Avui tenim representada la Princesa Aina

La quarta aventura comença de nou al castell, ja que en Potito ha deixat estar la bruixa al bosc i ha anat de nou amb la Princesa Aina a recórrer el món. Ens quedava per explorar la part de la granja que havien dibuixat al mapa així que van decidir anar-hi.

A la granja hi viuen junts el granger Picolón i el pastor Martin, que són molt bons amics (tot decidit pel meu fill). Quan els nostres herois hi arriben, tots dos els saluden i els hi demanen ajuda per reunir les cabres que s’han escampat quan han intentat posar-les dins el seu tancat. Aconsegueixen reunir-les totes davant la granja excepte la líder del ramat: “Don Pelón”. La Princesa, flotant amb el seu vestit, localitza a aquesta cabra més gran dalt d’un petit turó escarpat. En Potito utilitza la seva capacitat de créixer per agafar-la i retornar-la al pastor. Un cop juntes les intenten introduir de nou al tancat, però totes fugen corrents i fereixen al granger Picolón i al Potito que no es a temps d’apartar-se.

Ja hem introduït els habitants de la Granja

Aquí ens vam encallar un xic a la partida, ja que ningú veia com seguir. Finalment hem aconseguit que en Potito, un cop recuperat de l’envestida de les cabres, es decidís a voler entrar a la granja. La Princesa ha intentat seguir-lo, però ha fallat una torada per por, ja que un fantasma ha aparegut davant d’ells. La primera reacció d’en Potito ha estat usar la seva destral màgica i ha escapçat un petit tros de l’aparició. Però tant bon punt el fantasma ha començat a parlar ha baixat la seva arma i han emprés un interessant diàleg.
Hem descobert que el fantasma està lligat màgicament a un anell que pertany a la bruixa del bosc i que no pretenia espantar a ningú. La bruixa el deu haver deixat o perdut dins el tancat, ja que sempre va amb ella. També ens ha contat que ell era un cavaller i que va ser la bruixa qui el va transformar.

En Potito ha estat buscant pel tancat fins trobar l’anell i ha decidit anar a buscar, ara sí, a la bruixa per fer-li retornar el seu aspecte original al fantasma. De camí hem travessat una zona nova: el prat de flors de la son. Aquí el fantasma ha caigut dormit, però en Potito ni s’ha adonat. Hem fet una parada a casa de l’Àvia Griselda i ens ha acompanyat en la travessa del Bosc Pintat.

Per la pròxima partida haurem de canviar de mapa

En aquest moment el meu fill ha pres tota la iniciativa argumenta’l: la bruixa havia de tenir un calder on fer pocions, l’Àvia sabria com fer l’antídot per recuperar al cavaller i aquest s’enfrontaria a la bruixa intentant també esbrinar que hi feia a la granja. La bruixa del bosc ha confessat que ha anat a buscar llana de les cabres per un encantament i ha atacat intentat de nou prendre la veu als nostres protagonistes, però en Potito ha recordat que tenia encara una mica de poció de l’anterior partida i l’ha usat per defensar-se. La bruixa no ha tingut més remei que transformar-se en gat i fugir de l’escena, avisant que tornaria.

Per representar el final de la història d’avui teniem una mica de tot

L’àvia Griselda i el Pardalet.

La partida va començar de nou amb en Potito al Pi Gegant de la Princesa, llevant-se de bon matí i demanant al Pardalet que l’acompanyés a preguntar a tots els habitants de l’arbre si algú havia tingut algun problema. Vull destacar que el meu fill volia ser qui decidís què succeia i jo no ho vaig saber guiar-lo tant bé com en les anteriors sessions.

Finalment vam decidir que seria millor investigar un nou emplaçament i ens vam dirigir cap al Bosc Pintat. Aquest indret, introduit pel meu fill al mapa del nostre petit món, es una representació del Bosc d’Oma que vam visitar durant les vacances de l’any passat i que com podeu comprovar li va impactar força. Tant bon punt els personatges hi van arribar, es van trobar en mig d’una calma total. En Potito va començar a definir que hi havia pintat en cada arbre (una granota, un cor, un arc de Sant Martí,…) pero mentre li comentava al Pardalet què hi veia es va quedar sense veu. Alarmat, en Pardalet també va voler piular, però tampoc va poder articular cap so. A continuació tots dos van veure com una ombra s’allunyava entre els arbres del bosc però durant la persecució la van acabar perdent de vista.

