La closca de la poma

Jump to Comments

Ahir, 4 de juny de 2006, vaig anar a sopar, acompanyat de la meva xicota (la Meri) i dos bons amics (el Xavi i la Montse), a un restaurant que no coneixia personalment, m’havia sentit dir alguna cosa, però jo no l’havia tastat. Segurament molts fareu afirmacions amb el cap quan jo digui el nom del restaurant, i molts deixareu anar aquella frases que sona: “Si home, si”. Doncs el restaurant s’anomena “Senyor Parellada”.

Un fantàstic ambient, una llum ideal, un bon gust estètic que combina els mobles clàssics, amb tons i colors vius pels sostres i parets. Tovallons a quadrets negres i blancs, galledes metàl·liques per servir el vi, dibuixos d’en senyor Parellada amb un estil de principis de segle XX, fotografies amb blanc i negre i per descomptat bona cuina catalana amb plats amb noms simpàtics.

Jo vaig gaudir de uns macarrons de l’advocat Martí (em sembla recordar) i una botifarra del Pallars amb paisatge, tot ven regat per un vi rosat Trepat.

Vaig passar un parell d’hores molt agradables xerrant, gaudint de la companyia, i intentant atrapar totes les sensacions que em produïa aquell lloc, que des del primer moment vaig notar un bon rotllo en mi.