“ERC el 2003 i 2004 va créixer a costa de CiU” -> jo aquesta font de vots no la nego, i de fet crec que és la més fàcil de mantenir. Dic que el vot socialista “menys catalanista” que va anar a parar a ERC no es mantindrà a base d’amagar el propi independentisme. Si van votar ERC “malgrat” ser independentista o potser perquè per primer cop van creure que tenia sentit votar una força independentista, suavitzar aquest missatge només pot portar ERC a perdre bous i esquelles.

L’independentisme ben articulat no “espanta votants”, els pot fidelitzar encara que vinguin del socialisme. Al cap i a la fi, socialisme i llibertat dels pobles no estan en contradicció.

No m’estendré, però voldria dir tres coses:

– de l’anàlisi de vots perduts i guanyats jo en dedueixo que ERC el 2003 i 2004 va créixer a costa de CiU (vot de càstg pel pacte amb el PP) no dels socialistes. El 2007 i 2008 molts d’aquests vots s’han quedat a casa, però no els ha recuperat CiU. Per què? Perquè aquest votant no us perdona que hagueu pactat amb els socialistes, la seva aspiració era que féssiu anar “pel bon camí” a CiU.

– El votant socialista, malgrat la postura personal de Maragall, no acaba de demostrar desafecció i afartament d’Espanya. Al contrari, segueix creient que l’Estatut retallat és prou bo, i només vol viure tranquil, sense pensar en independències, recuperar la tranquil·litat i que s’vanci amb les inversions pactades per Solbes i Castells i la política d’esquerres que el tripartit suposadament farà amb els recursos que surtin del nou model de finançament. I, el més important, segueix votant majoritàriament en clau espanyola a les generals i desentenent-se, en part, a les autonòmiques i municipals malgrat els Montilles, Corbachos i Zaragozas.

– ERC, per convertir-se en partit central en la polític catalana hauria de… Crec que no ho aconseguirà, perquè les bases no volen això, volen un partit “pur” en l’eix nacional. Es carregaran en Carod que era l’únic que -malgrat els seus errors- tenia un discurs d’autèntic futur per a ERC. Amb en Carretero… podreu estar molt units entre vosaltres, no ho dubto. Però no crec que seduiu l’electorat.

Ni m’agrada ni em deixa d’agradar, però penso que la cosa va per aquí.

Crec que és el moment de sumar, i la maduresa de tots plegats (sobretot de Carod i Puigcercós i dels sectors que s’hi identifiquen) hi hauria d’ajudar. Espero d’ells que no caiguin en personalismes que acabin restant potència al partit i al país.

Cal mirar al futur amb optimisme, i el “procés congressual” del mes de juny el veig com una gran oportunitat: si Esquerra fa les coses bé en els pròxims mesos podria convertir-se en un excel·lent altaveu i instrument d’acció d’una societat civil que ha acumulat molta frustració en els últims mesos. El partit que sigui capaç de connectar millor amb aquesta frustració que viu la societat catalana (siguin quines siguin les lleialtats de les persones concretes en l’eix dreta-esquerra i en l’eix nacional) farà un gran favor al seu creiexement electoral, però sobretot farà un gran favor al país. I si són almenys dos, els partits que se n’adonen (i sectors d’altres partits), doncs encara millor.

Comparteixo bona part del que dius i les valoro i me les faig meves.

Només en alguna cosa no estic d’acord amb tu, però bé, ja és lògic. Per mi no cal fer necessàriment foc nou però és evident que cal repensar certes coses, els votants i el país ens ho demanen.

Exposo aquí la meva visió del que està passant a Esquerra (he penjat un comentari similar al bloc del Xavier Mir). Ja saps que sota aquest pseudònim s’hi amaga un votant habitual d’Esquerra, i tampoc no he fallat aquest cop (per correu, és clar), perquè crec igual que tu que el Joan Ridao és un tipus que mereix confiança.

En rpimer lloc, vull dir que en el creixement d’Esquerra el 2003 cal tenir-hi en compte diversos factors irrepetibles i prou importants, com la primera no-presència de Pujol a la llista de CiU (més la Catalunya 2003 de Pere Esteve) i l’onada de suport a Carod després del primer linxament mediàtic de la caverna (quan es van destapar les seves converses amb Arnaldo Otegi). Però no hauria estat possible sense el discurs sense ambigüitats que feia en Carod l’any 2003, un discurs que va seduir a la vegada exvotants de Pujol i exvotants socialistes. D’on ho trec això? De la meva experiència personal, del meu entorn. Pujolistes socialdemòcrates de tota la vida, els que creien en allò de la socialdemocràcia a la sueca, van votar Carod, i votants socialistes de tota la vida, de perfil bilingüe, gent que no necessàriament té la llengua o la identitat catalana com a prioritat, també van optar per l’aire fresc i les mans netes d’Esquerra.