En Potito no se li dóna tan bé el descobrir pistes i perseguir enemics.

El que sí que van trobar a la vora del bosc va ser una caseta, però de primeres en Potito la va obviar i va decidir que seria millor tornar pel camí per on havien vingut i fer-se ben gran per poder mirar des de ben amunt si hi havia algú transitant el camí. Per desgràcia no va poder veure res de nou i va tornar cap al bosc i la caseta. Quan van picar a la porta una velleta molt amable els hi va obrir.

Aquí vaig introduir un nou element per les partides de rol, la interpretació pròpiament, ja que com en Potito no podia parlar havia de comunicar-se contínuament fent gestos, de manera que el meu fill havia d’explicar la seva situació a la velleta fent mímica. Primer no tenia molt clar què havia de fer però de seguida va començar a gesticular per tal d’intentar fer-se entendre. Va ser un moment molt divertit de la partida.

Finalment, la velleta es va presentar com l’àvia Griselda, els hi va oferir entrar i donar-lis una mica de menjar (“pot ser puré de patates?”). Tots tres es van servir un plat adequat a la seva mida i a mesura que es van acabar el plat, tant en Potito com en Pardalet van recuperar la veu. Sorpresos, l’àvia Griselda els hi va explicar que l’ombra que havien perseguit pel bosc era sense dubte una bruixa que feia poc que hi vivia i que com que no li agradava gens el soroll, li prenia la veu a tot aquell que s’hi aventurés. Mentre s’acomiadaven a la porta de la caseta per anar a buscar-la, va fer de nou acte de presència i li va tornar a prendre la veu en Potito però l’àvia Griselda va demostrar tenir alguns poders amagats i la va fer fugir. Després li va preparar de nou a en Potito algunes dosis de la poció per recuperar la veu. Arribats a aquest punt, el meu fill ja mostrava signes de cansanci i vam decidir parar.

Ara el nostre aventurer durà una petita reserva de poció i potser podrà comptar amb la presència de la seva nova amiga durant la persecució de la bruixa pel bosc.

La part del Bosc Pintat ja apareix mes detallada i també força més gargotejada.

]]> http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/18/rol-amb-nens-tercera-sessio/feed/ 0 http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/12/rol-amb-nens-segona-sessio/ http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/12/rol-amb-nens-segona-sessio/#respond Tue, 12 Jul 2016 09:11:44 +0000 http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/?p=233 Per la segona partida ja ens hem retrobat amb la princesa i li hem explicat les aventures viscudes. Els dos aventurers han agafat el camí cap a les muntanyes i en Potito s’ha servit de la seva habilitat per convertir-se en gegant i així dur sobre les espatlles a la princesa per arribar-hi abans.

Un cop a les muntanyes el pericó Potito ha decidit fer-se encara més gran (ha aconseguit obtenir el 6 que li demanava) i poder mirar per sobre les muntanyes. Entre els dos han localitzat la cova i s’han plantat davant l’entrada. La princesa ha desafiat al drac a que li tornés la corona i aquest, molest perquè no el deixaven dormir ha acabat exhalant una flamarada. La princesa Aina s’ha apartat a temps, però en Potito, gegant com era, ha rebut el foc a les seves cames. Adolorit s’ha retirat i ha hagut de reduir la seva mida. Entre els dos han anat a buscar neu del cim de les muntanyes (deuen ser prou altes perquè la neu sigui permanent) utilitzant tant la rosa per saltar com el vestit per flotar que els hi ha servit per refredar el metall del pericó. A partir d’aquí la princesa s’ha quedat fora la cova (necessitava tenir la seva mare a prop) i en Potito ha pres la decisió de recuperar la corona. Recuperat de les ferides sofertes, s’ha fet petit i ha esperat a sentir dormir de nou al drac. Ha localitzat un cofre rere el seu cos i s’hi ha acostat. Per no despertar en Gombley ha utilitzat la destral com a perxa per apartar el cofre i acostar-lo cap a ell. Se l’ha carregat sense problemes a l’espatlla i ha marxat corrents fins al Pi Gegant. Ha comprovat que el cofre estava tancat i ha tornat a les muntanyes a buscar la clau, que descansava al coll del drac. Amb molt sigil l’ha recuperat i ha tornat on era el cofre, però per desgracia les rates negres que habiten sota l’arbre li havien pres de nou. No ha dubtat en amenaçar-les i l’ha recuperat. Un cop obert, ha retornat la corona a la princesa Aina i ha decidit entregar la resta del tresor (or, joies) a les rates. Després ha comprovat que el drac dormia de nou i ha depositat de nou la clau i el cofre sense que es despertés (increïble les tirades que ha obtingut).

