Nascut al Poblenou de Barcelona fa 42 anys, llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE, Ferran Soriano és, des del març de l’any passat, el president d’Spanair, la companyia que vol convertir la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona en el hub -punt de connexions internacionals- del Sud d’Europa. Soriano porta el Barça a la sang, ja que va ser sotspresident del club del 2003 al 2008. El seu pare li recorda que quan era petit deia que no volia ser jugador de futbol, sinó president del Barça.

Després d’uns quants mesos, s’imaginava que Spanair seria així? Sí, tots érem conscients que el repte era molt gran… colossal. És així perquè la missió, la nostra croada, és molt gran: dotar Barcelona de connexions internacionals millors. Però d’altra banda, sabíem que l’empresa tenia dificultats serioses. Per tant, ajuntem un repte amb unes dificultats en el pitjor moment del cicle econòmic.

La contenció econòmica i el control de la despesa són fonamentals en aquest moment concret?

Sí, ho són i ho seran tota la vida, perquè el transport aeri és una indústria difícil i la demanda depèn del cicle econòmic, mentre que les despeses són molt fixes. Les línies aèries estan en una carrera contínua de millora d’eficiència per abaixar despeses. Avui volar en avió és més barat que fa cincs anys i aquesta tendència creixerà.

En quin moment està Spanair?

La nostra prioritat és passar d’una companyia que l’any 2008 va perdre gairebé 200 milions d’euros a una companyia que no tingui pèrdues. Ara som gairebé al final de la fase d’estabilització de l’empresa. La segona fase serà, a partir d’aquesta companyia més sòlida, créixer, tant en destinacions internacionals que configurin Barcelona com a hub, és a dir, no només que la gent arribi a Barcelona, sinó que hi arribi i connecti cap una altra destinació. La fase tres seran els vols intercontinentals.

Pel que fa a la seguretat aèria, s’imposa una nova polèmica amb els escàners corporals?

A l’aviació hi ha una mena de llei que està per sobre de la resta, que és maximitzar la seguretat i, per tant, no és gaire discutible. Entenc que com a passatger hi ha coses que incomoden, però si hi ha alguna cosa que incrementa la inseguretat s’ha d’aturar. No ens queda més remei que confiar en qui més en sap i, per tant, si les autoritats ens demanen que passem per un escàner, caldrà fer-ho perquè potser és una incomoditat, però és infinitament millor que un problema dins d’un avió.

Per què la T1 de Barcelona s’ha de convertir en un hub?

És molt simple. Fa falta perquè si Barcelona vol tenir centres de decisió com ara multinacionals i grans organismes necessita que hi hagi vols entre Barcelona i les principals ciutats del món. Per tant, calen tres coses: demanda local suficient, un aeroport amb prou infraestructura i una companyia que vulgui connectar tot el món.

Aquest aeroport necessari és la T1?

Sí, la T1 és una terminal que té 30 milions de passatgers, però que està pensada per ser un hub, no només per qüestions estètiques, sinó també funcionals. L’oportunitat és única, no solament perquè no hi és Iberia, sinó perquè tenim els nostres socis d’Star Alliance, que ens permeten connectar amb tot el món.

Quines ciutats del món seran prioritat?

La primera prioritat són les ciutats que tenen tràfic, punt a punt, com ara Buenos Aires, Nova York i Tòquio. Després, amb la lògica d’Star Alliance, nosaltres ens hem de convertir en el hub del sud d’Europa i lògicament serà un punt per servir vols cap a Amèrica Llatina. El hub de Barcelona serveix per connectar el nord d’Europa amb l’Amèrica Llatina i també l’est d’Europa amb l’oest.

Parlant de Tòquio, el seu llibre La pilota no entra per atzar està tenint molt èxit al país del sol naixent…

Estic venent més llibres allà que aquí. Al final aquest llibre té a veure amb la gestió, però agafant exemples de futbol. El Japó és al primer lloc en allò que en diuen business books i ja va per la quarta edició. En canvi, aquí s’ha interpretat més com un llibre culer. Ha agradat als barcelonistes, però no ha passat als prestatges dels llibres de negocis, tot i que ara està arribant a àmbits més tècnics.