I és aquí on vull parlar de la paradoxa que Carod i companyia no han sabut entendre. Han pensat que l’electorat socialista només se’l podia seduir rebaixant el to del discurs sobiranista. Van interpretar, erròniament crec jo, que el nou vot del 2003 venia principalment de la “desfeta” de CiU, d’aquella profecia de “ja veuràs quan es retiri Pujol, no hi quedarà ni l’apuntador a CiU”, i que a partir d’aquell moment calia seduir els altres (l’electorat socialista). I no, resulta que molts exvotants socialistes, que veien en Carod un nou Josep Pallach, ja s’havien deixat seduir.

Aquests votants, per la meva experiència (que no és estadísticament significativa però que sí que pot ser indicativa dels raonaments idiosincràtics, de la psicologia d’un tipus concret de votant socialista), de manera aparentment paradoxal, van preferir el Carod del 2003 a Maragall, però van preferir Montilla al Carod del 2006.

Deixeu-me que us parli de tres perfils de votant que Esquerra pot seduir. A la meva família he vist com (1) una persona pot votar Narcís Serra i Raventós i ser devota d’en Pallach (però mai del tàndem Guerra-Felipe), després ser pujolista “de tota la vida” i finalment passar-se a Carod (i mantenir-s’hi de moment, perquè ni Maragall ni Mas han adquirit el suficient pes en l’eix nacional). Aquest seria el “socialdemòcrata en clau nacional”. També he vist (2) el votant de la Iniciativa de Ribó i Vintró que es passa a Esquerra perquè creu que el tàndem Saura-Mayol, amb tots els respectes, no és el tàndem Ribó-Vintró, ni en pes nacional ni en pes ideològic ni en capacitat dialèctica. Aquest seria “l’ecosocialista-excomunista en clau nacional”. Finalment, i aquest és el cas que crec que és més rellevant a l’actual fracàs de l’estratègia Carod (assolir el bipartidisme nacional menjant-se l’espai del PSC), he vist (3) el votant de Felipe de tota la vida, i d’Obiols-Nadal (o qui posessin) i de Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, i que quan arriba l’era post-Pujol el 2003 es passa a Carod, aquell polític sincer que ve a dir “prou collonades, Espanya no ens interessa”, el de “parlant la gent s’entèn” (en contundent oposició a la caverna mediàtica) i el de les mans netes (que després va cometre l’error de col·locar el seu germà Apel·les, munició desactivadora assegurada) i “la paraula lliure”. Aquest seria el “socialista que també té butxaca (catalana) i que pot ser fill de la immigració però que li emprenya la catalanofòbia, la practiqui qui la practiqui, perquè se sent català, cosa que en principi no veu renyida amb el sentir-se espanyol”.

Atenció, peròL aquest tercer votant va ser seduït pel discurs de Carod del 2003, no pel discurs que Esquerra ha mantingut després, el de l’ambigüitat de ser al govern i “no fer enfadar els socialistes” i el de la responsabilitat mal entesa. La gran paradoxa és que quan Esquerra ha abandonat aquesta claredat expositiva, aquesta radicalitat sobiranista, aquest 2 i 2 fan quatre, el votant socialista no consolidat ha fugit. Aquest perfil de votant no és necessàriament el que va a passar el diumenge a La Maquinista i a comprar al Pryca amb xandall, ni un que escolti la COPE gaire sovint. Però escolta la SER i llegeix El País o El Periódico. Aquest votant socialista va estar amb Carod (si no votant-lo, mirant-lo amb simpatia) quan va jugar-se la seva carrera política per dialogar amb ETA (de forma ingènua però sincera i amb bona voluntat), i va estar amb Carod quan deia “mireu, nois, això d’Espanya és un mal negoci”, i ells pensaven “potser té raó, ja que ho explica amb tanta claredat”. I alguns d’aquests van votar Carod amb l’esperança que pactés amb Maragall, i la jugada els va sortir rodona (en conec un cas molt clar). Però amb la posterior ambigüitat d’ERC i del mateix Carod, aquest votant socialista ha marxat, i, pels casos que conec, ha votat Montilla el 2006 i (no tan estranyament) Zapatero el 2008, perquè és un votant sensible a la bipolarització i al “que ve el llop”. Ah, i és un votant que va votar sí a l’Estatut, perquè és dels de “és millor això que res”.

És la meva experiència personal, amb la quan vull afegir elements de reflexió al debat. Des del 2003 que estic fascinat per aquest perfil de votant i intento esbrinar per on van els seus raonaments. És el vot que havia d’anar a caure massivament a mans d’Esquerra quan Diana Garrigosa va estripar el carnet i quan Maragall va marxar però que no ho ha fet. Per què? La meva visió és que precisament per pèrdua de claredat en el missatge d’Esquerra. “Ara que hem rebaixat el to independentista per no fer trencadissa, resulta que aquest vot socialista que buscàvem fuig. No ho entenc!” es diuen els estrategs d’Esquerra. I la gran paradoxa és que Esquerra podria mantenir un discurs diàfanament sobiranista i captar igualment part d’aquest vot socialista, gent que sent properes les figures històriques del socialisme català que he esmentat, i que saben que socialistes com Oriol Bohigas i Jaume Sobrequés són independentistes. Resolució perfecta del trencaclosques, oi?

