Un món sense fi, de Ken Follet, m’està robant tot el temps lliure.

Me n’he d’anar, no puc perdre temps.

La setmana passada, en un moment de pànic al adonar-me que no tenia cap llibre per llegir el vaig veure i em vaig adonar que no el podia ignorar més. Tenia massa bona premsa i massa bona dedicatòria per seguir-lo bandejant. Així que el vaig agafar, el vaig començar, vaig tirar enrera per rellegir el poema dedicat i m'hi vaig sumergir.

Kafka a la platja resulta un llibre àgil de llegir, amb un parell d'històries paral.leles que imagines que s'acabaran creuant però que no veus com. Els diàlegs són profunds i senzills; les històries fantasioses i  oníriques; els personatges els entens de seguida i els vas coneixent i apreciant paràgraf a paràgraf. Ii sense adonar-me em vaig trobar completament enganxat a les pàgines d'aquest extrany llibre. Feia molts anys que no em veia a mi mateix llegint a la cuina mentre feia el dinar. Tampoc recordava declinar una sortida nocturna per poder-me'l acabar. Tot això ho va aconseguir aquest llibre de'n Haruki Murakami, un d'aquells regals que he tardat a apreciar per culpa del nen que porto dins.

Aquest és el context en el que s'ambienta aquesta novel.la curtade Heinrich Böll. Durant un parell de dies ens explica la vida d'un matrimoni momentàneament separat degut a la inestabilitat d'ell, provocada per la misèria en la que s'han vist abocats i, al meu parer malgrat no s'esmenta explícitament en el llibre, els efectes de la guerra en el seu jo intern.

El que m'ha sorprès més ha estat assumir que Alemanya, i els alemans, van heretar del III Reich un país en runes i una economia destrossada. No devia ser gens fàcil per ells. I menys encara al adonar-se de com eren, de debò, els seus líders.

I, no obstant, 30 anys després ja estaven en disposició de tornar a ser el motor d'Europa.

La primera sorpresa fou adonar-me que de fet són dues biografies en una. És a dir, la vida del mateix personatge examinada desde dos punts de vista diferents, que no contraris (almenys en aquest cas).

La primera biografia, realitzada per Carles Bonet, és sens dubte la més espessa e incondicional. He trobat especialment apassionant tota la introducció que realitza per tal d'entendre el moment històric des del moment que va néixer el protagonista. He pogut llegir sobre la I República, sobre el desastre del 98 i les seves conseqüències, sobre les lluites per restablir una República, les lluites sindicals i anarquistes, la creació i aplicació de Estatut i com no podia ser menys, sobre la Guerra Civil i el desastre republicà. En aquesta primera biografia se'ns presenta Companys com un estadista, un home de fermes conviccions catalanistes, republicà fins al moll de l'òs que va escalar posicions dins d'ERC fins arribar a substituir a Macià al front de la Generalitat. Companys seria un lluitador infatigable que va posar les seves idees per devant de tot i que va saber maniobrar entre els diferents agents socials per tal d'intentar proporcionar a Catalunya un estat propi dins una Federació Espanyola. Les nombroses vegades que fou pres per defensar el seu poble i les seves idees donarien fe de les seves conviccions, i l'estima del poble català escollint-lo de manera reiterada explicaria la seva connexió amb els sectors més obrers i agraris. La seva entrega pràticament voluntària a les forces alemanyes, incomprensible, el va dur a la mort que ell ja esperava.

La segona biografia obra de Carlos Rojas, més curta i amena de llegir, ens presenta un Companys fill del seu temps que malgrat defensar també els seus ideals fins les darreres conseqüències, en moltes ocasions es veié obligat a prendre decisions endut  per les circumstàncies i el moment històric. No ens presenta Companys com un estadista sinó com un vaixell endut per la corrent. És el contrapunt a l'altra biografia, molt més incondicional i parcial. No obstant, i encara que no li atribueixi aquesta àurea d'home d'estat, en lloa la capacitat d'entendre's amb diferents sensibilitats obreres i en critica que es queixés massa a Azaña fins a semblar un plora-miques molestós.

Segurament, com sempre, la veritat es troba al mig.

Paral.lelament, un dels (des)pensaments que darrerament m'assalten és que l'argument que sovint s'usa per agraïr que els demòcrates actuals "van fer tant per recuperar les llibertats" és bastant erroni. De fet, si posem en una banda l'ordenament jurídic de la República l'any 1936, i per l'altre l'ordenament jurídic l'any 1978 amb la Constitución veurem que s'assemblen d'un ou a una castanya. Els líders que van sorgir als anys 70 no van recuperar absolutament res (ni tan sols van ser capaços de liquidar un ancià) sinó que fou el propi règim franquista qui otorgà un nou ordre jurídic que els assegurava la impunitat. No es va tractar d'una recuperació sinó d'una otorgació, termes molt i molt diferents.

El llibre ens explica la història d'una família aristocràtica anglesa en el període d'entreguerres a través dels ulls d'un amic íntim de la familia, que ens va presentant els membres de la decadent familia a mida que s'hi va relacionant.

Com deia, fins un punt molt concret del llibre (quan Sebastian s'endú el protagonista a visitar "on viu la seva familia") se'm feia feixuc. De fet, imagino que la meva total ignorància sobre el funcionament de les universitats angleses a principis de segle hi ajuda bastant, ja que sospito que aquest període del llibre deu resultar un dels més interessants per als nadius i els que hi han estudiat, d'una forma o altra. No obstant, a partir d'aquí el llibre s'endinsa en el funcionament de la familia i roça una mica el període històric d'entre-guerres a Anglaterra, mostrant-nos de reguitzell l'evolució de la classe política enfront el creixement dels moviments totalitaris a Europa, i com s'enfonsa l'aristocràcia amb el canvi de segle. I, com no, les experiències vitals del protagonista m'atrapen més que no pas la història d'amor aristocràtic amb el seu amic de l'ànima.

