– El preu de la banda ampla a Espanya és el més car dels països de l‘OCDE. Cal sumar-hi algunes dades representatives de fa dos anys, quan la velocitat d’Espanya era tres vegades més lenta que la de Lituània. A l’article “La velocitat del tocino” deia el següent el 28 d’agost de 2009: “Campions del totxo i el turisme. Aixó sí, amb la velocitat de la xarxa en la posició 43a del món, darrere de Bulgària i Romania [segons dades del mesurador Speedtest.net]“.

-Als Països Baixos, el país europeu amb menys atur, els autònoms paguen 54 euros l’any. Si no factures no pagues més. A l’Estat Espanyol, un autònom paga 250 euros al mes. En aquest sentit, molt interessant l’article de Frans Bakker: “Los autónomos, pieza fundamental para solucionar el paro”.

-Renfe va invertir 3.500 milions d’euros en l’AVE Toledo-Albacete-Cuenca que ara suprimeix. Es preveu que se’n gasti 3.828 a Extremadura i 2.300 a Galícia. Cost diari de la línia, 18.000 euros i número de passatgers, no superior a 10 persones… El model de Castella-La Manxa és el que volia precisament el secretari de Transports dels Estats Units, Ray LaHood. El ‘ministre’ nord-americà assenyalava llavors amb Pepe Blanco al costat que la xarxa i la planificació espanyoles “són les més vanguardistes del món”. Rentables, no.

I encara ens preguntem per què estem en crisi?

“No sé res del futur, només sé que el futur són els joves”

Plató en estat pur. El dubte ens porta a les respostes. A les afirmacions de Castells al Citilab de Cornellà, que considera que els mitjans de comunicació no són el quart poder, sinó l’espai on juga el poder i on es reparteixen les cartes del joc. Els poders forts són aquells que no fa servir la força, que no imposen sinó sedueixen. I és en aquest aspecte on la moderna política ens ofereix bufons mediàtics com Silvio Berlusconi, un expert en l’art de la mediàtica.

I és que la relació de poder és la matriu, el codi font de tot allò que succeix a la societat. El poder s’exerceix en el control de la informació i la comunicació i no és estrany doncs l’enorme concentració de media de l’abans esmentat Berlusconi o de l’etern Rupert Murdoch.

Mobilitat + Autocomunicació de Masses

Però la jerarquia comunicativa i la verticalitat dels models de poder no són eterns. La revolució comunicativa ens porta a un model en transformació. És aquí quan Castells introdueix dues paraules clau: mobilitat i autocomunicació de masses. Rapidesa, immediatesa, globalitat i horitzontalitat. El model nodal de les xarxes socials ens porta un nou panorama on els ciutadans construeixen missatges, competeixen de tu a tu amb els periodistes i els mitjans de comunicació, i val a dir-ho, construeixen una alternativa de poder.

Què ens queda doncs als periodistes? La veracitat. Aquesta és l’últim reducte de la nostra existència segons Castells. Som capaços d’acceptar aquest model? Una evolució dolorosa, sense dubte, i en alguns casos que haurà de realitzar-se sense el beneplàcit de les empreses periodístiques. Són temps del periodista-emprenedor, del branding personal i d’aprofitar reflexions com les de Castells per tornar a trepitjar el carrer… i les xarxes.

PD: Per llegir més sobre la conferència de Castells, recomano el post de Montse Carrasco

Curiós l’ascens d’aquest moviment anomenat ‘Tea Party’ que vol recuperar els valors i la tradició respecte al “socialisme” (sic) del primer president de color dels EUA, i que ens molts aspectes recorda a l’extrema dreta que es mou en termes mediàtics a l’Estat espanyol amb el seu potent ventilador capaç de repetir idioteses fins a convertir-les en llegendes a peu de carrer. Ens sona l’estratègia Goebbels, veritat? Repetir i repetir mentides fins que es converteixin en veritat…

Curiosa aquest linxament a un president com Obama que ha impulsat la reforma sanitària a contracor de molts americans. Curiós aquest distanciament de molts polítics demòcrates als Estats Units però també de molts dels polítics de casa nostra. A un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya ningú vol dir “Obama” ni comparar-se, quan fa poc menys de dos anys era l’exemple a seguir.

Malament anem si no som capaços de veure models a seguir -sobretot pel que fa a la mobilització ciutadana- en el president demòcrata. Malament si el que ahir era un model ara és considerat un Zapatero qualsevol. Malament anem si acabem discutint en els debats i no els programes. Malament anem si no intentem analitzar què significa el vot immigrant i les diverses lleis contra aquests a Arizona o Califòrnia i treure paral·lelismes sobre les polítiques de baixa estopa amb Anglada i Garcia Albiol de protagonistes. En temps de crisi, seguretat i immigració són pòcimes ideals per aixecar passions, desgraciadament.

