Fa uns dies em van dir que abans de la Grossa cobrariem la nòmina pelada de desembre i que en una setmana ens arribaria el 80% de l’extra mentre que el 20% restant no tenia una data concreta.

A tots ens va entrar un calfred.  Sort que l’escudella i la carn d’olla no encareixen massa el cistell d’anar a mercat que si volguessim un bon besugo potser hauriem d’optar per filets de panga.

Avui, però, la realitat, la definició d’aquell calfred ha superat les expectatives més negatives. Ens han retingut l’IRPF no només de la nòmina, sinó també de la part que no hem cobrat i que, tampoc sabem quan ho farem en previsió de que ja ho tenim retingut pel dia que toqui. Quan demà vagi a comprar li proposaré ala meva pexatera d’endur-me el peix i pagar-li el dia que aprofiti l’energia que la seva ingesta em produeixi.

Em considero afortunat pel fet de tenir una feina més o menys assegurada i per aquest fet em costa molt queixar-me de les retallades en el sou. Se que hi ha qui ho passa molt pitjor jo. Però tampoc podem permetre que, per aquest motiu, se’ns pugui fer el que vingui de gust.

Ara mateix la meva bossa per anar a omplir el mercat cara el dia de Nadal estarà més buida del que esperava, força més buida i per tant no l’ompliré com havia desitjat i com, estic segur, la meva peixatera hauria volgut.  I com ella la meva bossa buida la patiran el que em em ven la fruita i la verdura, el carnisser i la pollera.  Le sparades del mercat de l’Abaceria no em trobaran afaltar, hi aniré, els desitjaré un Bon Nadal, compraré el que sigui estrictament necessari i m’acomiadaré fins a Cap d’Any amb la confiança, tots plegats, que la meva bossa s’ompli una mica i pugui, aleshores, atrevir-me amb algun petit caprici.

De moment els que agrairan aquesta mesura seran les cadenes d’origen alemnay i francès, quina casualitat, que tinc ala vora i que amb els seus preus a mida de la meva bossa seran els meus proveidos oficials de molts productes vinguts de llunyi que amb prou feines si posen el preu en la meva llengua.

Estem en una crisi del sistema econòmic i els que tenen el poder de proposar i guiar aquest canvi no tenen cap intenció de fer-ho.

Mentre, els ciutadans de carrer, i incloc en  aquest grup a la gran majoria dels nostres mandataris siguin del color que siguin, en patim la conseqüència que és la crisi econòmica.

Vull pensar que els nostres governants fan el que creuen que és millor i els deixen fer. Repeteixo que crec en un factor aliè que també ho és per als qui ens governen.

Ahir vaig anar a dormir amb l’anunci que govern i directors generals (uns 350) no cobrarien la paga extra de Nadal, fet que suposaria un estalvi al voltant de 1800000 euros (uns 5000 per cap de paga extra). Avui em desperto amb la proposta de suprimir lots de Nadal i ampliar l’eliminació de pagues extres .

Potser no en se massa, potser és fer el joc a un sistema en crisi i potser acabarà petant tot però des de la meva modesta opinió les retallades de sou lluny d’incentivar l’economia la frenen  i si els funsionaris es queden sense paga extra qui més se’n ressentiran seran els comerços que pensaven fer l’agost al desembre amb la campanya de Nadal.

El tema del lot em sembla anecdòtic, jo mai n’he tingut però enlloc de suprimir-lo es podria usar per incentivar l’economia. Reduir-ne el valor, el volum i l’embalum però millorar la qualitat, la sostenibilitat i, de retruc, el comerç i la indústria de proximitat. Enlloc de comprar a una gran empresa tots els lots, que cada delegació, secció, agència o com en vulguem dir faci els seus en el comerç de proximitat amb productes locals. Productors i comerciants en sortiran beneficiats a curt termini però també a més llarg quan els que gaudeixin d’aquests lots hagin descobert com n’és de bo un vi de la terra que no te res a envejar a denominacions més famoses, per posar un exemple.

Tot això a l’espera que algú aixequi la flassada i descobreixi el que s’amaga al darrere de la crisi, quins interessos hi ha per a que enlloc de sortir-ne sembla que cada cop ens hi endinsem més.

Estan orgullosos de com, al llarg dels mesos, han pogut fer un debat en que han après molt de les opinions dels experts. Presumeixen de com s’ha arribat a una majoria per prendre una decisió donant llibertat de vot als seus, que no pas nostres, diputats. Marquen territori i ja busquen com frenar-la uns i com estendre-la els altres.

Arguments com llibertat, respecte, dret a la vida, ecologisme, conservacionisme han sorgit per tiotes bandes per justificar qualsevol de les opinions.

