Ara ningú estima a Obama
Fa dos anys la paraula era ‘Canvi’ i ara amb un Obama tocat i amb els democràtes amb seriosos problemes a les eleccions de la Càmara i el Senat el nom del president dels Estats Units no és un xec en blanc, sembla que més aviat un llast.
Curiós l’ascens d’aquest moviment anomenat ‘Tea Party’ que vol recuperar els valors i la tradició respecte al “socialisme” (sic) del primer president de color dels EUA, i que ens molts aspectes recorda a l’extrema dreta que es mou en termes mediàtics a l’Estat espanyol amb el seu potent ventilador capaç de repetir idioteses fins a convertir-les en llegendes a peu de carrer. Ens sona l’estratègia Goebbels, veritat? Repetir i repetir mentides fins que es converteixin en veritat…
Curiosa aquest linxament a un president com Obama que ha impulsat la reforma sanitària a contracor de molts americans. Curiós aquest distanciament de molts polítics demòcrates als Estats Units però també de molts dels polítics de casa nostra. A un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya ningú vol dir “Obama” ni comparar-se, quan fa poc menys de dos anys era l’exemple a seguir.
Malament anem si no som capaços de veure models a seguir -sobretot pel que fa a la mobilització ciutadana- en el president demòcrata. Malament si el que ahir era un model ara és considerat un Zapatero qualsevol. Malament anem si acabem discutint en els debats i no els programes. Malament anem si no intentem analitzar què significa el vot immigrant i les diverses lleis contra aquests a Arizona o Califòrnia i treure paral·lelismes sobre les polítiques de baixa estopa amb Anglada i Garcia Albiol de protagonistes. En temps de crisi, seguretat i immigració són pòcimes ideals per aixecar passions, desgraciadament.
Obama sap, però, que la clau d’aquestes noves eleccions serà el vot dels immigrants. I els republicans també, tot i que la consideració d’aquest vot sigui totalment diferent. Robert Desposada, president de ‘Latinos for Reform’, un conservador influent i analista polític d’Univisión, ha iniciat una campanya amb uns anuncis que intenten captar el resentiment hispà cap a Washington i els polítics demòcrates. És una estratègia per tal que els llatins NO VOTIN.
Al costat contrari, un vídeo d’America’s Voice: Mobilització dels llatins pel 2 de novembre.
“Als republicans no els importa el vot llatí”, diu el candidat demòcrata John Larsson.
Serà capaç el ‘Tea Party’ d’influenciar i seguir creixent en aquesta Amèrica de somnis però també de malsons, sobretot per a molts nouvinguts? Serà capaç Obama de sobreviure a aquestes eleccions i projectar una segona part de mandat més pràctica? Serem capaços a Catalunya de no caure en la demagògia respecte a les qüestions socials? Serem capaços de sobreposar-nos als intents d’alguns candidats en voler ser la Sarah Palin de torn?
Obama va guanyar amb la promesa de canviar els Estats Units i transformar el món sencer, una autèntica tasca de Sísif.
Obama va prometre crear llocs de treball i l’atur ha passat del 7,7% al 9,6% (uns quinze milions d’aturats).
Ara molts ciutadans nord-americans tenen la percepció que la situació del país està pitjor des de l’arribada d’Obama a la Casa Blanca.
Ara arriba l’extrema dreta, el “Tea Party”, embolicada amb la bandera, brandant la creu, apel·lant a la Constitució i fent seu el “yes, we can”: baixarem els impostos, frenarem la despesa pública, reduirem el tamany de l’Estat, acabarem amb la immigració, recuperarem els valors dels pares fundadors del segle XVIII…, entre tots ho podrem fer-ho realitat.
El “Tea Party” continuarà creixent i influint més en la política nord-americana. Obama serà capaç de sobreviure, introduint canvis radicals en la seva política socio-econòmica i arribant a acords amb els Republicans.
I Catalunya? El 28 de novembre comprovarem si la demagògia ha fet forat o no. Obama ha deixat de ser un model, ara molts voldrien ser la Sarah Palin catalana.
Francesc said this on 2 novembre 2010 at 20:21
Sempre la mateixa canço del nacionalisme excluent, la bandera, la raça, i Deu. En que ens diferencierem dels que avui considerem exhaltats? Haurem d’anar a posar bombes a qui no pensi com nosaltres? Però la pregunta és ¿pensem? Sembla que cada cop els radicals (ignorants) son els que guanyen.
A la propera baixo.
cani said this on 3 novembre 2010 at 22:11