Un bon llibre, doncs, amb qui cal tenir una mica de paciència per a disfrutar.

Resultarà molt interessant llegir cada dia una anotació corresponent a un dietari imaginari creat fa pràcticament un segle, i que pel que diuen que es convertí en un dels llibres més importants de la literatura europea del s.XX.

Siguem honestos: em va costar començar a agafar-li gustet. El vaig començar perquè estava ambientat durant els fets de la Setmana Tràgica, i en la biografia de Companys feia poc hi havia llegit els antecedents històrics a la revolta popular. L'autor, sobretot a la part inicial del llibre, utilitza un recurs que o bé no em va acabar d'agradar o no domina correctament. Es tracta de fusionar dues converses per tal de passar d'un escenari a un altre, d'uns personatges i una situació a una altra de ben diferent. Durant el primer terç del llibre em resultava farragós ja que em donava la sensació que no entenia massa bé per on anaven els trets, i això de barrejar converses no m'acabava de fer el pes. No obstant a partir d'aquell punt el llibre va començar a agafar ritme i personalitat i va aconseguir enganxar-me al darrer terç.

Resumint: llibre que va de menys a més i que, diuen, és un dels millors de la literatura contemporània catalana. Recomanable si saps tenir una mica de paciència.

NOTA. A la web d'escriptors.cat s'hi diu del llibre:

Recomanable per a nois i noies de 16 a 18 anys

En discrepo totalment i profunda, a no ser que volguem evitar que els nanus agafin passió per la lectura. Si es tracta que els joves agafin el costum de dur un llibre amb ells cal donar-li's lectures senzilles que enganxin i aquesta, sincerament, la trobo excessivament complicada per a algú de 16 anys. Dubto que tinguin punyetera idea del moment històric que es vivia a principis del x.XX i, ja ho he dit abans, els recursos narratius són una mica complexes. Això no és literatura juvenil i, per tant, no té sentit recomanar-lo.

Clar, proporcionant aquest tipus de llibres a aquestes edats no m'extranya que només llegeixin l'Sport, el Mundo Deportivo o El 9 Esportiu. Em recorda quan a mi a EGB o BUP (no recordo exactament) em van fer llegir "El árbol de la Cienca", de Pío Baroja. Una elecció demencial. Val a dir que no recordo absolutament res del llibre. I cap ganes, ni una, de donar-li una nova oportunitat.

He de confessar que me l'he llegit en quatre, potser cinc, sentades. Llibre molt amè de llegir, dolç en el seu ús del mallorquí i duríssim en el trasfons social. Ambientat en l'època que va de la Dictadura de Primo de Rivera fins a la Postguerra, narra la vida d'una noia de classe alta a qui el món se li trasvalsa després d'un aconteixement familiar.Està narrat en primera persona, fent molt més àgil la lectura i senzilla la identificació amb la protagonista. I, segurament també, amb una forma d'entendre la vida que traspassa èpoques tan distants en el temps.

No voldria explicar més del que és necessari, o sigui que em limitaré a recomanar-lo. No només la història de la protagonista és bonica i en certa mesura alliçonadora, sinó que ens permet veure l'evolució, o involució, d'una societat mallorquina convulsionada pels continus canvis polítics que es van viure a la primera meitat del S.XX.

Al acabar-lo no vaig poder evitar un somriure de complicitat. Xapó, Joana!  

Sincerament, és un llibre apassionant però tremendament difícil de llegir. No es tracta d'un llibre que puguis agafar de forma relaxada ja que el català que usa és complicat i, lògicament, la forma d'explicar les coses encaixa en una societat antiga i molt, molt diferent de la nostra. Per mi resulta apassionant, però haver-me de llegir les frases dues o tres vegades per entendre què està dient fa que no sigui el més adequat per a submergir-te en un altre món.

Així que finalment m'he adonat que ara em ve de gust llegir novel.la sense dificultats idiomàtiques. He apartat en Jaume I una temporadeta i m'he agafat un llibre senzill i bonic: Joana E., de Maria-Antònia Oliver.

Jaume, t'he apartat, que no oblidat.

El mateix recordo que em va passar amb la Ilíada, i quan la vaig enganxar per segona vegada me'l vaig cruspir sense miraments en quatre dies.

Hi ha èpoques per tot.

Ho vaig aconseguir. La llàstima és que em vaig gastar tot el pressupost a pràcticament la segona paradeta, però va valdre la pena:

• Curial e Güelfa
• Crònica de Bernat Desclot
• Crònica de Ramón Muntaner
• Llibre o Crònica dels Feits

(llàstima q em va faltar per trobar la 4ª Crònica) 

He començat pel llibre dictat per Jaume I (Jacme, com li diuen al llibre). Resulta apassionant saber que aquest llibre, i aquestes paraules properes al francès i castellà actuals en molts casos, van anar directament  de la boca del monarca a unes pàgines que ens han arribat fins avui. Poder llegir de boca del Rei el que pensava de la desfeta de Muret o dels intríngulis de la Cort…

A veure què m'explica de les conquestes de Mallorca i València. Ell, que les va dirigir.

Un llibre apassionant, però molt difícil de llegir. Suposo que a mida que vagi avançant pàgines i m'acostumi al català d'aquell segle em serà més fàcil… i val més que així sigui donat la resta de llibres que em queden!  

Sensacional. 

I precisament d'això parla el llibre: de viure millor. Al ritme just, sense presses, disfrutant del que fas i buscant vàlvules d'escapament quan la pressió, normalment laboral, pot bloquejar la teva capacitat de somriure. Oblida't de l'stress i estableix el teu propi ritme, aquell que et deixa veure l'entorn del camí que vas fent i no només la meta.

Elogi de la lentitud, de Carl Honoré. 