I sobre aquest votant (o abstencionista) de La Maquinista o del Pryca (i tot això no ho dic amb cap esperit de paròdia, de menyspreu o de crítica, és una caricatura per simplificar i que ens entenguem): Tot i que no és exactament el mateix, penso en el perfil Manolo García / Loquillo i mai no deixaré de sorprendre’m que un paio tan aparentment espanyol com en Loquillo digués un dia (crec que al programa de l’Albert Om) que li agradaria veure Joan Puigcercós com a President de la Generalitat. Puigcercós, com Carod, ha perdut ara gran part del mite que l’acompanyava. Però Puigcercós era aquell “diputat K”, l’independentista català a Madrid, sol davant del perill, que deia les coses pel seu nom i era capaç de seduir la premsa madrilenya i guanyar el tan mediàtic premi al diputat revelació. I tant a Madrid com a la Catalunya espanyola (per entendre’ns) sovint prefereixen poder dir “aquest paio sabem de què va; els de CiU, en canvi, no sabem mai a què juguen i no ens en fiem”. Bé doncs, ara Esquerra s’ha convertit una mica en això, en gent que no sabem a què juguen (encara que hem de suposar que tot són divergències d’estratègia amb un objectiu final comú: una independència no per què sí, sinó útil a la societat, com a solució catalans als problemes catalans, que intuïm com a molt més eficient que la solució uniformitzadora que ens puguin donar des de Madrid).

En perspectiva, crec que el gran error de Carod va ser no exigir el seu retorn a la conselleria en cap just després de la gran victòria de les eleccions al Congrés el 2004. Hauria aprofitat el gran moment de suport popular (650.000 vots!) i, amb la força d’aquest aval, hauria pogut deixar la seva empremta personal al govern en un moment en què ell i Maragall encara mantenien certa sintonia. I si Maragall no ho acceptava (per pressions del PSOE), doncs tocava marxar del govern, retirar-li el suport i eleccions anticipades. Llavors hauria quedat més clar que mai qui era sucursalista i qui no. ERC hauria marcat el perfil que molts volíem que marqués. Passés el que passés, no crec que la cosa hagués pogut anar pitjor del que ha anat.

Poden Puigcercós i Carod recuperar aquest mite, aquesta aura que en algun moment havien tingut tant l’un com l’altre? Crec que molt difícilment. I en aquest sentit crec que el futur passa per un home com Joan Carretero, l’únic que pot recuperar per a Esquerra aquest discurs del 2003 amb absoluta credibilitat, l’única figura de pes que ha preferit clarament els principis al tacticisme. Carretero ha gestionat poder i sap el pà que s’hi dona al Govern de la Generalitat. I coneix també l’administració municipal: la manera com va passar de ser alcalde en minoria a Puigcerdà (amb menys regidors que CiU i PSC) a ser alcalde amb majoria absoluta sempre m’ha meravellat. Ara bé, perquè un canvi de lideratge a Esquerra es pogués fer sense destruir, sense fratricidis, sumant més o menys tots els sectors al voltant d’una candidatura amb màxim consens, hauria d’haver-hi una clarividència entre les bases que no sé si existeix. Seria necessari el suport de bona part d’Esquerra Independentista (si no fos perquè tenen tota la pinta de ser un submarí del Puigcercós per desactivar RCat) i de la “tercera via portabellista”, i un compromís de mínims entre els sectors Carod i Puigcercós.

Carretero com a cap de llista el 2010, amb el fitxatge estrella de l’Alfons López Tena (sí, ja sé que teòricament està a l’òrbita de CiU, i potser li convé de moment continuar treballant de forma no partidista) i el Joan Laporta entrant a l’òrbita de CiU des d’una plataforma externa (tipus CpC o Catalunya 2003) –idealment guanyant la Champions aquest any i deixant la presidència del Barça en ple apogeu de la seva popularitat–, amb un acostament entre els dos partits i una empenta decisiva de totes les plataformes, think tanks i moviments sobiranistes que hi ha a la societat civil, crec que seria un escenari prou bo, oi? (És allò dels tres fronts que defensa el Xavier Mir.) I llavors sí que el sector catalanista del PSC i alguns de no tan catalanistes, i els votants d’ICV que vegin que la sobirania és un pas necessari per solucionar els problemes socials i de sostenibilitat, podrien optar per posar fi al “probloema català” de la manera més lògica: amb divorci.

Si algú dintre d’Esquerra compartís mínimament aquest esquema em sentiria prou recompensat. I perdona per la llargada, Àlex. Salutacions des d’un exili molt productiu que acabarà un dia o altre. Ens veurem aquest estiu, això sí.

Jo també estic d’acord amb el canvi de nom de la plaça Rius i Taulet. Al meu bloc hi tinc un dibuix penjat.