auténtico der blaue quan dius “el català ideal és tan arbitrari com el nom dels elements químics” no sé exactament si ho dius a favor o en contra de la “normativització” del català.. Si, perdona. No vaig posar el millor exemple. Resulta que un grup de científics descobreix un element nou i el bateja com li dona la gana. Ales mesos arriba la IUPAC i diu que el mon no “mola” i el rebateja “por su cara bonita”. Amb el catala, i el castella, succeeix igual. Arriba un senyo i diu: això s’anomenarà aixi (hard disc, software,…) i arriben els “sesudos señores” i li canvien el nom pel morro, quan tothom ja coneixia l’antic i el feia servir. En fin!… ara que tenim la possibilitat d’anar acostant les llengües hi ha uns que es dediquen a posar “peros” al procés. A mi em fa llàstima!
No es tracta de “posar noms que tothom entengui i que unifiquin, per que això ja ho complia “baner” i “ruter” (que resulta que es diu “encaminador”), per que canviar-ho?
Quan una cosa es fa oficial… vol dir que hi ha una implicació del estat de que això sigui el que valgui. Això no em sembla be.

És a dir, efectivament és tan arbitrari com el nom dels elements químics i d’això jo n’extrec la conclusió que és lògic que, igual que el nom dels elements químics està normativitzat, ho estigui també la llengua. Però no estic segur que tu en treguis la mateixa conclusió.

Pots objectar que el nom dels elements químics necessita la normativització per a què els científics us entengueu i evitar així explosions innecessàries per haver entès, per exemple, trinitrotoluè enlloc d’òxid de coure. I en canvi, que tu parlis “malament” el català no té conseqüències tan nefastes.

Tindries raó (si és això el que penses) pel que fa l’ús privat i normal de la llengua. Però la llengua també té un valor important, per exemple en el dret, on és necessària la precisó i l’ús d’uns codis “normalitzats” a fi d’evitar mals majors. I evitar empresonar algú per haver escomès un assassí nat, enlloc de per haver comès un assassinat.

I potser aquest és el punt d’equilibri, que en l’ús privat ningú et pot punir per escriure malament, però en l’àmbit públic sí. De la mateixa manera que a ningú se li obliga a dir que “s’ha comprat una polsera d’Ag, perquè l’Au li provoca al·lèrgia”, ningú et pot obligar a escriure “bárbaro” correctament si creus que atempta a la teva llibertat. Però és que crec que ningú de l’IEC et persegueix pels carrers o el ciberespai per això, simplement donen una guia d’un “estàndar”, evidentment arbitrari, però que serveix per a què la gent s’entengui… i és que jo crec que, subproducte o no, la llengua i la cultura són molt importants, bàsiques diria per al progrés moral i material de l’espècia humana, però de nou, això és un altre tema.

Me haceis mucha gracia los que tirais de pedestales cosas con la única intención de subiros vosotros luego a ellos.

PD: -para que veas que yo también se ponerlas- Me prometí que no volvería a intentar desacreditarte por tus faltas de ortografía constantes (incurriendo por otro lado en una falacia ad hominem que invalida mi argumento- pero no puedo frenarme. Hoy te has pasado:

ambas posturas son igualmente barvaras y primitivas

No se si es propio de bárbaros, pero si, por lo menos, de alanos o suevos. Son dos B, amigo, son dos B.

Pd.
Si tu ya eres nacionalista, por que te quieres cambiar?… yo no veo muchas diferencias entre nacionalistas españoles y nacionalistas catalanes. Unos basan su presente en su historia y otros en casi su prehistoria… ambas posturas son igualmente barvaras y primitivas.

Pd.
Ah!, apunta Luisan. Tambien me gusta tirar del pedestal a la historia, y a esa si que le hago un “hoyico” y luego le tiro una pala de arena.

Luisan, solo te pido que me respetes por pensar como pienso. Con eso me conformo. Si te haces nacionalista… peor para ti!!, yo no lo haria.
😉

Evidentemente, no puedo estar de acuerdo en ningún modo con un sujeto que considera la cultura “un subproducto” y va por ahí diciendo que conoce a Dios. Sinceramente, cada vez que te leo papaoso, me entran ganas de hacerme nacionalista para parecerme a ti aún menos de lo que ahora me parezco