‘Mapa de los sonidos de Tokio’ em va deixar més aviat com els personatges d’en Sánchez Piñol… la pell freda, el cor glaçat i amb una terrible sensació de buidor difícil de guarir quan esperes tant d’una realitzadora com la Coixet.

L’adaptació televisiva de ‘Les Veus del Pamano’, d’altra banda, no hauria de poder competir amb una pel·lícula de la producció del film ‘japonès’ esmentat però la realitat és que ha esdevingut un producte molt interessant que ha sabut equilibrar els sentiments amb la posada en escena. Sí, és veritat, és difícil obviar el sentiment amb un film sobre la Guerra Civil o la postguerra però la interpretació d’en Roger Coma o en Francesc Orella em sembla excel·lent, més enllà dels arquetips de bons i dolents perquè permet comprovar els amplis registres d’aquest parell d’actors igual que els de la Montse Germán.

Valentia, d’altra banda, la de Televisió de Catalunya per apostar per aquest producte que finalment ha gaudit de l’acceptació de l’audiència quan el més fàcil és anar a petar als programes del cor, l’esport o les pel·lícules nord-americanes. Calen més apostes com ‘Les Veus del Pamano’ i menys documentals de Tokio.