Entenc que les pressions que ERC suporta ara mateix (les contradiccions que qualsevol independentista pot sentir entre el seny i la rauxa, entre el “a poc a poc i bona lletra” i el “tirem pel dret”) són difícils de conciliar. Ho dic perquè jo mateix les sento. I potser les contradiccions, els missatges creuats entre Vendrells i Carods, són inevitables, i no hauríem de ser més durs amb ells que amb tots els altres, que són igual de contradictoris o més (si vols contradiccions, mira cap a CiU i el PSC, i vejem també les tensions que ICV està tenint entre la seva “ànima antisistema” i haver assumit una conselleria tant “establishment” com la d’Interior).

En fi, jo simplement crec que ERC, mentre sigui l’única opció independentista, s’ha d’esforçar per ser millor que els altres, i crec que en el fons el Carod va per aquí quan parla de serietat institucional, ser percebut com una opció de govern i tot això.

Bé doncs, com diu en greips, fins aquí la reflexió de diumenge.

(Àlex, ja t’anuncio que seré a BCN entre el 24 de juny i el 30 de juliol, així que ja tindrem temps per fer-la petar, després de tres anys i mig d’exili!)

Jo no em poso en si ens convé o no ser a la Unió Europea, em poso en la poca credibilitat de l’argument-xantatge “si us independitzeu farem el possible perquè us expulsin”. Per tant, del que discrepes no és del meu argument.

Sobre la sostenibilitat de l’economia Catalunya, et dono tota la raó i no en tinc cap dubte. Però penso que si intentes vendre a la gent el producte “Independència + sortir de la UE” no el compraran, i hem de tenir en compte que com a ciutadans ja portem 21 anys a la UE i tenim l’euro com a moneda (ja sé que això últim no seria decisiu), i sobretot hi ha el tema dels avantatges de la ciutadania europea (bàsicament, poder treballar a altres països de la UE sense necessitar visat, cosa que jo que visc als Estats Units t’asseguro que pot estalviar molts maldecaps). En fi, molta gent ho veuria com un pas enrere (i els espanyols ho saben i exploten la possible por a “ser expulsats”), i els sectors empresarials, que crec que tenen un pes real i simbòlic important al país (l’acte sobre l’aeroport a l’IESE és molt important en aquest sentit), no crec que quedessin convençuts pel teu argument. És possible que tinguis raó? No en sé prou per dir-ho, però jo diria que Catalunya és un dels territoris més europeistes de la UE (i reconec que ho dic d’oïda), i tinguis raó o no, és poc realista pensar que la gent ho veuria bé. En fi, ni que sigui estratègicament, crec que desvincular la creació d’un Estat propi amb la continuïtat en el projecte d’unitat europea seria un error.

Àlex, gràcies per això de la “objectivitat que tomba”, encara que quan estudiava periodisme a l’Autònoma la gran Joana Gallego (no sé si la coneixes) deia a les seves classes de redacció periodística que “la objetividad no esiste [sic]”.

Ara em miro l’article del Carod, a veure si conserva la lucidesa… 😉

discrepo 🙂 A un país com el nostre, si fos independent no li caldria la UE. De fet, casi millor ser-ne fora. Així ens podriem convertir en paradís fiscal i viuriem tots molt millor, no creieu? 😉

Tornant a la seriositat, no veig la necessitat d’estar a la UE (com a catalunya independent, vull dir). Marxar del dictat de Madrid per anar a raure al de Brusel.les? Casi millor marxem de Madrid per anar a raure a BCN, no creieu?

Un país que rep tants i tants turistes, que té mar i muntanya, secà i regadiu, sorra i pedres, camp i ciutat… no li calen ajudes europees (que, ara per ara si q ens calen pq part dels nostres diners se’ls queda altra gent i ens veiem obligats a suplicar que algu q no té punyetera culpa de res ens torni part dels diners que d’altres ens foten impunement). Vaja, jo veig a Catalunya capacitada per auto-finançar-se i posicionar-se com una de les 10 economies més estables del món. Apart de la tranquilitat que hauriem guanyat, podent aleshores veure els noticiaris sense que et vingui mal de panxa :-O

Au, fins aquí la reflexió de diumenge 🙂

poca cosa puc afegir, veig que la distància et dóna una objectivitat que tomba.

Ja l’hauràs llegit, vaja la diferència horària no hi entenc gaire, però et recomano a tu i a tothom aquest article d’en Carod a l’Avui, crec que és l’article que aquells que treballem pel projecte i aquells que saben que som l’única esperança per la independència volíem llegir. Puc definir-lo com a intel·lectualment potent, objectiu i sincer.

http://www.avui.cat/avui/diari/07/abr/15/388113.htm

Ahir el Jaume Parés escrvia a El Punt que “És el moment d’adonar-se que per la via estatutària no arribem enlloc. I cada vegada persones de diferents condicions ho comencen a veure clar.” El que sorprèn és la seva solució: “Cal una reforma de la Constitució que porti Catalunya a la posició econòmica i política que li correspon.”

A mi això de la reforma de la Constitució em faria riure, si no em fes plorar. Com és possible confiar ENCARA que el marc espanyol ens donarà el que volem com a societat? Un 90% dels nostres representants parlamentaris es posen d’acord en uns objectius DE MÍNIMS per fer avançar la nostra societat, i la mateixa Constitució que s’ha fet servir per laminar aquests objectius ens ha de servir per aconseguir-los? Deixem de fer volar coloms i tinguem clar que sobre la reforma de la Constitució no hi ha CAP consens a Espanya, per tant estem predicant al desert si volem reformar la Constitució per qualsevol cosa que no sigui de pur maquillatge institucional.

Per favor, fem com fa tothom que té dos dits de front i caminem per la via que té més possibilitats de ser fructífera, la independència. A hores d’ara aquesta opció ja té prou precedents legals com perquè no hagi de suposar cap gran trasbals, a part d’haver d’aguntar la irracionalitat de la caverna mediàtica espanyola. I quan parlo de precedents legals parlo del reconeixement politicoinstitucional de la via autodeterminista (Irlanda del Nord), s’hagi concretat o no en referèndums d’autodeterminació (Escòcia, Quebec), s’hagi concretat o no en la constitució d’un nou Estat (Montenegro), fins i tot sota l’empara de la mateixa Unió Europea de què formem part. Si la Unió Europea permet que dos dels seus membres, Irlanda i el Regne Unit, firmin la Declaració de Downing Street sobre Irlanda del Nord, si la Unió Europea admet com a normal que dos dels seus últims membres provinguin d’una separació amistosa (Txèquia i Eslovàquia) sense veure-hi res inherentment diabòlic, si la Unió Europea és qui fixa les normes en un referèndum d’autodeterminació del poble de Montenegro (en què els servis no tenien ni veu ni vot, per cert), els espanyols que prediquen que “si os indepenzáis os quedáis sin Unión Europea” no són més que uns ignorants.

Amics, serem el que vulguem ser. Tinguem-ho clar. Com també hem de tenir clar que els espanyols ja saben què volen ser, i amb l’Estatut ha quedat demostrat que no és compatible amb el que nosaltres volem. Quina prova volem més? Si tant la gent d’Iniciativa, com la de CiU i ERC, i molta del PSC (i algun despistat del PP, no ho dubteu, que seran espanyolistes però també tenen butxaca), poden estar d’acord amb això, crec que aviat haurem de veure un moviment en aquesta direcció. Per pur amor al sentit comú, ho desitjo de veritat.