//www.youtube.com/watch?v=0c6HrQRpxec

Amb l’ajuda del seu nét, en Jep Jorba, la Maria Rosa va confeccionar un llibre de memòries: Pere IV, 416 Farmàcia. Postals de postguerra, que es presenta aquesta setmana al Centre Cívic Can Felipa al Poblenou. També hi ha un bloc amb el mateix nom que explica la història. Malauradament la Maria Rosa va morir el setembre de 2008 i no ha pogut arribar a veure publicat el seu llibre. Gràcies al seu testimoni, però, tenim un relat proper i estremidor que honora tots aquells que van perdre la vida al Camp de la Bota i de tots els seus familiars que van haver de carregar amb la injustícia i el silenci. Quanta humanitat la de la Maria Rosa!

Foto de família amb els herois dels 10 districtes

Els guanyadors amb el taló gegant de premi

Han estat dos mesos de campanya de contingut generat per l’usuari, fent servir totes les eines a ma, el grup de Facebook, el Twitter… el millor de tot ha estat veure l’emoció d’una persona anònima recollint el reconeixement de tota la resta. I la satisfacció professional d’haver treballat en una campanya que busca explicar històries solidàries, bones històries, històries d’herois, en definitiva.

Si us ve de gust conèixer les 10 històries, les podreu veure a http://www.heroisdebarcelona.cat

Web d'Herois de Barcelona

Bloc d'Herois de Barcelona

Twitter d'Herois
 

Descobreixo amb sorpresa que al Youtube hi ha un modest canal de televisió dedicat a la meva escala de veïns. Els llogaters del 3er 1a, -una colla d’estudiants de Torelló-, mantenen el “sardenya441”, un espai on hi ha penjats una quinzena de vídeos sobre la seva experiència a Barcelona. No tenen cap més pretensió que passar una bona estona i compartir-ho amb els amics. Veig una cosa, l’enregistro, la penjo i la comparteixo. I fora. Vídeo, participació i proximitat. Què més voleu? 

Els mitjans digitals anem bojos mirant de cridar l’atenció cap aquesta franja d’edat. La que s’estima més invertir hores davant la pantalla de l’ordinador que davant d’un televisor. Què els agradarà? Què podríem fer? Mentre nosaltres li donem voltes, ells ja ens han avançat. Potser els meus veïns ens hauran donat una pista… Vídeo i participació: dos conceptes molt potents que han trencat amb força la internet que coneixem. I aquest punt de proximitat/universalitat que ens dóna la xarxa.  Els grans mitjans digitals ens donen la raó, la majoria fan passets cap al vídeo i creen departaments de participació. Al Diari de Barcelona n’hem fet punt de partida. Creiem que és possible explicar les històries de proximitat a través del vídeo i el multimèdia, intentant obrir noves vies a la participació.   Busquem el públic jove, però no podem oblidar que la gran massa de gent que mira la televisió acabarà algun dia desembarcant a la xarxa. Els hem de rebre amb uns mitjans atractius, visuals i accessibles perquè navegar-hi els sigui tan familiar com pitjar els botons del comandament a distància. Aquests mateixos espectadors que seuen davant un televisor aliens que a la xarxa hi ha un espai que ja porta el nom de la seva escala.

El Club Esportiu Europa encara el seu centenari amb bones vibracions. Diumenge 4 de febrer hi ha eleccions a la presidència. No estic massa al cas de les candidatures, si voleu informar-vos us passo un enllaç interessant a FutbolCatalunya. El fòrum de les eleccions està animat. Només em sap greu que costi tant implicar la gent de Gràcia, de les entitats… a la família europeísta. És una llàstima. D'altra banda, la salut de l'escola de futbol base ens augura la continuitat d'aquest històric de l'esport.

1. Als cinc anys ja volia ser periodista; la vocació va sortir quan anava a veure el meu pare que treballava als tallers de La Vanguardia i veia tots aquells rotllos enormes de paper, planxes de plom i tinta.

