Adara

Aquesta setmana sempre ha sigut especial per a mi, durant tot els anys des de 1997 he esperat aquesta setmana amb certa impaciència. Bé, és la setmana de la diada dels Castellers de la Vila de Gràcia, la última setmana, on es barrejen les ganes d’acabar temporada, el cansament, i al mateix temps tot el fruit d’una temporada, que per a mi ha sigut força bona.
El sentiment de la diada que tinc és pot ser extrany, no se perquè és la diada que hi he tingut més "apreci" i mira que la festa major i l’aniversari són diades ben xules però aquesta no se perquè li tinc més "carinyu"

Però tot s’ha de dir , aquesta setmana també és especial per a una persona que vaig perdre fa dos anys. És per això que li dedico el mateix poema que li vaig dedicar fa dos anys:

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.