La identitat és la impregnació no racional, no conscient de la manera d'entendre el món i els seus decorats que es produeix automàticament durant la infantesa (pàgina 20)

Una cultura és una tradició i un imaginari que s'assenten sobre un territori i una llengua que, si s'escau, és només pròpia -sovint és compartida. En termes antropològics, és un conjunt de valors (traduïts a costums) elaborats per una societat o grup humà al llarg dels segles. (pàgina 39) 

A partir d'aquests dos axiomes, Patrícia Gabancho analitza a "El preu de ser catalans. Una cultura mil.lenària en vies d'extinció" l'estat actual de la cultura catalana a Catalunya.

Fent especial atenció a la bi-culturalitat a Catalunya, es tracta d'un llibre molt sincer on l'autora ens ajuda (o almenys a mi) a veure que allò  més important no és ni la llengua ni la identitat nacional sinó la cultura. La cultura és el pal de paller d'on neix tot: la identitat nacional i la llengua, que és l'eina a través de la qual la cultura es verbalitza.

De fet, el llibre és tan sincer que més d'un cop l'he tancat, emprenyat, per les veritats que m'estava dient. Certament, per poc que s'obrin els ulls ens adonem que la cultura catalana és un pèl elitista (efecte llatí, li diu ), que la cultura vehicular pels immigrants acabats d'arribar i de molts que van arribar als 50 és la castellana i que, a fi de comptes, si els Estopa (per exemple) fan culttura castellana malgrat haver nascut a Catalunya i haver-se educat aquí és, senzillament, perquè alguna cosa s'ha fet malament. La culpa que la cultura catalana sigui tan invisible no és dels altres, sinó dels propis catalans. Sense anar més lluny, és curiós comprovar com a la capital de Catalunya (Barcelona) els pregoners han estat tots gent que NO ha fet cultura catalana, com si la cultura catalana no fos prou bona per fer un pregó a la capital del país. Barcelona, de tant cosmopolita que vol ser, és al cap i a la fi, provinciana (entenent com a provincianisme anar a buscar a fora allò que ja tens a casa i que, a més, és millor).

Tot plegat m'ha fet adonar que sí, que el que està en perill no és Catalunya o el català sinó la cultura catalana. Sense cultura, no hi ha ni llengua ni nació. I, malgrat el llibre és lleugerament optimista recordant que moltes altres vegades la cultura catalana ha renascut quan semblava impossible que ho fes… jo penso que mica a mica s'anirà diluïnt dins la cultura castellana per acabar sent, tan sols, un record, un folklore, un passat recent.

Feia temps ja m'havia llegit alguna cosa de Pere Calders (Gaeli i l'home déu, i crec que també Invasió Subtil i altres contes) i el recordava un autor molt planer i senzill. Així que vaig atacar-lo sense pietat.

Es tracta d'un llibre ideal per a llegir a la platja, al metro, o abans d'anar a dormir donat que es compòn de molts contes o petites històries. Algunes d'elles amb prou feines arriben a les dues pàgines! Tots els contes tenen un fons comú: hi succeeixen fets fantàstics i estàn escrits en primera persona, de forma que tens la sensació que l'interlocutor te l'està explicant directament a tu. I fins i tot assenteixes mentre llegeixes. A mi m'han recordat, salvant les distàncies, aquella sèrie de fa tants anys anomenada "The twilight zone" (aka "La dimensió desconeguda")

En definitiva, un llibre farcit de contes extraordinaris, i amb una destresa explicant-los molt notable. El català utilitzat no té res a veure amb el de Solitud i, per tant, un queda enganxat desde la primera pàgina.

Així doncs, per mi Cròniques de la veritat oculta és una lectura recomanable 100%, i per a totes les edats.

Les croades vistes pels àrabs és el segon llibre d'Amin Maalouf que em llegeixo. En ambdós m'ha donat una visió alternativa, o si més no una "altra" visió, de fets històrics dels quals només en coneixem una part. Maalouf fa un exercici d'història i ens explica, de forma molt amena i senzilla, la dinàmica que envoltava les diferents nacions àrabs en els temps de les invasions franques.

De fet, sobta pensar que la majoria de conflictes que ens explica al llibre continuen vigents avui dia. Les baralles entre xïites i sunnites, la implantació d'estats francs enmig de nacions àrabs, la presència decisiva dels turcs, la convivència a vegades difícil (o impossible) a la ciutat de Jerusalem… ens tornen a la realitat de forma automàtica.

De fet, crec que poc es diferencien les invasions franques del s.XII i XIII a la política occidental a la zona avui dia. O la implantació d'Estats francs a Galilea al s.XIII i la creació de l'Estat d'Israel al XX.

Com que sembla que hem oblidat la Història estem condemnats a repetir-la. I ho estem fent sense vergonya de cap tipus.

Com a nota curiosa, constatar que no apareix ni una sola menció a la Corona d'Aragó com a tal en tot el llibre i totes les croades que hi esmenta. Per bé (no hi vam tenir res a veure) o per mal (no pintavem res al món cristià) , sembla que en Maalouf no ens ha tingut en compte. Però, al no esmentar-nos, també ens ubica.

Quan vaig començar-lo vaig entendre de cop perquè no me l'havia llegit encara: el català emprat resultava tremendament difícil d'entendre. Les primeres pàgines van ser un patiment, i només forçant-me una mica vaig aconseguir passar aquest estadi i començar a disfrutar-lo. Ignoro si el català que usa Victor Català era realment el català que es parlava a l'època en la zona que ambienta la història, però mica a mica em va anar captivant i al final ja adorava la forma d'expressar-se d'en Gaietà, el pastor

També notava que m'anava captivant la pena de la Mila, la seva mala estrugança, la seva resistència a ser desgraciada. La seva cerca d'ella mateixa i la seva re-fundació. Tant, que va arribar un punt que treia el llibre de la maleta de seguida que diposava de cinc minuts de calma. I capbussar-me en la història de muntanyes, rondalles i plors. De desgràcies, solituts i companyonies còmplices.

