Soc mestre de primària a l’escola pública i he decidit no anar a la vaga convocada de forma unitària per docents, alumnes i famílies. Ha estat una decisió difícil perquè m’he plantejat la pregunta a l’inrevés d’altres ocasions. Enlloc de preguntar-me quins motius tinc per fer-la m’he preguntat quins motius tinc per no fer-la… i m’he convençut.

Com a mestre pateixo les retallades en tots els àmbits com la resta de companys. Les meves condicions laborals tot i haver-les empitjorat no són comparables a les dels que viuen la veritable precarietat laboral en primera persona. Estic plenament convençut que les retallades perjudiquen els meus alumnes quan no envien substituts, quan redueixen les beques, quan apugen l’IVA del material, quan em treuen hores de preparació i coordinació a canvi de més hores d’atenció directa als alumnes prevalent quantitat vers la qualitat. És del tot injust que companys meus treballin menys hores a canvi d’una reducció del seu sou mentre se’ls demana professionalitat i qualitat.

Així doncs per què no faig vaga si ho tinc tant clar? Senzillament perquè no hi veig la utilitat. El sector productiu quan fa una vaga afecta l’empresari, aquesta és la seva força, la producció. Els serveis, però, no afecten a l’empresa sinó als usuaris, fet que la fa impopular i al final l’efecte es contraproduent.

Els mestres, l’escola, necessitem que la societat prengui consciència de la realitat i de la situació de l’escola. Els nostres alumnes són els seus fills, nets i nebots i les mesures que perjudiquen l’escola els perjudiquen a ells. Són ells els que hauran patit setmanes sense mestre per malaltia; són ells els que hauran patit la manca de preparació de les classes, són ells els que s’hauran quedat sense reforç quan més ho necessiten.

Mentre el conjunt de la societat accepti aquesta situació els mestres només podem fer el que hem estat fent sempre, educar amb els mitjans que tenim a l’abast, fent la nostra feina el millor que sabem, podem i ens deixen. Quan el conjunt de la societat prengui consciència de la realitat ens trobaran, m’hi trobaran, per reivindicar una escola de qualitat, justa i democràtica allà on calgui, al carrer i ales tribunes. El dia que pares, tiets i avis prenguin consciència que tot això va amb els seus fills, nets i nebots, que els veritables perjudicats són ells i que no és un caprici aquell dia si.

Mentre, seré a l’aula, amb els alumnes, posant el meu granet de sorra en la construcció d’aquest món més just, més. I si algú vol qdonar un cop de ma estaré, estarem, encantat d’acollir-lo. Al final, tots, ho hem de fer possible.

1: Per superar la crisi calen retallades serveis bàsics com ha passat a Castella-La Manxa per respondre a les exigències europeesde defícit

+1: L’exercit espanyol formarà l’exercit de Mali en el marc d’una missió europea

= (1) No tenim per metges però si per enviar soldats a l’estanger

= (2) Si els envien és per que poden (econòmicament)

= (3) Com s’enten que els que obliguen a retallar permetin i animin aquesta despesa

= (4) Si ens sobressin els diners d’acord però ara no, hi ha coses molt més importants

En començo a estar fart de tant agraïment.  Se’ns agraeirà la solidaritat demostrada en la marató pe la pobresa com se’ns agraiex la solidaritat demostrada quan veiem retallades les prestacions en sanitat.  Els mateixos que hauran de pagar l’euro per recepta són els que avui aportaran la xavalla,  ja no queda massa per ser solidari; els mateixos que veuen com l’educació dels seus fills córre el riosc de perdre qualitat per més que s’esforcin els mestres són els que avui convenceran aquests infanst ed donar la meitat del que tenen estalviat per comprar-se la nova samarreta de l’Europa, del Brça o l’Espanyol; els mateixos que un periodicament fan aportacions al Banc d’Aliments, Càrites, Creu Roja, el Rebost, Casals d’Infants, centres Oberts…. són els mateixos que s’estaran d’algun caprici més poder fer avui una aportació; els que col·laboren de forma anònima donant part del seu temps a organismes coneguts o persones anònimes fent-los companyia o ajudant-los de diverses maneres són els que avui es sentiran malament perque no fan prou.

Mentre passa això els nostres líders polítics segueixen gaudint d’uns sous i privilegis que indecents, fins i tot immorals. Mentre retallen els sous dels que ajuden es congelen els seus, no fos cosa. Mentre els bancs executen les hipoteques d’aquells que els han rescatat amb els seus impostos es segueix garantint sous milionaris per a qui no ha sabut fer una bona gestió del diner aliè.

No hi ha dia que no m’assebenti que algú del meu cercle que s’ha quedat sense feina, que fa dos o tres mesos que no cobra, que no arriba a fi de mes després de pagar rebuts, que ja no pren el medicament que li anava bé perque ja no el recepten.