Què significa el període 2003-2008 per a vostè?

Una experiència fabulosa, una experiència irrepetible, amb molts patiments i molt d’esforç, però què hi ha millor que treballar en allò que estimes? Ens vam trobar el club en una situació i el vam deixar en un punt totalment diferent. Me’n sento orgullós i ho tornaria a fer, tot i els alts i baixos i els patiments.

Què n’ha après, d’aquell període?

Moltes coses, però una cosa que m’ha servit a Spanair des del primer dia és que quan et trobes en una situació o una empresa complicada, s’han de fer tots els canvis junts i molt ràpidament perquè al principi la gent espera que actuïs i està disposada a ajudar pel bé comú. Al cap d’un any els canvis són més complicats. El 80% dels canvis que vam fer al Barça els vam fer el primer any i després tot va ser més difícil, quan ja no perdíem diners i guanyàvem partits.

Parlant de canvis ràpids, implica que el procés electoral al FC Barcelona ha de ser ràpid i a curt termini?

No, crec que això ho han de decidir els qui gestionen el club i òbviament ho han de decidir tenint en compte l’interès del club i, per tant, ara el que preval és l’interès esportiu del club. Es diu sovint que el vestidor i el club no tenen res a veure. No és veritat, perquè al final, quan hi ha soroll, arriba a tot arreu. Jo els demano que decideixen amb criteri per no perjudicar l’equip i per ajudar-lo.

Què és allò que menys perjudica l’equip?

No ho sabria dir. Qui té més veu són els tècnics i depèn de com vagin els campionats. Hi haurà qui dirà que s’ha d’esperar fins que acabin les competicions i hi haurà qui digui que es facin aviat, perquè el soroll mediàtic, que ja n’hi ha molt, serà insuportable per a l’equip.

Un diari esportiu deia que, ara mateix, a la precampanya del Barça “només hi falta Soriano”…

Jo amb el Barça em sento satisfet. Com deia abans, l’aportació que he fet durant cinc anys ha estat entusiasta i honesta i crec honradament que ens en vam sortir prou bé i vam fer coses que van estar bé. Per tant, la meva contribució del Barça ja l’he fet i no tinc ni l’angoixa ni la inquietud de ser president del Barça. Ara bé, no descarto tornar-hi perquè el Barça me l’estimo molt i l’estimem molt tots, però segons com siguin les circumstàncies i com arribin no descarto res. Ara bé, com dic, no és una cosa que em preocupi.

Barcelona s’ha marcat un nou repte que es diu Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Què en pensa, d’aquesta idea?

En sóc un entusiasta. Quan hi ha idees, hi ha gent a favor i en contra, però no hi ha res pitjor que no fer res. Que la ciutat es marqui una altra fita crec que és molt positiu i és una fita possible i que des del punt de vista d’Spanair és fabulós, perquè significa més oportunitats que vingui gent, i ens dedicarem a ajudar en tot allò que puguem.

– La puesta de largo de Alfons Godall

– Reserven una butaca, empiezan las elecciones del Barça

– El juego del pañuelo

– Sandro Rosell mueve ficha en Internet

– Primer Toc (RAC1): Podcast sobre xarxes socials i Barça

– L’Internauta (Catalunya Ràdio): Podcast sobre tecnologia i FC Barcelona

Ernest Folch, conseller delegat d’Ara Llibres. Nascut a Barcelona el 1972. Llicenciat en filologia catalana. Amb l’aparició de Leqtor i del projecte digital 36L, el món editorial català pretén consolidar un projecte d’ebooks a l’abast de tothom.

-Com va sorgir la idea?

-Aquesta idea neix de tres coneixements diferents. D’una banda hi ha un àmbit d’empreses editorials encapçalades per Cultura 03 i Vicenç Vives, d’altra banda, el Grup Abacus amb la seva experiència de distribució i d’altra banda tot un seguit d’accionistes encapçalats pel Ferran Soriano que tenien experiència tecnològica i empresarial.