Obama sap, però, que la clau d’aquestes noves eleccions serà el vot dels immigrants. I els republicans també, tot i que la consideració d’aquest vot sigui totalment diferent. Robert Desposada, president de ‘Latinos for Reform’, un conservador influent i analista polític d’Univisión, ha iniciat una campanya amb uns anuncis que intenten captar el resentiment hispà cap a Washington i els polítics demòcrates. És una estratègia per tal que els llatins NO VOTIN.

Al costat contrari, un vídeo d’America’s Voice: Mobilització dels llatins pel 2 de novembre.

“Als republicans no els importa el vot llatí”, diu el candidat demòcrata John Larsson.

Serà capaç el ‘Tea Party’ d’influenciar i seguir creixent en aquesta Amèrica de somnis però també de malsons, sobretot per a molts nouvinguts? Serà capaç Obama de sobreviure a aquestes eleccions i projectar una segona part de mandat més pràctica? Serem capaços a Catalunya de no caure en la demagògia respecte a les qüestions socials? Serem capaços de sobreposar-nos als intents d’alguns candidats en voler ser la Sarah Palin de torn?

[+] U.S. Midterm Elections 2010

Fa unes setmanes vaig estar dinant amb un amic polític. Entre plat i plat van sorgir algunes reflexions sobre les noves tecnologies i, sobretot, sobre les xarxes socials.

Demanem el menú. De primer, el més fonamental, segons el meu parer, es seguir unes normes bàsiques, establertes per la lògica però també sobre les normes formes de relació. Caldrà respondre en darrer terme una qüestió igualment important: Com es forja la identitat política, què és allò fonamental que un polític ha de complir a la xarxa?

La identitat a la xarxa és un àmbit que en els darrers temps m’està portant a molts moments de reflexió. El personal branding i les paradoxes de la comunicació 2.0 van ser els primers capítols d’aquest recorregut per entregues que he iniciat. Aquest article ve a ser el TERCER CAPÍTOL.

Al segon plat, ha de quedar clar que a la xarxa no s’hi val tot. Fa uns anys es destapava que la presentadora Ana Rosa Quintana publicava llibres amb el seu nom però no els havia escrit ella mateixa. Tot i la polèmica inicial, la personalitat omnipresent d’AR va quedar poc esquitxada en un escàndol editorial que va quedar ocult per una bona campanya de màrqueting personal amb una revista al quiosc inclosa per mantenir-se a la graella de la TV matinal. No obstant, els temps canvien i a la comunicació actual, més participativa i amb l’audiència al mateix nivell que els comunicadors, un cas com aquest hauria fet perillar la carrera de qualsevol.

En poc temps, tota la classe política s’ha pujat al cavall guanyador Obama. No només com a icona de l’exit sinó també en l’ús de les tecnologies 2.0 està clar, però, que no tothom n’entén el funcionament ni tothom sap assessorar-se adequadament.

És el cas de Rosa Díez, que ha hagut de sortir amb la cua entre les cames de Twitter, després de respondre felicitacions pels resultats electorals a la xarxa de microblogging en el mateix instant que l’entrevistaven, coincidint amb dia, hora i minuts, en directe a TVE. La xarxa no perdona.

Jugar a ser Obama té aquests perills. O estàs ben assessorat o tens el perill que el boomerang que llences torni per impactar sobre el teu front. Les TIC eixamplen la veu dels polítics i el seu missatge (no sé si cal diferenciar una cosa de l’altra) però això té un cost i unes normes que considero que són fonamentals i que m’agradaria enumerar:

-La tecnologia no pot subsistir únicament en període electoral. Sembla una qüestió lògica però el país està ple de blocs, microbloggins i canals que moren una vegada han passat les eleccions.

-El paradigme comunicatiu d’emisor i receptor ha canviat. El polític no només és emisor sinó també receptor davant una massa electoral que escolta, que vota però que també opina.

-Els continguts dels missatges del polític de torn no poden ser comunicats de premsa. L’audiència o lectors potencials no són periodistes o especialistes en màrqueting. Cal arribar a la gent amb missatges personals.

-La tecnologia en l’àmbit polític no és un sprint sinó una carrera de fons, m’atreviria a dir, maratoniana. L’exemple de l’estil Usain Bolt de Touriño, l’expresident de la Xunta de Galícia és clar.

-Les eines són personals i intransferibles. El cas de Rosa Díez és clar per intentar no fer el ridícul. En aquest cas, Ernest Benach a la trobada Cava&Twitts sobre polítics 2.0 de Barcelona va deixar clar que ell actualitzava el seus microbloggings, excepte quan es tractava de fotografies en actes que participava en què ell mateix no podia fer les fotos on sortia. Només en aquest cas era gent del seu equip qui penjava el twitt.

En el fons em dóna la sensació que la política a la xarxa encara està en un procés de maduració. Com deia abans, tothom vol ser Obama però no tothom ho és ni sap fer-ho.

Per les postres, una cosa lleugera i per compartir. I és que diàriament comparteixo coneixements amb molta gent d’arreu del món. Escrivint aquest article em vaig proposar aclarir i exposar alguns aspectes sobre la comuniació política 2.0 i conèixer què en pensaven persones relacionades amb el món polític i comunicatiu. A algunes d’aquestes persones els hi vaig fer una pregunta ben clara:

Quina és la principal norma que un polític ha de seguir a la xarxa?