De fet, la trobo una novel.la del tot recomanable, si un fa l'esforç de superar les primeres pàgines on pot sobtar l'ús de paraules bastant desconegudes avui dia. De fet, diuen que és una de les millors novel.les de la literatura catalana, i tenint en compte que va ser-ne la única de l'escriptora trobo que té bastant de mèrit.

Si en voleu més informació, en aquest bloc Miquel Bofill, i just en aquest apunt,  situat on passa la història i en cita uns quants paràgrafs molt bonics. Que els disfruteu.

Llibre extens, dens en personatges, plagat de fina (i cruel) ironia i sarcasme, quan me l'he acabat m'ha quedat un dubte que encara ara ressona dins el meu cap: "Què m'ha volgut dir exactament en Gabriel?". Em fa certa ràbia, perquè malgrat li trobo certes interpretacions estic convençut que guarda un missatge ocult molt més sutil.

I no el trobo. 

En concret, es tracta del llibre autobiogràfic Entre vivències, de Josep Subirats Piñana. Com l'Albert Alay, es tracta d'un d'aquells lluitadors que van començar a ERC per anar a petar al PSC. Una vida molt complerta, la seva. I molt estressant, de debò

De tot el llibre, un paràgraf m'ha fet pensar, i molt. De fet, encara no he aconseguit arribar a una conclusió. Es tracta d'aquest text, trobat a la pàgina 222 (quin número, oi?):

(…)Penso aleshores -i encara ho penso- que fou un suïcidi polític que tots els líders catalans que eren diputats a les Corts deixessin el seu escó del Crongrés pel del Parlament de Catalunya (Joan Raventós, Jordi Pujol, Antoni Gutiérrez el Guti, Anton Cañellas, per citar els més destacats). Era deixar la trinxera on esprenien les decisions polítiques d'Estat per anar-se'n allà on s'executava allò que decidien els altres. A partir d'aleshores, en la meva tasca al Senat en els temes de Catalunya, vaig trobar-me sense el suport dels líders catalans a les Corts, que eren els que tenien el pes i el prestigi per decantar o intentar decantar les decisions del poder central. (…) 

Jo sempre havia cregut que el lloc dels polítics catalans era Catalunya, però reconec que no ho havia mirat mai d'aquesta forma. I ara, tinc dubtes.

Hi seguiré rumiant… 

Es prohibeix posseir els llibres de l'Antic i del Nou Testament. Els no prohibits -brevaris, etc.-, no poden ser traduïts del llatí a la llengua vulgar (pàg.135)

És a dir, la pròpia institució religiosa prohibeix als seus feligresos tenir contacte directe amb els llibres sagrats en els quals es basa la litúrgia i creences, i en cas de tenir-lo, s'assegura que estiguin escrits en llengua que només els iniciats per la pròpia Institució entenen. D'aquesta forma es manté al poble ignorant i se l'hi pot donar gat per llebre de la forma més natural.

Maquiavèlica Església…. 

* Crònica dels càtars, de X. Escura 

Aquests són els dos llibres (de fet, en són 5) d'història-ficció que m'he llegit:

Alexandre el Magne, de Gisbert Haefs. Biografia en dos llibres, resulta una lectura fascinant on l 'autor està més interessat en una visió política i global dels seus temps. Al igual que en la novela Anibla, el llibre ens introdueix primer a les campanyes del rei Filip i el seu pla per reunificar Grècia. Tracta de forma molt extensa l'adolesecència d'Alexandre i la seva campanya fins a la conquesta i destrucció de Persèpolis. A partir d'aquí, l'autor accelera la narració, com si ja no estigués tan interessat en els últims anys d'Alexandre.

L'autor situa a Alexandre en un context històric i l'explica. El domini de la part més occidental del Mediterrani per part de Cartago, el lent davallar de la influència grega a causa de les baralles internes i l'immiscuiment persa, la submissió d'Egipte a l'Imperi Pera…. També hi són presents els cultes religiosos i pinzellades del que podria ser el dia a dia de l'època.

Respecte a la sexualitat d'Alexandre, motiu de controvèrsia avui dia, i la seva vinculació afectiva amb Hefastion, l'autor l'enqueadra en el pensament grec de l'època. Teoria que, val a dir-ho, comparteixo plenament. Així, són constants les referències a Aquiles i Patrocles.

Alexandros, de Valerio Massimo Manfredi. Llibre que ja m'havia llegit fa uns anys, l'he recuperat per a obtenir una altra visió de la vida del famós guerrer. Aquesta trilogia està centrada exclusivament en la figura d'Alexandre, relegant la resta de personatges a un paper molt secundari. Personatge molt menys complex que a l'altre llibre, ens relata les seves campanyes militars sense aprofondir excessivament en les motivacinos polítiques o personals del protagonista.

Sorprenentment, mentre a la majoria de documentació que he consultat s'admet sense embuits la relació de parella entre Alexandre i Hefestion, en aquest llibre es passa completament per alt aquest fet. I  m'atreviria a dir que, de forma conscient, s'estalvien o rodegen els moments històrics que podrien confirmar-ho.

Malgrat tot, en resulta una lectura molt amena, amb un Alexandre més rei que Déu, més solitari que rodejat d'amics. Al meu entendre, ens presenta un Emperador, no un home aotrmentat per records, dubtes i reptes com apareixia en l'altre llibre.

No  havia fet mai llegir dues biografies, una rera l'altre, del mateix personatge i empapar-me amb uns quants documentals trobats a la mula. Això m'ha permès desfer-me una mica de les llicències literàries que òbviament cada escriptor s'ha permès en la seva obra. I la conclusió, com no podia ser d'una altra forma, és que Alexandre fou un home irrepetible. Possiblement, un seguit de circumstàncies històriques i un cos extraordinari el van conduir a ser el que fou. No resulta extrany que els seus contemporanis el consideréssin un déu: jo sens dubte ho hauria fet igual.

Al acabar de llegir-lo una pregunta se'm va anar formant al cap: Està relacionada de forma directa l'ascensió del Cristianisme i la caiguda de l'Imperi Romà i el descens de la cultura i llibertats al món medieval? Són causa i efecte, o senzillament coincidències en el temps?

