMoSIw

1. De petit m'agradaven els còmics de Superlópez. Ara m'encanten les obres d'Alan Moore, entre elles V for Vendetta.

2. De petit volia ser arquitecte però amb els anys vaig veure que se'm donava millor escriure que el dibuix linial.

3. Fins fa poc portava sempre mitjons negres però els Reigs Mags m'ha dut mitjons de ratlles perquè aquests són més fàcils d'aparellar quan surten de la rentadora.

4. M'encanta la fotografia i viatjar. Aquestes dues passions m'han portat per llocs impressionants del Marroc o Cuba, per exemple.

5. Un de les meves dites preferides és la que diu "S'agafa abans un mentider que un coix". De "Dune", el llibre de Frank Herbert, em quedo amb la frase "La por és l'assassina de la ment".

Passo la pilota a l'Àlex López, Quim Perelló, Carina Oliver, Eduard Marron i Carles Alemany.

El cor de la ciutat, el culebrot interminable de TV3 ha acabat una nova temporada amb moltes sorpreses i nous assassins. Des de Gràcia ja sabem que no ens podem refiar de la gent de Sants… que comencen copiant la Festa Major i t’acaben tirant la dona per la finestra, veritat David Peris? Bromes a part, deixeu-me però que faci un parell d’incisos que m’han sorprès enguany. D’entrada, admirable la fortalesa física d’un dels actors clàssics d’aquestes sèries, en Jordi Boixaderas, que sorprenentment en menys de dos mesos l’ha palmat dos cops, una vegada a Ventdelplà i, l’altre, a El Cor de la Ciutat.

A la sèrie rodada a Breda, s’entén que aquest actoràs passés a millor vida si a cada capítol havia d’escoltar la banda sonora que canta en Gerard Quintana, un hit ensucrat que no pot agradar ni a les padrines de l’Empordà. Al Cor, més d’un haguéssim esperat un major recorregut d’aquest actor que va començar a aparèixer en els culebrots de ‘la nostra’ l’any 1994 fent el paper de l’oncle homosexual d’un dels protagonistes, la qual cosa començava a dibuixar la normalitat del col·lectiu gai a Catalunya.

Més frepats que amb les morts d’en Boixaderas, molts ens vam quedar ahir amb les paraules d’angoixa, indignació i desesperació d’un altre bon actor (gracienc, a més a més) com en Joan Massotkleiner, que en el paper de Paco Benjumea ha deixat indignades més d’una mare del nostre patidor país. Explicava en Massotkleiner que ja n’estava fart que el paressin als semàfors cridant-li "mal pare!" i altres barbaritats. I és que la darrera maldat que va haver d’escoltar aquest actor va ser mentre anava acompanyat de la seva filla al carrer. La discussió segons l’actor va acabar amb alguna que altra pantuflada a la indigna senyora que no sap diferenciar realitat de ficció. Paraula d’actor.