S’han plantejat els nostres polítics i càrrecs públics patir retallades proporcionals als seus sous per ser realment solidaris amb els que pateixen? S’han plantejat les institucions privades retallar despeses per beneficiar un nombre més gran d’usuaris? Hi haurà algú famós i conegut, que sigui escoltat i respectat   que s’aixequi i alci la veu? Què digui allò que estan dient veus desconegudes i que ningú no escolta?

Fa uns dies em van dir que abans de la Grossa cobrariem la nòmina pelada de desembre i que en una setmana ens arribaria el 80% de l’extra mentre que el 20% restant no tenia una data concreta.

A tots ens va entrar un calfred.  Sort que l’escudella i la carn d’olla no encareixen massa el cistell d’anar a mercat que si volguessim un bon besugo potser hauriem d’optar per filets de panga.

Avui, però, la realitat, la definició d’aquell calfred ha superat les expectatives més negatives. Ens han retingut l’IRPF no només de la nòmina, sinó també de la part que no hem cobrat i que, tampoc sabem quan ho farem en previsió de que ja ho tenim retingut pel dia que toqui. Quan demà vagi a comprar li proposaré ala meva pexatera d’endur-me el peix i pagar-li el dia que aprofiti l’energia que la seva ingesta em produeixi.

Em considero afortunat pel fet de tenir una feina més o menys assegurada i per aquest fet em costa molt queixar-me de les retallades en el sou. Se que hi ha qui ho passa molt pitjor jo. Però tampoc podem permetre que, per aquest motiu, se’ns pugui fer el que vingui de gust.

Ara mateix la meva bossa per anar a omplir el mercat cara el dia de Nadal estarà més buida del que esperava, força més buida i per tant no l’ompliré com havia desitjat i com, estic segur, la meva peixatera hauria volgut.  I com ella la meva bossa buida la patiran el que em em ven la fruita i la verdura, el carnisser i la pollera.  Le sparades del mercat de l’Abaceria no em trobaran afaltar, hi aniré, els desitjaré un Bon Nadal, compraré el que sigui estrictament necessari i m’acomiadaré fins a Cap d’Any amb la confiança, tots plegats, que la meva bossa s’ompli una mica i pugui, aleshores, atrevir-me amb algun petit caprici.

De moment els que agrairan aquesta mesura seran les cadenes d’origen alemnay i francès, quina casualitat, que tinc ala vora i que amb els seus preus a mida de la meva bossa seran els meus proveidos oficials de molts productes vinguts de llunyi que amb prou feines si posen el preu en la meva llengua.

Després de tastar les menges no puc evitar compartir aquest bloc: Prova_ho i TASTA-HO! Receptes resultones i reciclables. Sense massa pretensions, amb creacions pròpies i recreacions d’altri, classificades de forma molt tradicional (primer plat, pica-pica, segon plat i postres) i una presentació tant clara com elegant confio es vagi omplint de noves receptes i poder-ne gaudir, com ahir, amb molt bona companyia.

Estem en una crisi del sistema econòmic i els que tenen el poder de proposar i guiar aquest canvi no tenen cap intenció de fer-ho.

Mentre, els ciutadans de carrer, i incloc en  aquest grup a la gran majoria dels nostres mandataris siguin del color que siguin, en patim la conseqüència que és la crisi econòmica.

Vull pensar que els nostres governants fan el que creuen que és millor i els deixen fer. Repeteixo que crec en un factor aliè que també ho és per als qui ens governen.

Ahir vaig anar a dormir amb l’anunci que govern i directors generals (uns 350) no cobrarien la paga extra de Nadal, fet que suposaria un estalvi al voltant de 1800000 euros (uns 5000 per cap de paga extra). Avui em desperto amb la proposta de suprimir lots de Nadal i ampliar l’eliminació de pagues extres .

Potser no en se massa, potser és fer el joc a un sistema en crisi i potser acabarà petant tot però des de la meva modesta opinió les retallades de sou lluny d’incentivar l’economia la frenen  i si els funsionaris es queden sense paga extra qui més se’n ressentiran seran els comerços que pensaven fer l’agost al desembre amb la campanya de Nadal.

El tema del lot em sembla anecdòtic, jo mai n’he tingut però enlloc de suprimir-lo es podria usar per incentivar l’economia. Reduir-ne el valor, el volum i l’embalum però millorar la qualitat, la sostenibilitat i, de retruc, el comerç i la indústria de proximitat. Enlloc de comprar a una gran empresa tots els lots, que cada delegació, secció, agència o com en vulguem dir faci els seus en el comerç de proximitat amb productes locals. Productors i comerciants en sortiran beneficiats a curt termini però també a més llarg quan els que gaudeixin d’aquests lots hagin descobert com n’és de bo un vi de la terra que no te res a envejar a denominacions més famoses, per posar un exemple.

