Sobre la teva resposta al meu comentari anterior, estem d’acord, només volia aclarir de què parlàvem.

Sobre la resta de la discussió, us deixo sols…

“lo han pagado todo con el dinero que le roban a Cataluña. Curioso…” Serà curiós, però és la pura veritat. A les xifres em remeto. T’he esmentat tres informes, d’autors i procedències diferents, que corroboren el que dic. Quines xifres tens tu, les de l’Esperanza Aguirre? Que portin anys ampliant el metro només és una prova més del que dic, em fa gràcia que tu facis veure que els diners per ampliar el metro de Madrid vénen de la bona gestió dels madrilenys, que son “muy buenos gestores”, i que facis veure que si tenim “un metro de mierda, unas cercanías de mierda y un aeropuerto de mierda” també és perquè ens ho mereixem. Això ve de decisions polítiques, no d’històries rares que t’inventes tu. Però a qui pretens enganyar, amic? Madrid (que era un poble de merda quan Barcelona era una ciutat de primer ordre europeu, i això és un fet, que no em sembla ni bé ni malament, sinó que és així) ha crescut al recer del poder polític molt més que de la iniciativa dels seus “buenos gestores”, sobretot si la compares amb Barcelona.

Al final resultarà que la culpa de no tenir més poder polític és nostra, i la culpa de tenir la pròpia llengua en una situació de subordinació també és nostra, i els tancs castellans mai no han apuntat cap a Catalunya. Una dada, a veure si t’il·lumina: els ministres catalans als governs d’Espanya van representar el 2,7% entre 1833 i 1901 (la nostra població s’ha mantingut entre el 15 i el 20% de l’espanyola); això devia ser ser perquè als catalans mai no ens ha interessat governar a Espanya, oi? [Les dades apareixen al llibre Història del nacionalisme català, de l’Albert Balcells, p. 35, si t’interessa consultar-les, i són molt reveladores]. Reflexiona una mica, que la catalanofòbia no és un invent de fa dos dies, home. No et passa pel cap que hi ha hagut una cosa anomenada discriminació contra Catalunya, i que no ens l’inventem, sinó que es demostra amb xifres com les que t’acabo de donar? Com expliques sinó aquest xifra del Balcells? Casualitat?

Autocrítica la que vulguis, amic, però comencem per dir les coses pel seu nom: ocupació militar, subordinació política, colonització econòmica i lingüísitca. A veure, per on continuo? “El Estado opresor” té la culpa de moltes més coses de les que tu vols reconèixer. Per què tens ganes de negar-ho, això ja no ho sé. Els madrilenys “han hecho algo bien y nosotros algo mal”, sí senyor: tenir l’Estat a favor, tenir un govern central que els juga sempre a favor. És això els que ells fan bé i nosaltres malament. Jo a autoflagel·lar-me no m’hi apunto, només faltaria. Els catalans, sempre demanant perdó, que l’amo no s’enfadi. I a donar-li les gràcies perquè ens deixi existir. “Algo debemos haber hecho mal”… D’això en dic jo síndrome d’Estocolm. Té pebrots, la cosa!

Aquestes tres afirmacions són de campionat. 1. I per què “llega”, el “dinero”, per art de màgia potser? O perquè unes bones infraestructures, convenientment finançades por el Estado, són actractives pels inversors?

2. Hem de suposar que el problema dels catalans és que tenim poca iniciativa? M’ho hauràs d’explicar això, sobretot comparativament.

3. També m’hauràs de demostrar, comparativament, que a Madrid “los gestores” (qui son, “los gestores”?) inverteixen millor que els catalans.

I la teva recomanació també és de bandera: catalans, vigilem no tinguem un aeroport o un tren massa bo, que potser en comptes de venir la gent, marxarà. I tot el que puja, baixa, ja ho sabeu. Això també val pels madrilenys? Ah no, perdó, que allà tenen “buenos gestores” i “mucha iniciativa”.

En fi, que a la Xina hi ha molta gent “porque nacen muchos niños”, suposo.

Y no me lo invento: hay ejemplos a patadas. Piensa en el AVE y Madrid ciudad que sirve, por ejemplo, para que los madrileños se vayan a vivir a Toledo o a Guadalajara.

En Barcelona, cuando llegue el AVE, tendremos el mix perfecto para, con suerte, bajar del millón doscientos mil habitantes: precios de vivienda inasequibles, un metro que no ha crecido en años, unas cercanís desastrosas y ZAS!! un tren que en un plis te coloca en Tarragona, donde todos esos problemas no existen.

Supongamos que, además de llegar el AVE, mejorarmos el aeropuerto y dejamos la ciudad igual. Igual, no lo sé, los empresarios esos que tanto te importan se cansan y deciden que sus negocios estarán mejor en otro sitio donde esos problemas no existan.

Madrid crece porque llega dinero, porque los madrileños tienen iniciativa y, también, porque los gestores invierten bien. Aquí eso no se ha hecho

No tots els ciutadans espanyols són beneficiaris del que s’inverteix a Madrid, supòsit de què parteixen les anàlisis que apliquen el criteri del benefici (vs. el criteri del flux monetari, el que utilitza la Unió Europea, i que indica que la Comunitat de Madrid no té dèficit fiscal). És un article molt útil per aclarir conceptes, i que Esperanza Aguirre hauria de llegir si té algun interès en deixar de fer demagògia amb aquest tema, que no ho crec.

Em sembla adequada la teva aportació. Deixa’m matisar que el que jo defenso és un equilibri entre els dos factors, no que un vagi en detriment de l’altre. És a dir, no “a costa de”, sinó “a favor de”. Amb això que el que inverteix desinverteix, suposo que el que vols dir és “compte amb jugar-s’ho tot a una carta”. Si t’interpreto adequadament, hi estic d’acord.