Ben content amb la partida

I sí, tal i com heu llegit, el tresor ha quedat al cau de les rates pels següents motius: per una banda es guanya l’amistat de les rates que així deixaran de molestar als esquirols del Pi Gegant i per una altra banda, si el drac acaba descobrint algun dia que el tresor ha estat robat, anirà a enfrontar-se amb les rates. Com a pare, aquesta última part no sé si m’ha de preocupar…

Després de l’expedició a les muntanyes i la troballa del tresor, ara tenim dos nous destins: el Bosc Pintat i la Granja.

]]> http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/12/rol-amb-nens-segona-sessio/feed/ 0 http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/11/rol-amb-nens-primera-sessio/ http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/11/rol-amb-nens-primera-sessio/#respond Mon, 11 Jul 2016 09:05:38 +0000 http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/?p=222 L’ocasió ha arribat estant només amb el meu fill (la princesa dormia plàcidament) i he decidit que li ensenyaria com aniria el sistema dels daus. Per situar-nos he col·locat el mapa al nostre costat i ell m’ha demanat posar on estava i ha dibuixat un gran arbre prop del castell que s’ha convertit en “el Pi Gegant de la Princesa”, ja que estava a la vora del seu castell. Resulta que és un arbre màgic on hi viuen un munt de bestioles entre les seves branques i fulles (en especial ocells i esquirols).

Aquí podem veure on ha aparegut el Pi Gegant al costat del Castell de la Princesa.

Seguint el que m’explicava he decidit anar introduint coses i de cop ens hem trobat submergits en l’aventura: al pi no hi quedava cap esquirol. Ha començat a passejar-se per les branques i tampoc ha trobat cap pinya, de manera que ha preguntat als ocells. Els primers han anat ignorant-lo o bé no sabien que els hi demanava fins que al final un pardal ha respòs a la seva crida (a partir d’ara serà conegut com a Pardalet, el gran amic del Potito). L’ha acompanyat a mirar on vivien els esquirols i han acabat trobant rastres de pèl negre a l’escorça del arbre. La pista els ha dut fins a les arrels del gran pi, on s’obrien diversos caus. Usant la seva capacitat de fer-se petit s’ha anat endinsant pels túnels fins que ha trobat unes rates negres força bel·licoses. Les ha fet fugir amb la seva destral i les ha perseguit. Llavors, immers en la foscor ha caigut rodejat pels seus enemics i dut al costat dels esquirols, que havien estat fet presos també. Com no podia veure ni enfrontar-se als seus enemics, la solució ha estat fer-se gran, molt gran, per sorgir sobre terra i obrir un pou, de manera que ara hi veia, els esquirols quedaven lliures i les rates corrien per totes bandes ja que les seves galeries s’havien esfondrat. Finalment ha retornat a la seva mida per buscar on eren enterrades les pinyes i les ha tornat als seus amics esquirols.

En un moment de la partida

Ha acabat demanant més, però ja li he dit que esperaríem a sa germana per la propera sessió de conte inventat i així li donava temps per relaxar-se amb altres activitats. Primera experiència positiva i destacar que hem jugat bàsicament sobre el dibuix del mapa, gargotejant com avançava per les galeries i els canvis d’alçada que patia el personatge.

Així ha acabat el mapa després de visitar les galeries de les rates negres.

]]> http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/11/rol-amb-nens-primera-sessio/feed/ 0 http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/10/rol-amb-nens-preparacio/ http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/2016/07/10/rol-amb-nens-preparacio/#comments Sun, 10 Jul 2016 19:54:46 +0000 http://blocs.gracianet.cat/daus_de_deu/?p=206 Ja fa uns anys que em vaig trobar amb un parell d’articles de pares que iniciaven els seus fills als jocs de rol (un d’ell el podeu llegir aquí i l’altre sóc incapaç de retrobar-lo: el pare relatava com la filla escollia jugar amb una bruixa i sortejava amb unes decisions força memorables les dificultats que es trobava).