Ara m'espera un apassionant monogràfic d'Alexandre el Magne. 5 llibres (una trilogia i una duologia ¿?) per fer-me una idea més aproximada de l'apassionant vida d'aquest semi-déu. Ja l'he començat i val a dir que és d'allò més interessant… quin paiu!  

• Viriat, de Joao Aguiar. Explica l'intent d'unificació de totes les tribus ibèriques per plantar cara a l'invasió romana, liderats per Viriat. Potser es tracta d'un llibre més d'aventures que d'història, però resulta curiós constatar alguns fets de l'època, saber com passaven el temps les tribus (per variar, guerrejant contra ells) i l'origen de la frase "Roma no paga a traïdors" (cim de l'hipocresia, per cert).

• L'altre llibre, Juliano l'apòstata de Gore Vidal ens porta a un terreny molt més filosófic en la que la lluita entre la tradició helènica i la nova i emergent religió cristiana lluiten a mort per aconseguir la supremacia en la cort de l'Imperi Romà. Juliano fou l'emperador que succeí a Constanci, que a la seva vegada havia heredat el tro de Constantí. D'alguna manera, restableix el lliure culte als déus i s'enfronta a la imposició cristiana. Amb reflexions molt interessants sobre el monoteísme i les lluites fraticides en l'interior de l'Església (lluites que han perdurat fins avui dia), es tracta d'un llibre bastant amè.

• Carlemany, de Harold Lamb. Darrerament la figura de Carlemany havia aparegut com a una influència en alguns dels llibres que m'estava llegint, o sigui que no m'ho vaig pensar dos cops  quan vaig veure el llibre. El llibre en si potser és una mica avorridot, li falta ritme per enganxar-te i com a bastantes biografies està tan plena de personatges i fets històrics que se'm feia impossible recordar qui era cada ú. Però certament et dóna una nova visió de l'Europa (o el seu embrió) de finals del s. VIII i principis del IX.
• Els darrers dies de Pompeia, de E.G.Bulwer Lytton. Llibre bastant gruixut, explica una bonica història d'amor ambientada en els darrers dies de la famosa ciutat soterrada, oblidada i re-descoberta 16 segles després. Interessant més per l'ambientació que per la història en si, permet copsar com devien viure en l'època romana i fins i tot descobrir algun fet sorprenent, com per exemple que els romans feien servir vidres a les finestres. Al acabar-lo m'ha sorgit la mateixa pregunta que em faig cada cop que veig, llegeixo o m'expliquen alguna cosa de l'època romana: sóc l'únic que visualitza l'Imperi Romà com una època molt lluminosa i l'Edat Mitjana com a fosca? Sóc l'únic que visualitza l'època romana com una primavera perenne i l'Edat Mitjana com un hivern realment cru?
• Aníbal, de Gisbert Haefs. De tots tres,és el que més m'ha fet disfrutar. Difícil al principi, un cop hvan haver passat 80 o 100 pàgines em va enganxar i no he estat capaç de deixar-lo fins que l'he acabat. Al contrari del que sembla pel títol, no només ens explica la història llegendària d'Aníbal (l'estratega més gran de la Oikumene/Mediterrànea, superant Alexandre, Napoleó, Hitler, etc) sinó que ens introdueix en la història de la desapareguda Kart Hadtha / Cartago. Segurament escrita de forma bastant partidista, m'ha mostrat un passat que m'imaginava però no concretava. Comerç, pactes, nacions moribundes, nacions que naixien, nacions estables… un poti-poti de països que poblaven la Mediterrànea e intercanviaven, comerciaven i guerrejaven els uns amb els altres. Certament, una època molt diferent a la que ens mostra el llibre Carlemany, i possiblement molt millor. I al acabar-me el llibre, una pregunta em va sorgir tota sola: és casualitat que l'aparició i extensió del Cristianisme i la brutal regressió a períodes molts obscurs dels pobles mediterranis coincideixin en el temps sense ser-ne causa i efecte?

D’altra banda, el fet de conviurer 24 hores al dia amb xinesos li permet fer-nos una descripció del dia a dia bastant acurada i mostrar-nos el caràcter real d’aquest poble, bastant allunyat dels tòpics on els hem encaixonat i amb uns trets característics que ens poden sorprendre en tant que ens són completament desconeguts.

Recomanable per a tots aquells qui volen saber més d’un país llunyà, esotèric i confús.

Vint anys perduts?

Així es titula el darrer llibre que he enllestit, un recorregut dels primers 20 anys de "democràcia" de la mà de l’Albert Alay. Imagino que aquest hauria de ser un llibre de capçalera per a tots els militants d’ERC, però a mi em va arribar a les mans de casualitat (si, ho reconec… era molt econòmic!). Per variar, el vaig començar amb poques ganes (estic una mica fastiguejat de la política), però l’Albert em va anar enganxant mica a mica. Les seves explicacions són clares, directes i no es mossega massa la llengua per dir les coses. Alguns dels fets que explica ja els coneixia, d’altres no, però resulta especialment interessant que ell ho contempla tot des del punt de vista d’un militant i currante d’ERC (o l’ERC, com ell sempre escriu).

També trobo fascinadors els retrats que fa de’n Heribert Barrera i del Ja-sóc-aquí Tarradelles. Del segon ja en coneixia la calanya, del primer no en sabia pràcticament res. Resulta també interessant els moviments que comenta en les formacions de Govern i votacions, i especialment irònica l’assalt al poder per part de’n Colom i en Carod Rovira

Val a dir, que dóna una bona explicació de perquè va acabar dins de CiU, i en comenta alguna interioritat. I resulta imprescindible el seu anàlisi final de figures polítiques del país, entre les quals ja podem trobar l’Artur Mas… en un llibre escrit al 1995.