Però de cap manera penso que tenir millors comunicacions pugui ser un “posar fàcils les coses als de fora” que pugui perjudicar els de dins. En resum, hem de lluitar per tenir-ho tot (aeroport i AVE, i també trens de rodalies i un bon transport públic a les ciutats) perquè crec que conformar-se amb menys és comprometre la nostra qualitat de vida. Tot plegat beneficia l’activitat econòmica, i crea llocs de treball. Sobre l’ensenyament, encara que crec que no parlàvem d’això, completament d’acord.

Sobre capacitats intel·lectuals, només deixa’m dir-te que això que reprodueixo a continuació em sembla d’un cinisme descomunal:

“Empezar por el aeropuerto, a mi modo de entender, es empezar la casa por el tejado.
En mi opinión, si Madrid tiene el aeropuerto que tiene es porque la ciudad tiene el tamaño que tiene y no al revés. ¿Que tal si en vez de teorizar sobre aeropuertos se empieza la casa por los cimientos?
Y los cimientos son trenes, carreteras, una autoridad metropolitana que coordine, un puerto… En fin, lo bastante como para que Barcelona crezca tanto como Madrid lo ha hecho en los últimos 15 años y, en consecuencia, necesite un aeropuerto como el de Madrid. Yo no discuto que en el desarrollo de Madrid haya tenido que ver la mano del PP pero, también, hay que tener en cuenta que, quizá, los propios madrileños han tenidop que ver también. Mientras ellos crecían ¿Qué hacíamos aquí?”

“Los propios madrileños” han tingut un ajut desproporcionat en forma d’inversió pública que no hem tingut a Catalunya. Les xifres de FUNCAS (entitat gens sospitosa de nacionalisme català) sobre inversió pública canten. Pel que sé ha sortit recentment un últim estudi de FUNCAS que no he pogut consultar encara, però de moment us recomano que consulteu l’estudi de Julio Alcaide y Pablo Alcaide “Balance económico regional (autonomías y provincias): años 1995 a 2002” (FUNCAS, Madrid 2002), i també l’estudi de Catells, Barberán, Bosch, Espasa, Rodrigo i Ruiz-Huerta “Las balanzas fiscales de las Comunidades Autónomas (1991-1996). Análisis de los flujos fiscales de las Comunidades Autónomas con la Administración Central” (Ariel, Barcelona 2000). Ignorar aquestes xifres és pur cinisme, o desinformació malintencionada, o vés a saber.

“quizá, los propios madrileños han tenidop que ver también”? Això què vol dir? Que aquí tenim el “virus nacionalista” que ens impulsa a gastar-nos-ho tot en “propaganda nacionalista”, mentre els madrilenys són una màquina d’eficiència que no s’estan per històries ètniques de banderetes, himnes i política cultural? Au, home, au.

Abans de dubtar de la capacitat intel·lectual de ningú també caldria preguntar-nos quin és el model de desenvolupament que desitgem. Estic d’acord en que l’aeroport és un dels factors que poden fer de Barcelona i la seva àrea d’influència un territori competitiu per als negocis i els inversors internacionals.

Ara, jo, que no he llegit aquests llibres que cites, poso en dubte la major, és a dir, el benefici que reben els “de dins” facilitant les coses als “de fora”. No sóc partidari de l’autarquia econòmica, però em rebel·lo al pensament únic segons el qual cal posar les coses fàcils al capital per a què inverteixi en el nostre territori. Perquè el capital, tan ràpid con inverteix, desinverteix. I sobretot, perquè el desenvolupament econòmic ha de servir per a què els ciutadans tinguin millor qualitat de vida i no a l’inrevés. Vull dir que aeroport sí, AVE també, però no a costa dels trens de Rodalies, del transport de l’àrea metropolitana, dels salaris, de l’ensenyament (el factor competitiu més important dels propers anys) i en general no a costa dels ciutadans…

La teva “lògica bàsica” és una mica limitada, luisan. És evident que una cosa no treu l’altra. Que minimitzis la dimensió negoci d’una ciutat em sorprèn, i diu molt poc a favor de la teva rigorositat. I dius «Primero epnsemos en los de dentro, y luego en los de fuera», com si fer negoci a escala internacional no fos tan bo pels de dins com pels de fora. Com pretens que una ciutat que no tingui bones connexions aeroportuàries internacionals atregui inversió d’altre països amb facilitat, com pretens que competeixi amb altres ciutats? Tan “els de dins” com “els de fora” es beneficien d’un aeroport potent. Et recomano que llegeixis les teories de Hendrick Spruyt (especialment el seu article “International selection in international relations”) sobre la importància de les comunicacions i el seu efecte sobre el desenvolupament econòmic, i com això va ser clau per què triomfessin certs dissenys polítics sobre altres. I, sobretot, et recomano el llibre de Richard C. Wade The urban frontier: the rise of Western cities, sobre la competició entre ciutats per atraure inversió i generar riquesa. “Si després de llegir aquest llibre et queden dubtes sobre la relació entre “els de dins” i “els de fora, o el que Dennis Judd i Paul Kantor anomenen l’imperatiu econòmic i l’imperatiu polític d’una ciutat, hauré de començar a dubtar de la teva capacitat intel·lectual.

Falso, radicalmente falso. La inmigración sudamericana (ecuatoriana sobretodo) se cocnentra en Madrid.

Sobre tejados y paredes, decir que la base es el tren. Y decirlo porque las comunicaciones no están para que la “gent vingui a fer negoci”, están para que la gente que vive aquí se pueda mover. Primero epnsemos en los de dentro, y luego en los de fuera. Lógica básica.