Ara ja fa uns dies el meu fill va fer 5 anys i vaig començar a pensar de nou en el tema i em vaig trobar un quants articles de pares que també havien fet el mateix, sent el més destacable aquest, d’on vaig treure forces idees interessants i que em va portar a les regles que intentaré seguir: Caballeros y Princesas.

Per crear l’interès necessari per al joc vaig començar intentar implicar tant el meu fill com a la meva filla petita (que encara no ha complert els 3 anys) en la invenció d’uns personatges amb els que els hi explicaria un conte. Tots dos van estar encantats i van donar lloc als següents personatges:

• Potito, un follet pericó, que havia sorgit de l’espasa d’un cavaller. Com a objectes va escollir dur una destral (que seria part del propi metall del pericó) i una rosa “de Sant Jordi”, que el mateix cavaller li havia entregat. Quan vaig preguntar-li per les propietat de la flor (la destral queda clar que serveix per tallar de tot) em va dir que li permetia saltar molt amunt. En quant a que faria millor també ho va tenir força clar, com a pericó seria de fer-se petit o gran de manera ràpida i com que era de metall seria molt fort. Aparentment va quedar un personatge interessant i força poderós, però ja intentaria complicar-lo en situacions d’investigar. Vull destacar que el més complicat pel meu fill va ser donar-li nom a la seva creació.

En Potito, el personatge del meu fill

• La princesa Aina, una princesa de conte ben clàssica (i mira que la meva filla no destaca per ser precisament fina i delicada). Va voler que portés una corona ben brillant (vam decidir que pogués fer llum a la foscor) i un vestit que l’ajudés a volar, flotant per l’aire. Per les habilitats li ha costat força més, però ha acabat decidint que volia buscar menjar i cuinar-lo i muntar a cavall. Ja tenim una princesa una mica més autosuficient.

La Princesa Aina, el personatge de la meva filla

La historia que jugarem ha sorgit d’ells mateixos: el drac Gombley li ha robat la corona a la princesa mentre aquesta estava dalt la torre del castell. I amb això vam començar també un dels recursos que havien proposat en els blocs: crear el mapa del nostre món. Ara ja podíem posar-hi el castell de la princesa i el cau del drac, instal·lat en una cova dins les muntanyes.

Ja amb tot preparat només ens falta trobar un altre moment on poder jugar.

L’ origen d’aquest  animal es troba a la Xina, on va adoptar el mateix nom que la girafa, amb qui se l’ha associat força vegades, tot i que les seves descripcions no són similars. També se l’ha tractat d’Unicorn oriental, però només comparteixen algunes característiques. En general, al Kirin se’l descriu con un animal situat entre el cavall i el cérvol, amb una llustrosa cabellera, amb banyes (generalment una o dues, i que en la femella no acostumen a apareixen), amb cua de bou o de cavall i que té el cos recobert d’escates. Tot ell pot estar recobert de flames, atès que entre els seus poders està el de poder respirar i expulsar foc.

Son éssers tranquils, prudents i pacífics, i tot i que no ataquen sense motiu, es defensaran si són amenaçats, però evitaran qualsevol mort.

Un altre poder que té es de caminar sobre l’aigua i les fulles del terra sense tocar-les, doncs respecta profundament la vida i evita trepitjar qualsevol ésser viu. També poden comunicar-se amb els éssers humans, ja sigui parlant obertament com a través de telepatia. En aquestes converses son capaços de reconèixer qualsevol mentida i esbrinar si la persona té bon cor, a qui protegiran sempre que puguin.

Es diu que viuen dos mil anys i que la seva aparició pot marcar el naixement d’un gran líder, l’enderrocament d’un govern pervers o el nomenament d’un nou rei. També apareix en llocs governats per caps benèvols i virtuosos, ja siguin grans regnes com petites llars. En qualsevol cas, veure’n un sempre és símptoma de bona fortuna.

Es diu que deixen petjades palmípedes i a vegades llencen còdols a cases que es troben en
la seva ruta, així els habitants saben que els Kashanbo estan emigrant i l’hivern avança correctament.
A vegades un Kashanbo vagarà fins una casa habitada i demanarà quedar-se allà, i mentre que al principi sembla que no provoqui gens de mal, li agrada fer bromes i trapelleries. Si se l’enfureix o s’ofèn pot foragitar els cavalls i causar malalties al bestiar amb la seva saliva.