Tot això a l’espera que algú aixequi la flassada i descobreixi el que s’amaga al darrere de la crisi, quins interessos hi ha per a que enlloc de sortir-ne sembla que cada cop ens hi endinsem més.

… com teniu pensat compensar l’esforç del senzill ciutadà que classifica les deixalles? A casa meva, de petit, guardavem les ampolles de cava i el diari per vendre-ho al drapaire. Ara ho llenço a un contenidor de color i algú s’embotxaca el el benefici.

… heu previst fer de Bbarcelona una ciutat amiga de la salut i la qualitat de vida enlloc d’anar-nos creant amistats sectorials amb mesures més o menys populars però mancades del suport de TOTS?

Em venen al cap altres temes: gent gran, educació, política d’inversions però tinc la sensació que serà llençar el meu temps si  , com sospito, al final no em llegeixen.

Diumenge decidirem i a partir de dilluns seguiran fent el que voldran els que nosaltres creiem que faran el que podran

Ahir vaig poder gaudir en menys d’una hora de tres entrevistes a tres candidats a alcalde de Barcelona.  Dos havien participat en unes primàries i el tercer , mer espectador d’aquesta primera escomesa, és el candidat del seu partit.

Els dos que finalment lluitaran per l’alcaldia entre ells sembla que han començat fort. I dic sembla perquè d’entrada res no ha començat encara. Malauradament, perquè no deixa de ser bipartidisme encobert, ningú no sap quin paper acaben de jugar la resta de partits.

Ahir, l’actual alcalde va fer una afirmació que em va provocar un calfred. Parlant sobre la nova estació, o n’hem de dir intercanviador¿?, va dir que la seva inauguració confirma que l’aposta per creuar Barcelona és la prova del seu bon criteri, que la Sagrada Família segueixi en peu és la prova del seu bon criteri, i que la implantació de la zona verda ja no aixequi protestes és la prova del seu bon criteri.

Confio que la Sagrada Família no caigui en molts anys. Ara que l’he vista per dins m’ha semblat impressionant i és un monument digne de ser preservat. Si mai cau, o hi ha una esquerda o s’enfonsa, o…  amb quina cara Barcelona mirarà la resta del món?

Però el que em va impressionar va ser l’al·lusió a la zona verda. De debò els ciutadans de Barcelona, els veïns, els que hem de donar voltes lluny de casa per poder aparcar, pagant verd això si, tot i pagar religiosament el nostre impost de circulació estem satisfets amb aquesta mesura? De debò els ciutadans de Barcelona, els veïns, els que estem pagant un pàrquing cada mes per que aparcar a menys de cinc minuts de casa s’ha tornat una tasca impossible estem satisfets amb aquesta mesura? De debò l’alcalde s’ho creu?

No m’ho puc creure

Deia que ja tenim alcalde. No se qui serà. De moment desitjo que el proper alcalde no sigui tant crèdul.

Vull donar les gràcies  a Plataforma per Catalunya per presentar-se. Gràcies a la seva presència una petita part del vot s’ha perdut i no ha servit per fer créixer, si és que odia créxer més encara, el partit de la gavina. En aquest mateix sentit vull donar les gràcies també a Ciutadans per mantenir-se ferm en voler ser cap de ratolí i mantenir la seva presència amb veu pròpia.

Vull donar ls gràcies a Esquerra Republicana de Catalunya per la seva tossuderia. El no voler donar el braç a tòrcer a suposat la divisió del vot nacionalista que fins ara aglutinava (o creia aglutinar). Potser l’independentisme no ha aconseguit una força amb prou representació per a res però han dnat veu a a quells no s’acaben de sentir representats

Vull donar les gràcies a SI i RI per presenatr-se i donar una opció als que no es sentienreprsentats, tot i que això hagi suposat una més gran dispersió del vot.

Vull donar les gràcies al PSC per mostrar qui realment és, més un satèl·lit de Madrid que no pas un partit federat. Mostrar la veritable voluntat no és positiu ni negatiu, senzillament permet prendre una decisió amb coneixement de causa.

A Convergència i Unió no els vull donar les gràcies. Són elsque han guanyat i ara una gran responsabilitat recau sobre les seves espatlles.  En l’econòmic i en el nacional, en el social i en el cultural, en l’educatiu i en l’empresarial.

I ara a veure que passa. M’agradaria, d’aquí quatre anys, poder tornar a donar les gràcies a tots els partits, sense cap excepció, per haver fet possible un bon govern i la governabilitat. Per haver estès la ma a fer un projecte de país. Per haver acceptat les mans esteses. Per, en quatre anys, haver fet una Catalunya més gran.