L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Editorial publicat per El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa.

L’escriptor Stieg Larsson ha proposat un repte a molts lectors del món: Millenium, la trilogia protagonitzada pel incisiu periodista Michael Blomkqvist i l’hacker Lisbeth Salander. Ho podem qualificar de repte, d’herència, de fenomen,… de mil maneres que van més enllà d’un simple Best-Seller. Ja va passar fa uns anys amb l’obra del nord-americà Dan Brown però amb els tres volums del suec s’ha intensificat. De la mateixa forma, però, que existeix el fenomen Millenium, paral·lelament s’ha instaurat un fenomen d’animadversió cap tot l’univers d’en ‘Kalle’ Blomkqvist que amenaça per excomulgar a tot aquell lector que llegeixi i valori les obres de Larsson.

Francesc-Marc Álvaro s’alinia amb Ramon de España en considerar desmereixedor del seu temps qualsevol de les tres obres de Larsson. Álvaro diu que davant la disjuntiva de llegir o no llegir Larsson, prefereix obviar-lo. No són els únics ni seran els únics que un cop més guixen la línia d’allò que es pot considerar alta cultura i baixa cultura o cultura escombraries.

Mediació

La cultura occidental, almenys la que arriba a casa nostra i a gran part de la conca mediterrània està adscrita encara avui dia a la mediació que en gran part dels dos mil anys d’europeïtat ha estat dictada per la norma de la religió catòlica. La nostra és una societat mediatitzada encara avui dia i allà on l’Església ha perdut el seu poder d’influència la norma i el cànon segueixen sent establerts per l’academicisme i la intel·lectualitat.

És la cultura, i per extensió l’oci, la religió postmoderna del segle XXI que tota classe mitja-burgesa professa i la influència dels nostres intel·lectuals perviu malgrat que cada cop els camins de la consagració de les obres sigui més heterogènia. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials són els percutors que permeten la expansió exponencial dels fenòmens d’aquesta nova religió.

Estúpids influenciables

Quants llibres ha de vendre un autor per deixar de ser bo? Som els lectors, per regla general, estúpids influenciables pel boca-orella? Gran part d’aquestes preguntes retòriques les ha intentat explicat Sergio Vila-Sanjuán al Cultura/S de La Vanguardia fa unes setmanes amb l’article “Después de Larsson, Winslow”. Vila-Sanjuán fa referència a les crítiques a l’autor suec per deixar anar una perla -recomanació-, irònicament, abans que algú s’atreveixi a desprestigiar-la.

Estil·lísticament ens trobem davant llibres molt qüestionables però que poc a poc han anat adoptant el llenguatge audiovisual transportat a les pàgines amb capítols curts i poc descriptius. Ara bé, els formats ja no són els de les novel·les per entregues en els diaris del segle XIX ni les històries del Reader’s Digest. No són obres de poca extensió, sinó que es permeten el luxe de posar-se a l’alça de les obres maratonianes de Proust, Joyce i tants altres enciclopèdics literats.

Em fascina aquesta pràctica habitual de tir a la cultura popular que habitualment i regularment com si es tractés de caça major ens tenen habituats alguns intel·lectuals patriòtics. És la mateixa mediació sacerdotal-xamànica que tants segles han evitat als individus equivocar-se de camí. Els cànons culturals són una espècie GPS en què ni Larsson ni Brown són destins a trobar.

“Lisbeth ha de viure”

M’incloc dins les línies menys sectàries on paradoxalment trobem un Mario Vargas Llosa que aquest estiu defensava Larsson amb tota una declaració d’intencions: “Lisbeth “ha de viure”. I és que em temo que Larsson va posar a la Salander-Adso-Watson en un escenari universal, enmig de la por, l’odi, la irracionalitat, guiant i protegint a un Blomqvist-Baskerville-Holmes. Res més universal, res més popular, res més quotidià. Per aquest motiu no podem témer que ens excomulguin ni que caure a l’infern. Més de 2.000 anys amb les nostres religions que han evolucionat gràcies al boca-orella i la tradició oral. Seguirem compartint les nits amb la Salander.

//www.youtube.com/watch?v=F3mPkXmiH68

Bru Rovira, periodista