Jo només em faig una pregunta, Per què? Quin rèdit pensen treure d’aquesta prohibició uns i altres? Els que la defensen i els que s’hi oposen?

Quan es va presentra la ILP sobre els transgènics, promoguda per Som lo que sembrem, el compromís, la implicació dels nostres polítics no va ser tanta. Van demanar el vot secret i, no fos cosa que algú pogués identificar el vot individual, i la ILP va ser rebutjada demanera que no es va arribar a crear el debat, ningú va tenir l’oportunitat d’aprendre res de cap expert.

No vull caure en la demagògia barata dient que importen més la vida dels braus que les humanes o coses similars. Però la qüestió és que el 2 de juliol, ara ha fet un any, els mateixos polítics que avui donaven la cara pels braus es van amagar per les persones. Els arguments d’avui no ho eren aleshores.

Em venen massa respostes al cap a la meva pregunta. Em venen al cap interessos creats, interessos comercials, redits electorals, imatge pública, ressò mediàtic, … però cap és en ferm, no tinc una resposta.

Tothom està d’acord amb que les curses de braus estaven condemnades a desaparèixer i aquesta llei no fa altra cosa que accelerar-ho. Els transgènics, en canvi, poden seguir implantant-se sense fre mentre esperem a saber si són del tot sans (o no), Per què? No ho se.

Ja fa anys, encara era monitor en actiu en un esplai,  es va anunciar que per entrar al laberint d’Horta caldria passar per taquilla. No se si l’amenaça s’ha dut a terme,  senzillament no hi he tornat. Així que un dia d’aquests agafaré la càmera i pujaré al Park güell per darrer cop.  Fotografiaré pedres, racons,  persones, records i així un dia podré mirar-les i comentar-les amb els amics “Recordes quan… i aquella vegada que…” En aquella època vaig entrar en contacte amb un centre cívic gestionat per un esplai que es veia a venir que no li seria renovada la concessió. Tenien raó. El nou concurs el va guanyar una empresa privada que va fer pagar als usuaris en benefici d’una gestió més profesional

Aquest estiu amb la Plaça de les Dones del 36 ja vàrem tenir una precuela d’aquesta pel·lícula de la privatització. Un grup de veïns privilegiats tenen un accés particular un espai quan, per la resta de ciutdanas, resta tancat.

La Zona Verda ja ens va mostrar el camí iniciat i sense retorn. Els ciutadans de Barcelona paguem el corresponent impost de circulació i això ens dóna dret a un preu més assequible per poder aparcar al carrer si trobem on a l’hora d’anar a dormir ja que si ens desplacem per Barcelona en cotxe i ens allunyem de la nostra zona aleshores perdem el privilegi i paguem com qualsevol vingut de fora. La privatització dels parc aniràs pel mateix camí. Amb els nostres impostos pagarem pel manteniment d’una instal·lació que tindrà una manera d’autofinançar-se però que seguirà depenent de Parcs i Jardins.

No estic en contra de pagar per serveis afegits que es poden trobar als parcs com el Tren del Parc de l’Oreneta quan, com esn aquest cas, és una entitat sense afany de lucre la que ho gestiona no busca un benefici sinó mantenir l’activitat. Entre això i un torniquet per entrar-hi hi ha una distància que l’ajuntament no hauria d’escurçar.

Aquesta és la ciutat que tenim iels polítics que la governen i nosaltres doncs això, com diu la campanya, (sobre)vivim a Barcelona.

La situació viscuda és la següent. (L3-Diagonal> dissabte 11.10 del matí. Un honorable membre d’aquest cos parla en una cantonada de l’estació amb un “motxillero”. No us deixeu enganyar per les primeres impressions ja que estava indicant-li on havia de fer un transbordament. Quan acaba amb aquest servei s’apropa lleuger al torniquet on u pare amb un fill petit té problemes per validar el seu bitllet.

Fins aquí res a dir. Agraeixo la vocació de servei i la seva disponblitat. El que no acabava d’entendre és que collons nassos i feien dues trballadores de TMB arrepenjades fent la petar al costat del torniquet mentre l’agent d’inseguretat privada aten al públic. Dic que no ho entenia perque ara ja ho veig clar.  Cadascú té la seva feina i està perfectament repartida. Un agent suposadament qualificat i no ho dubto pas per la lluita contra el crim es dedica a ajudar viatgers perduts i amb poques mans mentre els informadors de la companyia li fan companyia ja que la seva empresa el fa estar sol.