Però hi ha un altre aspecte que crec que és tremendament positiu en aquest llibre, i és mostrar com Catalunya (i la resta de la Corona d’Aragó) es relacionava amb els pobles del Mediterrani de forma sobirana. Com dirien els de La Hora Chanante: "hay que decirlo más!". És a través dels llibres d’història, i els de forma novel.lada són perfectes per això, ambientats en els segles que Catalunya fou sobirana (amb Jaume I de forma "oficial", però "de facto" desde Borrell II, i fins la derrota de 1714) que podem mostrar que no anem escassos d’arguments. Si anglesos, alemanys, italians, castellans, etc. són capaços d’escriure llibres en els quals sense complexes escriuen sobre el seu passat "gloriós" perquè no ho podem fer nosaltres? Mostrar als catalans i a tot al món que, efectivament, Catalunya sempre ha estat sobirana i mestressa del seu futur i esclava del seu passat. Mostrar que teniem una estructura nacional, un respecte guanyat a pols per la Mediterrànea, que érem catalans i no castellans, que amb Castella i França sempre ens hi hem esbatussat de valent guuanyant a vegades i perdent altres, i que el nostre vassallatge a la Corona de Castella fou imposat per la sang, és la millor forma de desautoritzar tothom que ens nega la nostra Història. És a través de l’educació, i en aquest cas la lectura és la millor eina, que ens podem mantenir forts esperant (com els inques, i ells porten dos segles més que nosaltres) que arribi el líder que ens guïi de nou cap a la capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

Catalunya ha estat, i encara és, un poble orgullós i bastant pragmàtic. Això a voltes ens ha ajudat, i d’altres vegades ens ha perjudicat. Som així, què hi farem, no ho podem canviar. El futur es presenta negre, el mestissatge comporta la pèrdua d’una identitat per crear-ne una de nova i el que no han aconseguit segles de repressió, sang i venjances ho farà en poc temps el mestissatge. No sé si serà positiu o negatiu, però crec profundament que la nació catalana està sentenciada si no és capaç d’aixecar-se i prendre la decisió de decidir per ella mateixa.

Com vaig veure a Irlanda, acabaré amb una frase que em va impactar:

Els grans només semblen grans perquè nosaltres estem agenollats. Aixequem-nos!

• Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts. Llibre de Josep Maria Ballarín ens fa un recorregut per tota la Història de Catalunya des dels seus inicis, enllà en el temps, fins l’aprovació de la Constitució. Escrit amb el seu particularíssim, i entranyable, estil propi ens repassa la vida de la "gent menuda" que anomena ell, és a dir, els catalanets i catalanetes del poble, a aquells que ningú fa cas, aquells que realment tiren endavant el país o el fan caure estrepitosament. Passa per alt les grans gestes, els grans fracassos, els grans noms propis i es concentra a explicar-nos el dia a dia de cada època, i el perquè de les coses que feien. Francament, m’ha agradat per la seva particular visió i per com tracta la "gent menuda", paraula que des d’ara incorporo al meu vocabulari (no té copirait, oi?). Deixeu-me acabar amb les seves paraules finals que són sàvies, molt sàvies:

• El 23F a Catalunya, per Andreu Farràs i Pere Cullell. Ja només el títol deixa clar de què parla el llibre i com de diferent n’és de l’anterior oi? Vaig començar-lo amb certa rencança doncs m’esperava un "totxu" difícil de llegir, però en canvi m’ha sorprès l’agilitat amb la que s’expliquen els fets. Lògicament, l’acció es centra entre l’entrada de’n Tejero i la seva sortida i ens presenten l’evolució cronològica dels fets a Catalunya. Al estar centrat en com va reaccionar la societat catalana no dóna massa explicacions d’alguns fets clau (pacte del capó, per exemple), però si ens defineix bastant la personalitat de l’Armada. Al final del llibre, però, queda la impressió que tant aquest darrer com el Rei en portaven una altra de cap, que per qualque raó no va cuallar. Sinó, els fets no quadren.

• Jo no sóc de Barcelona (Set visions, de bon rotllo, de la pugna Catalunya-Barcelona). El propi títol ja ho explica tot, són 7 cartes escrites per gent oriunda de 7 punts de Catalunya i Andorra ben distants de Barcelona. Potser pel fet de ser de comarques moltes de les "queixes" ja les havia patit en pell pròpia, però és un llibre com a mínim curiós. Recomano especialment la lectura de la carta enviada per un tortosí, no té desperdici
• La vida dels altres, de David Cirici. Bon novela, explica la història d’un home que just al separar-se de la seva dona comença a tenir visions no controlades.. Però aquestes visions no són tals, sinó que veu i sent en el seu cap el que fan persones de Barcelona de qui no en coneix absolutament res i sense poder controlar ni el quan ni el qui veu i sent. Mica a mica es va enganxant a la vida dels altres, però… Bé, si en voleu saber més l’haureu de llegir. Jo us el recomano.
• Misses dites: un viatge perplex per la Catalunya creient, de Xavier Sust. Llibres amb alts i baixos, intenta ser un mini-anàlisi de diferents credos practicats a Catalunya. Escrit per un agnòstic reconegut (només començar el llibre ja ens ho adverteix) va fer-me riure en el seu anàlisi de la Missa del Gall al propi Montserrat (amb una auto-crítica als catalans inclosa), el descobriment dels mormons i la seva excursió a Puigcerdà, amb els gitanos catalans. No hi podia faltar menció al Barça, que és casi com una religió.
• Mentre Barcelona dorm, d’Emili Rosales. Molt bona novela, explica 48 hores de la vida de 3 personatges desde 4 punts de vista (els 3 propis personatges i un altre, que n’és la clau). Hi barreja història ficció (fet que m’encanta). Altament recomanable, parlen meravelles d’aquest escriptor.