2. La meva besàvia i el meu avi van ser socis del Club Esportiu Europa (la besavia sembla que tenia el carnet número 3); jo hi havia anat molt quan era petit. Em vaig tornar a fer soci fa tres anys, quan l'equip va baixar de categoria i encara ho soc. El 938.

3. Vaig estar quinze anys al Grup de Teatre del Casal Claret, on havia fet, entre altres, els Pastorets.

4. El 20 de maig de 1992 era a l'estadi de Wembley, a la final de la Copa d'Europa entre el Barça i la Sampdoria. Just després del gol de Koeman vaig rodar escales avall per la grada.

5. Vaig ser padrí de confirmació d'un conegut periodista gracienc. Y hasta aquí puedo leer….

Ale, que segueixi la cadena la Reies, i la Pema, a veure si reobre el seu bloc i decideix que lo seu és escriure i ens deixa en ridícul als demés

Mentre, la consellera Tura "allà on es roba una bossa, hi haurà sempre una mossa" passa de defcó2 a defcó1 i es comunica de rovelló1 a gírgola2. A la mateixa hora, Maragall i Carod es prenen uns finos a la Feria d’Abril i senten com Lluís Llach canta "quelcom es more en l’ànima, -assasssinssss- quan un amic fot el camp…" El doble del príncep Felip es fa una assegurança, i quan l’empleat li pregunta "¿usted tiene familiares a su cargo?" el doble del príncep li contesta "a mi cargo no, al suyo". El doble de Zaplana aconsegueix crispar fins i tot al dalai-lama. Mònica Terribas pregunta enfàticament "…per què?, la pregunta és: per què?" I Ferran Adrià (bulli, bulli) ensenya al mindundi com preparar una "eferificació" d’una pizza de verdures picades al disc dur d’11GB. Deliciosa.

Però per deliciosa la feliç coincidència: el dia que Maragall canvia mitja dotzena de consellers, TV3 programa "sis a traició". La conya estava servida.

Acabo amb el "cameo" d’un gracienc: en Jordi Ràfols, dels Castellers de la Vila de Gràcia, vestit de diputat i ajudant a Carod-Rovira a fer un pilar que acaba a terra.

Si no l’heu vist mai, proveu de mirar-lo qualsevol dijous sobre dos quarts de deu a TV3. Estic segur que us serà difícil no riure. això si que és televisió que val la pena. Llarga vida al Polònia.

koniec

web del Minoria Absoluta a RAC1 on podeu escoltar totes les imitacions

Era la tercera vegada que hi entrava, tot i que aquesta va ser una visita especial. Especial perquè per primera vegada vaig poder travessar la petita reixeta que separa la part visitable del refugi (un passadís que amb prou feines arriba al mig centenar de metres) de la resta de la construcció. Una reixa que sempre havia vist tancada.

Més enllà d’aquesta reixa, les galeries són absolutament espectaculars. Aproximadament uns 400 metres lineals de túnel a les fosques on sembla ben bé que el temps s’hagi aturat. Els bancs de fusta estan completament desintegrats, i encara pots ensopegar amb objectes dels habitants del refugi durant la guerra o potser de la postguerra. La humitat que baixa de la roca de la muntanya et fa sentir una sensació de xafogor potser comparable a la que devien sentir les persones que s’hi devien protegir.

Si tot va bé aquesta visita completa es podrà fer a partir de l’octubre del 2006 sense necessitat d’haver de saltar cap reixa. La commemoració del 70 anys de l’inici de la guerra ens portarà com a regal la redescoberta d’una realitat que ha estat sistemàticament silenciada.

Tant de bo que aquest aniversari ens porti bones notícies també pel refugi de la plaça del Diamant. Després de la nova ordenació de la plaça no hi ha d’haver excuses per poder passejar-nos per la nostra part de “ciutat foradada”.