Mentre això passa no hi ha dia que algú no comenti que a un conegut  seu, no fa massa dies a la meva mare, li van prendre els diners al transport públic.  Vull aprofitar per donar les gràcies als senyors lladres, coneixedors de la seva feina i posseïdors d’uns grans sentiments ja que ho van fer sense causar-li cap mal i van llençar-ho tot allà mateix quedant-se només els diners i uns dècims de loteria. Ma mare ha recuperat unes fotos que l’acompanyen des de fa anys, els diners no eren masses i la loteria no ha tocat.Tot i que ella mateixa deia que si tocava i servia perquè deixessin de robar encara bo. I mentre escric aquestes ratlles ben segur que un altre viatger desorientat haurà trobat el seu destí gracies al’eficaç tasca orientadora dels que jo creia afgents de la inseguretat privada.

Era la crònica d’un fet anunciat.  Davant dels meus nassos (a toro passat és quan te n’adones de tot) li han fotut la cartera a un turista confiat. La tècnica no era nova, de fet jo estava pendent d’un altre noi que ha resultat ser un del tot innocent pare de família.

Fins aquí un sentiment d’impotència terrible però poca cosa més. uns passatgers li han explicat el que ha passat i l’home no s’ho acaba de creure. No ho entenia. Tot ha passa hem pujat tots a Drassanes <L3> i els “xoriços” han baixat ha Liceu. En arribar a Diagonal i veure que el turista en qüestió he anat a buscar els dos segurates que amb les seves armilles taronges fan les funcions informatives que potser hauria de fer el senyor amb americana grana que xerra amb ells.

La conversa ha anat més o menys així (En un perfecte català, això si)

Jo: Bon dia. Que sapigueu que a un tuista, puja ara, li acaben de fotre la cartera… és aquell… va de clar, amb gorra

Ells: Ah. gràcies, Ara?

Quan l’assenyalo un fa el gest de sortir perpo tot queda en això, un gest.

-Si Hem pujat a drssanes i han baixat a Liceu.

-Li han pres la cartera?

-No, l’ha trobada a terra, però buida

–Doncs encara ha tingut sort, l’ha recuperada (potser es pensaven que era un record de família o que hi duia la foto del seu peixet de colors)

-Ja. Jo m’he n’he lliurat tres vefdes ja.

He girat cua emprenyat i he marxat.

Moltes gràcies per la seva col·laboració, agents de la inseguretat privada. Sortir de la valla, intenatra adreçar-se a l’home en qüestió i demanar-li si necessita res, o si vol que avisin la policia, o si té un duro per arribar al seu hotel… jo que se. però no. No podien deixar el seu lloc. potser la conversa ha canviat el seu centre d’atenció. potser ja no parlaven de la victòria de Barça sobre l’etern rival. potser han començat a parlar de la inseguretat que hi ha al món, de que ja no es pot viatjar en metro tranquil.

Per acabar-ho d’arreglar al sortir al carrer veig que ales escales hi ha tres segurates més fen-la petar.  Com que deurien estar fumant o era l’hora del seu esbarjo com els nens d’escola,  potser no se’ls podia molestar.

Encara no m’ho cre. Ho he fet d’una tirada i no he ahagut d’esborrar cap paraula malsonant. de debò que la col·lecció d’adjectius quer em ve al cap cada cop que penso en els l’armilla fosforito repassa tot l’abecedari.

Avui encara puc dir que estic de sort. Per tercer cop des del mes de setembre m’han intentat fotre ma a la cartera sense èxit.

Els tres cops al mateix lloc: Linia 3 Estació Liceu Direcció Gràcia-Trinitat Nova

Els tres cops un grup de tres persones: Els dos primers masculins, avui tots tres femenins.

Els tres cops identificaria la llengua com de l’est, però no em feu dir de quin país. Ni ganes. No penso caure en la generalització fruit del ressentiment.

Els tres cops aparença d’allò més normal. Fins i tot s’han ofès quan quan he descobert les seves intencions La noia d’avui anava vestda de negre  duia una caçadora amb lluentons amagant-se el braç; cabell destenyit, seria blanc oxigenat? Le altres dues colors marrons, que no destacaven gens.

Els tres cops amb el mateix sistema. Apropant-se molt a mi en el moment de pujar sense haver-hi necessitat. Dos bloquejant els meus moviments i la tercera fotent-me ma la butxaca del davant. com que no soc com la de l’acudit no diré que creia que duia “bones intencions.

A diferents hores. Avui a quarts de sis de la tarda. Una hora d’allò més poc habitual per baixar o tornar del centre.

Els tres cops sense èxit. encara tinc la meva cartera, just la que em vaig comprar a finals d’estiu. No se quan de temps durarà la meva sort. Un dia deixaré de reaccionar i em quedaré sense cartera, sense fotos, sense targes de diferents supermercats i superficies. Sense calers no me’n quedaré. tinc el costum de dur el mínim imprescindible.

Avui he estat de sort. I ja en van tres.

Primera sorpresa Vaig poder gaudir de les explicacions en castellà, anglès, francès i alemany. Em va saber greu però vaig suposar que no es pot obligar una empresa privada a usar una llengua determinada, per més cooficial que sigui.