• Més Plató i menys Prozac, de Lou Marinoff. Llibre que tracta d’explicar que l’aplicació de la filosofia a la vida diària ens pot ajudar a solucionar molts dels conflictes interns que tenim. M’ha sorprès molt agradablement, i he de dir que realment m’ha obert els ulls en alguns temes i m’he quedat amb ganes de saber-ne més. Possiblement buscaré altres llibres del mateix autor per aprofondir en els conceptes que planteja. Us el recomano (si us agrada mínimament la filosofia, malgrat no és imprescindible)
• El perfum, de Patrick Süskind. Aquest és un d’aquells llibres dels que sempre te n’han parlat bé però per aquells casuals mai m’havia llegit. Francament, m’ha impressionat. Em va enganxar des del principi i no vaig parar fins acabar-lo. Recomanable al 200%.
• Laia, de Salvador Espriu. Aquest ja el vaig comentar només acabar-lo.
• Jocs de corrupció, de Francesc Puigpelat. Novel.la que s’immersa en les corrupteles del poder i la premsa, molt amena de llegir. Ambientat a l’Estat Espanyol, sense dir noms propis se li entén tot

I de moment això és tot. Val a dir que avui m’he passat per la llibreria Aura i amb 5 eurets he aconseguit cinc nous llibres… si és que dóna gust comprar cultura a aquest preu!

Continuant amb la temàtica guerra-civilista, vaig devorar Soldados de Salamina, de Javier Cercas. Un llibre ràpid de llegir, molt amè i escrit d’una forma molt peculiar. Com sempre, m’ha agradat el munt d’informació relativa a l’època de la Guerra Civil que proporciona. També es fa palès que els catalans, i espanyols, exiliats van ser claus a l’hora de lluitar contra el nazisme a Europa, i com en són els grans oblidats. De moment, estaria en el Top 3 dels llibres que més m’han agradat aquest any.

D’altra banda, m’he llegit Laia, un clàssic d’un escriptor clàssic català, Salvador Espriu. És una obra coral que explica la vida diària d’un poble mariner català, a principis de segle. He d’admetre que m’ha costat entendre el lleguatge que usa, ja que entre fer servir paraules antigues (o ja en desús) i el munt de noms propis de les professions relacionades amb el mar m’ha fet difícil la comprensió total. De totes formes, un llibre prou recomanable sobretot tenint en compte que es considera una de les obres mestres de n’Espriu.

Aquell llibre va despertar en mi la curiositat per saber què va passar realment la Guerra Civil, i el següent llibre que em vaig comprar va ser For whom the bell tolls, d’E. Hemingway (un altre llibre imprescindible). Des d’aleshores, tota la literatura relacionada amb aquella època tan dura que m’ha caigut a les mans l’he devorat. I, lamentablement, cada cop entenc menys què va passar realment… però cada cop tinc més clar que la repressió després de la guerra havia de ser brutal per a eliminar, com efectivament va eliminar, qualsevol vestigi de la revolució començada i els seus ideòlegs e impulsors (els que el Partit Comunista va deixar vius, concretament).

Però bé, tot això venia pel fet que m’acabo de llegir Rebelió a la Granja, una crítica ferotge al comunisme que encarnava Stalin (i jo hi afegiria, també, en Mao).Novel.la que més aviat sembla un conte (perdona George, però per mi 130paginetes no són una novel.la), relata com els animals d’una granja essubleven contra el seu amo humà i el foragiten, creant a continuacióuna comuna on tots els animals són iguals. Però mica a mica aquestideal es va desviant fins que… (no explicaré el final, no).

I el fet que m’hagi recordat de Homenatge a Catalunya és perquè segons sembla, fou el comportament dels nostrescomunistes a la Guerra Civil el que va plantar la llavor del’anti-totalitarisme obrer/proletari en ell. Resulta curiós, peròtan ell com diversos autors sostenen que, de fet, Rússia ja havia decidit quepreferia en Paquituinstal.lat a la nostra península abans que una victòria popular queobrís les portes a una vertadera revolució anarquista i esdevingués unperillós precedent a Europa (i al món). Coses de la política, segons aquesta línea d’investigació (jeje Acebes) es van dedicar a destruïr l’anarquisme per finalment entregar la península als feixistes.

Un cop a Zaitun, Jacob manté llargues converses i discussions amb els savis i comerciants locals que ens il.lustra el seu pensament. A mi personalment m’han impressionat les descripcions de la vida diària dels jueus a l’Europa mitjeval, dominada per l’Església Catòlica. Jacob es queixa amargament de com les autoritats eclesiàstiques catòliques els obliguen a portar una peça de roba de color vermell o bé els expulsen pel fet de ser jueus (no us recorda res més recent?). També exposa la hipocresia de l’Església, que per una banda els acusa dels mals més terribles (fins i tot de provocar terratrèmols!) i per l’altra els encarrega encens i productes varis, o bé els hi demanen diners quan els necessiten.

En la meva opinió, un llibre absolutament recomanable, potser una mica lent de llegir. Però sens dubte, molt il.lustratiu de la vida de l’època i de l’actitut de l’Església respecte als jueus.

El darrer llibre que m’he llegit es titula Contes de Guerra i Revolució (I). Consta d’una sèrie de contes escrits per diversos autors catalans durant la Guerra Civil que intenten explicar què pasava al bàndol republicà i català, tant al front com a la reraguàrdia.

Llibre molt ràpid de llegir, diria que és d’aquells ideals per a portar a sobre si agafes molt el transport públic.

Apa doncs, bon any a tots!

El primer és L’Ilíada d’Homer (no, el Simpson no). Al principi se’m va fer una mica complicat per la gran quantitat de noms que hi apareixen i el detall en les batalles. Així que el vaig apartar una temporadeta i ara l’he retrobat i acabat. Un bon llibre, que em fa pensar en la bona memòria que devien tenir els grecs per tal de memoritzar tot aquest text tan llarg….

L’altre, per oblidar, és Catalunya Freak de Joan Spin i Imma Sust. Cap comentari al respecte ja que el llibre és, diguem-ho suau, ben poca cosa.