Segons llegendes locals en les prefectures de Wakayama i Mie, l’origen d’aquest Youkai podria torbar-se en els Kappa, que quan transcorre la tardor inicien el camí cap a les muntanyes on passaran l’hivern; o podria tractar-se d’un Kappa que ha sobreviscut a un hivern a les muntanyes, allunyat dels rius, i s’ha acabat transformant.

El seu aspecte és similar a una granota de la mida d’un nen, amb escates de color verd que varien fins al groc o al blau. Segons la descripció es compara la seva cara amb la d’un simi o la d’una tortuga, ja que té un bec semblant. Els dits de les seves mans i peus estan units per membranes que li permeten nadar molt bé. Algunes descripcions també li col·loquen una closca com la de les tortugues, però en el tret més característic totes coincideixen: una depressió al cap damunt del crani i rodejada de cabells, amb un pentinat força específic conegut com a okappa atama (en japonès: 御河童頭). Dins d’aquesta depressió, els Kappa duen aigua quan surten a terra ferma, i si per algun motiu la perdessin, primer es trobarien dèbils, després quedarien immòbils i finalment moririen. Per aquesta raó, poques vegades es deixen agafar a terra ferma.

Viuen en llacs i rius, o ben a prop d’aquests, en ciutats mig submergides o amagades dins de coves amb fàcil accés a l’aigua. Aquestes poblacions son similars a les humanes, tot i que són una mica més arcaiques.

Al ser criatures aquàtiques, son excel·lents nedadors i pescadors. Aquest fet és l’origen de l‘expressió “kappa no kawa nagare” (un kappa que s’ofega, en japonès: 河童の川流れ), que significa que fins i tot els experts cometen errors.

Els atacs que realitzen contra els humans varien des de tirar-se pets pudents, mirar com es despulla una dona i robar-li la roba fins a saquejar collites, segrestar nens o violar dones. Però en el que més destaca és en atacar a nens dins l’aigua per a ofegar-los, ja que els hi encanta la seva sang i els seus budells, que aspiren a través dels anus de les seves víctimes (creences força arraigades perquè coincideixen amb els símptomes que presenten els cossos dels ofegats al cap d’uns dies). Per prevenir aquests atacs dins l’aigua, les famílies escrivien el seu nom en un cogombre i el deixaven a l’aigua com a ofrena al Kappa, ja que els cogombres són l’única cosa que adoren els Kappa per sobre la sang dels nens. Aquesta devoció pels cogombres a portat a nomenar a una varietat de sushi que duu com a principal ingredient aquesta hortalissa com a Kappamaki (en japonès: 河童巻).

D’aquesta manera la millor defensa contra un Kappa es poder lliurar-li un cogombre, ja que també poden afavorir a aquells que els hi hagin ofert. L’altre manera d’enfrontar-se intel·ligentment contra un d’ells és fent una reverència, ja que també son amants de la bona educació i es veuen obligats a respondre de la mateixa manera, perdent així l’aigua que duen damunt el cap. Aquestes bones maneres que segueixen en tot moment també els compromet a complir les seves promeses, fent que no es puguin desdir un cop pronunciades.

Per enfrontar-se a ells també es recomana l’ús del foc, ja que el temen, i en molts pobles es celebren festivals de focs artificials per espantar-los i allunyar-los d’un possible atac.

Tot i ser considerats criatures perilloses i malignes, també són intel·ligents i els hi agrada comunicar-se amb els humans. Destaquen com a curanderos, experts en alleujar els dolors d’esquena. També posen a prova les seves capacitats intel·lectuals, jugant a shōgi (un joc semblants als escacs, en japonès: 将棋) o físiques, disputant enfrontaments de sumō (en japonès: 相撲).

Sobre el seu origen hi ha varies llegendes. La primera explica que un reconegut fuster creava figures de palla i després els hi donava un alè de vida perquè l’ajudessin en la seva feina; quan aquesta estava enllestida, els tirava al riu. Una altre indica que el seu origen provindria del fet de deixar fetus morts sobre petites embarcacions que s’enduia al corrent riu avall.

El seu aspecte correspon al d’una dona de mitjana edat, amb trets exagerats, com podria ser un gran cap, ser gegant o anar vestida de manera extravertida.

El seu origen es podria trobar en la mort d’una dona que per desamor es trastoca i sucumbeix, convertint-se en un fantasma que perseguiria a l’home que l’ha rebutjada.