Avui al Diario de Mallorca una noticia parla d'un regidor d'es PP que defensa el balear com a llengua cooficial de sa comunitat enlloc del català. 

Quan a València el PP va començar a defensar la distinció entre català i valencià ja em va pujar la mosca al nas però això d'ara ja fa vessar el got. Puc entendre i fins i tot estar d'acord amb que no agradi el nom de català per la llengua que parla un valencià o un mallorquí com a mi no m'agrada usar espanyol per refrir-me al castellà. Però d'aquí a de defensar que estiguem parlant de llengües diferents hi ha un món.

Estic esperant veure la cara d'un d'aquests polítics quan un andalús reivindiqui que ell no parla espanyol sinó sevillà  o cordobès (llengües totes dues clarament diferenciades del vallisoletà i el madrileny) o quan un argentí reivindiqui l'argentí enfront del "español de américa" que a les escoles d'aquí s'ensenya com la variant dialectal comuna des de Terra de Foc a Mèxic. 

Mentre això passa i fins que no aconsegueixin que la comunicació sigui impossible seguiré gaudint a s'hora baixa  d'una panada de xot feta amb xulla (pronunciat xua) tipica de sa setmana santa mallorquina amb unes herbes dolces per acompanyar una conversa on es barrejà el gracienc (variant local del barceloni no tant oberta), el lleidetà, el mallorquí i, fins i tot, el castellà, de la manera més natural del món.

 Al final resulta que ningú no parla català "i mos entenem" 

Fins la propera 

Titular de EL PUNT (edició barcelonès nord) del propassat dimecres 9 de gener: Maite Arqué confirma que marxarà tan bon punt sigui nomenada senadora.

No tinc res a dir respecte les aspiracions, del tot lícites, de fer carrera. Fins i tot em sembla lloable i de justicia que qui val en faci. Com que no tinc cap mena de relació amb Badalona no posaré en dubte la validesa de la seva actual alcaldesa.

Ja vaig introduir fa temps el concepte de democràcia hereditària així que no hi tornaré.

El que aquesta entrevista em fa plantejar és fins a quin punt em puc fiar de cap polític. Què m'assegura que els mateixos arguments que justificarien aquests dos titulars no són extrapolables a altres decisions? Quan un polític em digui que té les mans netes me'l puc creure o ho fa pel bé del seu partit? Quan un polític em digui que donarà suport a no se quin estatut me'l puc creure o ho fa pel bé del seu partit? o de l'estat? o de…ves tu a saber? Quan un polític em parli de llengües cooficials en bé de la igualtat me'l puc creure o ho fa per guanyar vots, és a dir, en bé del seu partit?

La campanya encara no ha començat. Ja ens han dit que si el TAV arriba abans de les eleccions no vindran a fer cap inauguració. Potser els treuria més vots que no els en donaria? Ho fan per la dignitat dels ciutadans? Per evitar una escridassada popular? Per  no donar vots a l'oposició?…

La campanya encara no ha començat i ja dubto si me'ls puc creure ja no en les seves promeses, aquestes ja fa temps que les vaig deixar de creure. Ara ja dubto fins de les afirmacions més senzilles.  

Fins la propera 

Mai no he acabat d'entendre allò dels skins i els redskins, com si el fet de ser d'esquerres justifiques allò que és injustificable quan és de dretes (estereotips, ara no busco matissos).  

Aquest cap de setmana vaig ser a les barraques de Girona i vaig poder gaudir d'una refrescant dutxa de taronjada amb alguna cosa més promocionada per uns rapats amb el lema antifeixista ala samarreta. Sonava música de caire tradicional i reivindicativa alhora, una barreja d'allò més interessant,però alguns necessitaven imposar la seva manera de passar-ho bé a la resta tot i que no acompanyés la música (mai no em queixaria d'unes empentes en un concert d'ska).

El fet és que els mateixos subjectes em van acabar d'aigualir la nit quan, en el fragor de la batalla, van arribar empentant-se fins a una altra barraca on nosaltres ens haviem desplaçat buscant més tranquilitat. 

Els podem posar l'etiqueta que volguem. és el demenys. Em feia cosa cosir-me una bandera ala caçador perquè els rivals m'havien d'apallisar tot i que no sabia ni qui eren; quan els skins van aconseguir els seus mesos de fama tots parlavem d'ells amb una barreja de respecte i por, no fos cosa; fa un parell d'anys les bandes llatines semblaven els nous senyors de la nit. 

Els podem dir com vulguem però no són altre cosa que feixistes, i en començo a estar fart de veure com els justifiquem canviant-los el nom.

Antifeixistes? Si són feixistes, no gràcies.