Malgrat hi trobo algunes incoherències en els personatges, suposo que el fet de ser un conte on l’important és més la "moralina" que no pas la consistència de la història. A més, tan poques pàgines (120) tampoc donen per aprofundir excessivament.

Llibre recomanable, ideal per a llegir-lo al Metro

M’ha agradat molt, tot i que alguns passatges eren francament desagradables. Però desagradables, o difícil de llegir, pels fets que explica (sobretot el període de la Revolució Cultural). No obstant, resulta una lectura molt adient per obrir els ulls a la realitat xinesa, a la brutal repressió de’n Mao i a la curiosa personalitat del poble xinès.

Si us agraden els llibres llargs, us el recomano de totes totes.

L’altre dia vaig anar un moment a la llibreria Aura i malgrat volia comprar un llibre per un conegut vaig acabar comprant-lo per mi i no per ell A mi l’Asimov sempre m’ha agradat molt, o sigui que posar aquest nom en un llibre és provocar-me perquè me’l compri. Total, que em vaig endur un llibre de petits relats anomenat Joves Fantasmes, recopilats per Isaac Asimov, M.H. Greenberg i C.G. Waugh i amb un pròleg del mateix Asimov.

El llibre és curtet i ràpid de llegir. Són una dotzena d’històries que tenen com a punt en comú la presència de fantasmes (o esperits, o com li volgueu dur) com a eix vertebrador. Com sempre, hi ha contes millors i de pitjors però pel preu que em va costar (1€) el dóno per bo.

De tots els contes, el meu preferit ha estat Pobre petit dissabte, de Madeleine L’Engle.

És una biografia novelada, de les que a mi tan m’agraden. La veritat és que és un llibre que es llegeix molt ràpid i malgrat ignoro quin porcentatge és invenció novela i quin és realitat, m’ha servit per reafirmar-me en la idea que s’ha silenciat la Resistència al franquisme que va operar a Catalunya durant 15 anys després de la derrota republicana, amb en Quico com un dels màxims exponents.És realment fascinant llegir sobre l’època que abarca des dels anys 20 als 40: la misèria, la fam, els ideals revolucionaris, els "trejemanejes" polítics… suposo que, aleshores, la Guerra Civil era quelcom inevitable.

Així doncs, us recomano el llibre, que podeu complementar amb "Homage to Catalonia" de G.Orwell i "For whom the bell tolls" d’E. Hemingway si us voleu fer una idea més concreta de com fou la Guerra Civil pels milicians.

• Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain. En la que diuen és la seva obra mestra, un llibre del tot entretingut tot i que per mi va de més a menys.

• Capitans Intrèpids, de Rudyard Kipling. Entretingut, és uns història bastant curta i, per tant, rapideta de llegir.

• Doctors, d’Erich Segal. Un llibre gruixut, dels que a mi tant m’agraden Durant més de 700 pàgines l’autor t’explica aproximadament 20 anys de les vides d’uns aspirants a metge primer, i com se’ls hi desenvolupa la vida un cop tenen el títol a la butxaca. Em va enganxar desde la primera pàgina i no vaig ser capaç de deixar-lo fins que el vaig acabar.

• Angels i dimonis, de Dan Brown. Llibre anterior al famosíssim Codi da Vinci, comparteixen la mateixa estructura i estil. També t’enganxa a través de capítols curts i acció trepidant (tot passa en 24 hores), amb un final sorprendent (almenys per mi).

• Les aventures de Sherlock Holmes, d’Arthur Conan Doyle. Un clàssic, recull diferents peripècies del detectiu.

• Memòria Traïdora, d’Elizabeth George. Novel.la policíaca extensíssima, em va enganxar des del principi. Llàstima que la resolució deixa, per mi, alguns forats buits.eliza

No és un mal llibre, passa bastant ràpid i el personatge de’n Ripley està ben construït. Però que voleu que us digui, jo hi he trobat a faltar aquell què que fa que m’enganxi irremediablament a un llibre i no pugui aixecar-ne els ulls. La història és correcta, els personatges ben definits, l’acció ben descrita… però no m’ha fet vibrar.

Enfi, a veure si amb el proper disfruto més

Però, ai làs!, la meva economia està en hores baixes i no m’arriba per comprar-me nous llibres cada mes. Però això ara ha canviat: he descobert una llibreria al carrer Gran on pots trobar bones lectures a preus realment assequibles. Es tracta de la Llibreria Aura, on hi ha llibres d’oferta a partir de 0.98 &eur; . I llibres que valen la pena, no us penséssiu!

Pots trobar-hi llibres en català, castellà i anglès. Certament, lapart catalana és la més petita i a vegades aquell llibre quet’agradaria llegir només el trobes en anglès i/o castellà. Però bé,remenant sempre en trobes algún d’interessant i sinó mira, sempre va bérefrescar les llengües forasteres!

La setmana passada, amb menys de 5 &eur; em poder comprar:

• L’enginyós Sr. Ripley, de Patricia Highsmith
• La Íliada, d’Homer (en castellà).

Ja us els comentaré quan m’els acabi

Així doncs, me’n va deixar 3 de’n Ken Follet, que ja he devorat:

• El tercer gemelo.Novela d’intriga, que avança de manera trepidant, on el que menys m’haagradat és el final. Darrerament em passa bastant, llibres que emresulten molt interessants però quan arriba el final el trobo pobrementresolt, o bé recorrent a explicacions massa generalistes.

• El hombre de San Petersburgo.Novela d’amor en un entorn político-revolucionari ambientada en laEuropa prèvia a la I Guerra Mundial. M’ha agradat molt, més quel’anterior.

• Els pilars de la Terra.Amb aquesta novela he disfrutat com un camell. Extensíssima (l’edicióque m’he llegit té més de 1.000 pàgines), explica una història ques’allarga en el temps durant més de 50 anys. Ambientada en l’Anglaterradel S.XII, la seva excel.lent ambientació m’ha recordat una mica El metge, de Noah Gordon.