Per tant, volíem unir coneixement editorial, de distribució i tecnològic perquè eren necessàries les tres potes per portar a terme un projecte d’aquest tipus. Volíem tenir una presència física amb punts de venda, com tothom a partir d’avui veurà en els centres Abacus, per vendre el leqtor, el dispositiu que venem a 199 euros. A aquest lector s’uneix a la primera oferta de continguts consistent del nostre país. Havíem de començar a introduir continguts competitius en el mercat i això és possible a través de múltiples acords editorials i a base d’anar en un sistema de càrrega web molt intensa. Volem que l’oferta en digital deixa de ser el germà pobre, que l’oferta s’iguali i que aparegui una nova forma de consumir. La fase 2 seria com es comercialitzen aquest tipus de continguts.

-Quina és la principal característica del leqtor?

-Hem plantejat un sistema obert. No tanquem res. Si algú es compra el nostre lector pot anar a altres tendes i si algú té un altre lector, pot comprar la nostra oferta. És un sistema totalment obert en comparació a altres sistemes com el Kindle, que és un sistema totalment tancat. Aquest concepte obert era la segona premisa que ens van marcar quan van iniciar el projecte. El primer, com ja he dit, tenir el coneixement en tres àmbits: empresa editorial, tecnologia i distribució.

-L’aposta per posar al mercat és tot un repte tenint en compte els múltiples aparells que hi ha actualment a la venda.

-De fet, en alguns casos no competim perquè en el mercat espanyol, per exemple, no hi ha els aparells de Sony. Nosaltres no volem competir amb l’aparell perquè l’hem posat a la venda a preu de cost. Nosaltres el que volem és estimular la venda d’arxius perquè circuli i es consolidi com una forma sòlida de comsum. La batalla dels aparells no ens interessa. Al final la nostra lluita és que hi hagi bons arxius digitals.

-Teniu un públic determinat a qui va dirigir Leqtor?

-Sí, nosaltres hem fet un gran estudi on veiem dos grans grups tradicionals. D’entrada un gran grup tradicional de 45-55 anys que és el consumidor més habitual de llibres, que en consumeix més de cinquanta a l’any. L’altre, és justament, un públic jove poc avesat a la lectura però que s’hi pot enganxar justament amb la qüestió de la tecnologia.

-Algun cop has dit que el món editorial es basava amb la idea que el llibre era molt difícil d’imitar. Ha arribat el moment en què les editorials ja s’ensumen que o bé canvien o el negoci pot anar malament justament per la introducció dels ebooks?

-El món editorial no ha reaccionat fins que ha vist que hi ha uns aparells que amb el concepte de tinta electrònica simula realment la lectura amb una perfecció absoluta. Això és el que després ha permès la comercialització d’uns arxius digitals. El que crec, però, és que l’aparició d’aquests productes no perjudica la indústria editorial perquè una de les coses que veiem és que no es tracta d’una experiència substitutiva, el llibre digital no es carregarà el llibre en paper sinó que el complementarà. Per tant, hi ha estudis que indiquen la meitat dels lectors d’Estats Units que fan servir llibres electrònics després van a la llibreria a comprar-se l’edició en paper per tenir-lo o regalar-lo. Per tant, la indústria editorial s’haurà d’adequar i fer un esforç però no serà un irrupció tan gran com va suposar en el món de la música la descàrrega d’arxius davant del CD.

-Quins objectius us heu marcat?

-Al primer any vendre 100.000 descàrregues digitals i al cap de tres anys apropar-nos a la xifra del milió d’arxius, que això voldria dir que estem en un panorama absolutament normalitzat. Quan haguem aconseguit això voldrà dir que hem assolit el nostre primer gran objectiu.

[+] FER VOLAR AVIONS AMB PAPER DIGITAL

[+] BITFERIT AMB OLOR A TINTA

[+] LEQTOR, LA PRIMERA GRAN EXPERIÈNCIA CATALANA D’EBOOK

Sí, llegir és un plaer, un orgasme de sensacions, de virtuts i desitjos. Un bon record, un bon moment i/o una bona decisió. Sant Jordi és la diada de Catalunya, tan cultural, tan plena de petits moments que ronden la lectura, la cultura i el desig. El desig d’estimar els llibres, petits fetitxes, instruments de plaer, de cultura, de personalitat. Sant Jordi és un orgasme. Sant Jordi esdevé festa per diverses raons i diverses formes. Enguany, les formes, són socials, són xarxes i són persones. Aquestes persones, pròximes, amigues, conegudes, llegides o seguides ens recomanen. Les recomanacions, que vagin per endavant. Els llibres, petits fetitxes, són recomanacions. Són cultura. La cultura de les persones:

