La closca de la poma

Jump to Comments

Avui he anat al cinema un altre cop, aquest cop he anat a veure Ratatouille.

 I només puc dir: “Genial!”

 

 

He sortit del cine fascinat… trobo que aquest cop Pixar s’ha superat, ha aconseguit fer una pel·lícula diferent, un film força imprevisible, un guió ple de lligams entre els protagonistes, tant d’amistat, amor, odi, respecte o enveja…

També puc destacar un treball molt bo de caracterització de personatges, moviments molt reals i gens robotitzats propis de les primeres pel·lícules d’aquesta fabrica de somnis que es Pixar. Unes expressions facials que transmeten molt més que les paraules… en definitiva… he sortit del cinema bavejant…

Com no os vull arruïnar res de la historia, només vull destacar dos cosetes que no crec que anomenin gaire les critiques… La cançó “Le festin” d’una cantant francesa brutal anomenada Camille (tinc tota la discografia i puc dir que es molt sorprenent). I l’altre detall que vull, i tinc ganes de destacar, són el títol de crèdit del final, estan fets sense 3d, amb l’estil tradicional d’animació a mà, amb aquell toc francès que va posar tant de moda la pantera rosa, fa goig veure’ls, una petita clocada d’ull cap als més observadors…