I aquestes són les respostes:

netoraton: La norma son 3: ser el mismo, escuchar y enlazar

ebenach: Ser tu mateix. I en política no és fàcil!

lolacomomola: actitud d’escolta i ser accesible, però és el mateix que diria a qualssevol professional. Molts polítics abans d fer el salt a la xarxa s’haurien de preparar psicològicament.

baimorali: Estar atent al que els ciudatans li diuen, a les seues aportacions. Intentar que hi haja feedback, participació i ser constants.

rafel73: sinceritat i transparència.

trinamilan: Ser ell i que no li facin altres…

sblanco: para mí lo fundamental es que no se olvide de que una “conversación bidireccional”. Si no interacciona con sus lectores/seguidores para mí no es un político 2.0.

miquelquintana: transparència; realitat; claredat; brevetat en el missatge

KRLS: alguns factors que em semblen importants:

Autenticitat. Combat la impostura i procura que la teva personalitat que es percep a la xarxa sigui la mateixa que transmet el teu tracte directe.

Regularitat / constància. Troba el teu ritme de comunicació que et permeti gestionar-lo sense ofecs però sense grans llacunes temporals.

Accessibilitat. Fes servir el suport per ser més accessible a la gent i més directe.

Després d’aquest menú sobre la identitat política i els instruments 2.0 cal una mica de reflexió per part vostra. M’agradaria que tothom digués què en pensa.

Barack Obama, el president 2.0, no abandona la seva Blackberry i RIM, l’empresa canadenca que comercialitza aquest dispositiu estan aplaudint amb les orelles des de fa mesos i amb més intensitat des de que s’ha conegut que el president nord-americà no vol renunciar al seu dispositiu. ‘The New York Times’ ha publicat un interessant article en què després de sondejar diverses agències de publicitat, calcula que el president del Estats Units, ha estalviat entre 25 i 50 milions de dòlars en concepte de publicitat. La credibilitat que aporta Obama representa una campanya que no havien planificat els experts en màrqueting de RIM. Un regal caigut arribat des de la Casa Blanca.

Lincoln, Roosevelt, Kennedy,… són moltes les comparacions que aquests dies es fan amb Barakc Hussein Obama, el president número 44 dels Estats Units. El propi Obama s’ha encarregat d’alimentar aquests paral·lelismes homenatjant el president que va abolir l’esclavitud emulant el viatge en tren de Pensilvania fins a Washington, uns dies abans de la seva presa de posessió.

L’escriptor John Ford deia aquests dies que els nord-americans han estat responsables de col·locar a la Casa Blanca el primer president negre de la seva història igual que van ser responsables de dur a George W. Bush en un lloc de responsabilitat que no ha sabut exercir. Després de la redempció dels pecats i després dels gestos, els simbolismes i els paral·lelismes toca pragmatisme i fets.

Són temps d’esperança però també de crisi i de política real. Fa un temps em preguntava per què la gent continua buscant Messies. Fa un temps em preguntava si Obama, metafòricament, seria una bona tecnologia. De moment ha demostrat ser un intel·ligent candidat a la presidència, posant al dia les tecnologies de la comunicació per relacionar-se de tu a tu amb els votants . Ara cal que sigui president, un far contra la crisis mundial, una nova oportunitat per recuperar el prestigi de la primera potència del món? El temps ho dirà.

+ “Lliçons d’Obama”

//www.youtube.com/watch?v=ew1gtKAbd3g

//www.youtube.com/watch?v=jjXyqcx-mYY

Com deia aquesta setmana al Congrés de Cáceres, Fernando Bastenier, d’El País, “la nefasta presidència de Bush” ha condicionat l’elecció dels candidats dels dos principals partits d’Estats Units. El Partit republicà ha intentat buscar en McCain un ‘antibush’ mentre que el Partit Demòcrata ha buscat en Obama quelcom (molt) diferent.

Obama té molts reptes a la seves mans. La principal, rescatar els Estats Units de la crisi mundial. Però aquesta no és l’única. La nova esperança negra haurà de combinar les comparacions amb Martin Luther King i la seva faceta de Comandant en Cap de l’exèrcit més poderós del món; el seu caràcter dialogant amb les polítiques de ‘tirar la porta i després preguntar’ amb què ens tenen acostumats els nord-americans; la defensa dels Drets Humans amb els forats negres de Guantanamo i les presons flotants de l’Índic.

Fa uns mesos em feia una pregunta:

L’audàcia esperançadora d’Obama serà capaç de donar la llibertat a les més de 26.000 persones que estan recloses en presons secretes dels Estats Units per tot el món?

Continuo fent-me aquesta pregunta i preguntant-me perquè continuem buscant Messíes. M’agrada l’Iphone però vull saber quin model és, quina resolució té a la càmera, si és 3G i, sobretot, què m’aportarà a la meva vida quotidiana.

Fotografia de Delta Niner