L’Eduard Batlle i la Núria Castells ens recomanen qualsevol llibre de Henning Mankell. ‘El fill del vent’, per exemple, la darrera novel·la que podem trobar d’aquest autor suec. En Batlle, a més a més, afegeix un autor imprescindible a la meva biblioteca: Paul Auster. Rispau-Batlle acaba amb un petit tast futbolístic, el del de l’ex vicepresident del FC Barcelona, Ferran Soriano: ‘La pilota no entra per atzar’.

En Josep Maria Rosell, Batega a les xarxes socials, aporta ‘El Silenci’ d’en Gaspar Hernández mentre que en Marc Cortés, el senyor Cava&Twitts i professor d’Esade, ens posa sobre la taula ‘La alquimia de las multitudes’ de Pisani. Per si ens quedem curts amb la lectura, Cortés fa una aposta per diversos llibres al seu bloc. Interessants, caldrà estudiar-los. En Marc Pallarés recomana ‘Quina mena de gent som’ d’un periodista imprescindible, en Gaziel.

I seguint, seguint, la Gemma Urgell aposta per dos: Saramago i Jesús Moncada. Les seves obres recomanades, igualment, excel·lents: ‘Ensayo sobre la ceguera’ i ‘Camí de Sirga’.

La presidenta de l’Stic.cat, la Trina Milan, no arriba mai tard a la cita de les recomanacions. Sempre són benvingudes. Milan, que posa sobre la taula la compatibilitat entre els lletraferits i els bitferits, ens fa una doble recomanació: ‘L’art de la vida’ de Z. Bauman i ‘Càlcul d’estructures’ de J. Margarit.

Via twitter, aquestes recomanacions. Via correu electrònic, una que em fa especial il·lusió, la d’en Manuel Baixauli, l’autor de ‘L’Home Manuscrit’ (ep, aquestllibre us el recomano jo, a més a més dels ‘Spin Doctors’ i de ‘Políticas’ dels amics Toni Aira i Antoni Gutiérrez-Rubí, respectivament). En Baixauli ens diu:

“Bon Sant Jordi!
Quan un publica un text, sol repartir exemplars entre la gent que s’estima. No ho faré jo ara, entre altres coses perquè, de l’últim que he escrit, no n’hi ha, d’exemplars, tot i que sí que està publicat. On? A la xarxa.
Ací teniu l’enllaç: http://contesantjordi09.cultura.gencat.cat/
La despesa de correus va a càrrec meu. Si, a més del text, voleu roses, colliu-les vosaltres. Per Sueca no n’hi han.
Ho podeu llegir en versió original, o bé en castellà, anglés o aranés (!).
Us recomane que ho vegeu a pantalla completa.
També ho podeu escoltar, si no voleu fatigar la vista.
Carme Renedo, l’ànima de l’assumpte, posà un interés especial en què el conte es llegira en accent valencià, convençuda que cal normalitzar la diversitat fonètica. Buscàrem algú que ho poguera fer bé, allà a Girona, on s’havien de gravar les veus, i al final trobàrem un xicot que no en sap massa, de llegir davant d’un micro, però que tenia el perfil fonètic adient. Us demanem excuses per les imperfeccions”.

Però si això no és prou, una petita recomanació a través de l’Espai Internet del Telenotícies de Televisió de Catalunya: LibraryThing. Aquesta és una forma 2.0 de compartir la nostra llibreria, els nostres llibres i les nostres lectures. Investigarem i aviat les farem visibles per seguir fent d’aquest Sant Jordi la festa multifòrmica-multiorgàsmica, de passeig, de roses, de llibres, de lectures i bones companyies, de persones, que regalen petons i abraçades,  i recomanacions. Bon Sant Jordi!

PD: Diaridbarcelona 23 bloggers barcelonins ens recomanen els seus llibres per #santjordi. Els vols conèixer? http://tinyurl.com/d6t973