Realment no se si existeix la màgia, el que tinc molt clar que aquest que s’anomenen ‘mags’, del estil Tamarit, Coperfield, Magic Andreu, etc… tot utilitzen trucs, i jocs visuals, moviments ràpids, molta imaginació i molta practica…
El que avui os vull ensenyar es a un tipus amb molt sentit de l’humor, un geni de la màgia… i un virtuós de la sàtira.
Amb tots vosaltres:
Daniel Chesterfield!!!
Porto uns quants dies treballant amb un projecte personal, que algun dia vull treure a la llum. I tothom que m’ha vist en moments així, m’han dit que treballo de forma força curiosa de veure, dono voltes i voltes al mateix objectiu, buscant nous recursos…
Ahir al mati, vaig estat en ple procés creatiu, portava tot el cap de setmana amb una idea voltant-me pel cap, tenia ganes de dibuixar un personatge que representes un cap de policia, però que fos un mandril…
Primer necessitava visualitzar imatges d’aquestos animals, i vaig tirar del recurs fàcil: el Google.
El segon pas era començar a traçar línies buscant un estil propi per l’animal, vaig anat de mica en mica reduint les opcions, quan trobava un traç que m’agrada el mantenia en el següent esbós, anava buscant la personalitat de personatge, havia de ser experimentat, tenia d’imposar respecte…
Finalment vaig trobat el meu mandril, el personatge que jo volia.
Mireu l’evolució:
Sembla que fos ahir, el dia que vaig començar a escriure un bloc, però ja ha passat més d’un any… He parlat de moltes coses, de masses, de dibuixets meus, de dissenyadors, d’artistes, de futbol, de pel·lícules, de idees polítiques, de ball de bastons… Uf!
El meu mon mental es tant dispers que mai he tingut clar el públic a qui em dirigeixo, crec i penso que no escric per a ningú, sinó per a mi mateix… hem ve de gust mostrar-me tal i com soc… i per a o per b, avui he arribat a les 10.000 lectures, 10.000 cops han obert algun dels meus escrits, segurament alguns han estat oberts i tancats amb massa velocitat, altres no han arribat fins al final, o altres han pensat: “quina merda es això?”, però suposo que hi ha gent que els hi ha agradat la meva manera de dir les coses o de fer els meus articles…
Només puc dir: GRÀCIES!
Eren gairebé les 9 de la nit, estava disposat a sortir de casa, quan vaig mirar per la finestra i vaig veure que el temps aguantaria. Anava sobrat de temps, una hora per anar des de Collblanc fins a Verdaguer potser era massa, però tenia la sensació que ultimanent el metro em feia la guitza… Doncs així va ser, més de 20 minuts parat a l’estació de Plaça de Sants… Tot i així no em preocupava, com sempre seria el primer en la majoria de quedades amb gent.
Al arribar no vaig trobar-me a ningú, en pocs minuts va anar apareixent gent, cares algunes conegudes i altres completament desconegudes. Situació estranya, tothom es presentava pel seu nom de “guerra”, el nom del seu bloc, “Hola soc 20g32 de La Closca de la Poma”, “hola soc la Gracienka de …” i així tots…
Quant tots, mes o menys, havíem arribat, vam anar entrant i assentant-nos per ordre aleatori. No ens coneixem gaire, però les converses van anar sortint com si res… pim, pam, pim, pam… Molt bon ambient, molt bon sopar, bona sangria, i finalment brindis i regalet.
Ja eren l’1:15 i en fotien fora, els més juerguistes vam continuar la festa, agafant els trastos i direcció Samsara, per fer una copa més. En resum quan ja només quedàvem 6 o 7 i la cambrera del local ens deia que tancàvem. Vam sortir, alguns van decidir fer una copa més i altres (com jo) van decidir posar punt i final…
Desprès, odissea amb el taxi, no em vaig trobar cap fins que no vaig arribar xinoxanu a Francesc Macià… Serè positiu: el taxi em va sortir a meitat de preu!
Espero i desitjo que tothom no sigui com jo, i s’hagi adonat abans, que el sopar blocaire organitzat per GràciaNet a canviat d’ubicació. Sort que fa un quart d’hora he revisat els e-mails i m’he trobat un del David que deia que soparem al Restaurant Resolís, situat al C/Tordera 28-30 (devant la pl. del Raspall).
Sort que no he decidit anar directe, sense passar per casa en tot el dia, sinó ja em veig jo esperant sol com un mussol (i que no s’hem ofengui el amic de la lluna) davant de l’Sporting…
Avui es dia de posar cares a lletres, o més ven dit cares a blocs. Saber quines pintes te cadascú de nosaltres. A un bon grapat de vosaltres ja os conec, però, com serà la resta?
En fi un misteri, poc misteriós, que es resoldrà amb un sopar…
Bon profit!
Avui m’han passat per e-mail un gran spot publicitari.
Rafa Nadal ja pot anar gaudint ara que guanya, i la glòria es seva. Per que el futur pinta molt be pel nen del anunci.
Mireu i flipeu… jeje!
Des de fa unes poques setmanes vaig prendre la decisió de dibuixar als meus companys de feina, evidentment no a tots, sinó als meus companys amb els que faig el dia a dia, els meus companys de departament web.
Tots s’han reconegut i pel que sembla els hi agradat!
Els dibuixos han estat fets amb llapis vermell, repassats amb un llapis de mines 0.5, scannejat, esborrat el llapis vermell amb l’ordinador i per acabar pintat amb la tableta wacom i Photoshop.
El resultat el jutgeu vosaltres mateixos:
Hi ha series de televisió que marquen molt a una generació. La nostre generació, els que tenim entre 20 i 30 anys estem marcats per una sèrie que va triomfa a TV3: Bola de Drac? Doncs jo crec que no, crec que realment estem molt més marcats per l’altre sèrie del mateix geni japonès: El Doctor Slump!!
Tots recordem la sèrie de la nena d’ulleres grosses, cabell lila, força descomunal que tot sovint deia: Oio! Arale Norimaki, un robot de ment innocent que volia ser una bona miñona. També recordem amb simpatia els dos petits de cabells verds que menjaven ferralla anomenats les Gatxans. I amb una mica més de picardia recordem la fantàstica professora Yamabuki (la Midori) la qual tenia el cor robat del Sembei (Dr. Slump).
I com oblidar les caquetes? Aquelles caques amb boca i ulls de color rosa! Estic molt convençut que aquelles caques van canviar part de l’imaginari col·lectiu de tots els catalans. A partir d’aquell moment tots reconeixem perfectament el dibuix de la caca amb forma espiral, enroscada cap amunt.
Penso i penso, i em surtem mil noms, el Taro, el Pisuke, la Akane, l’avia de les galetes, en Suprunaman (menjo prunes confitades), el Obokaman, el Rei Nikochan, el seu ajudant amb ulleres, els porquets que deien bon dia a la Vila del pingüí, els policies que sempre acabaven amb el cotxe partit, el malvat doctor Mashirito, el sol que portava ulleres de sol i per descomptat els corbs que deien: BABAU BABAU!
Quina gran sèrie!! Crec, sense cap tipus de dubte, que es el treball més imaginatiu que han produït la indústria dels dibuixos animats.
I vosaltres que recordeu d’aquesta genial part del nostre passat? Quins personatges m’he deixat que encara perdurin en la vostre ment?
