“Un gay es un homosexual con estudios que, haciendo uso de sus conocimientos, consigue prebendas políticas y subvenciones”

JJ Güemes, conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid

Quan va caure el mur de Berlín, el politòleg nord-americà Francis Fuyuyama va escriure que la Història, una vegada vençut el comunisme, s’havia acabat. Després del Triplet del Barça, molts culés tenen la mateixa sensación: mai hi haurà un equip millor, que consegueixi tants títols. Tenint en compte que encara hi ha tres títols més en joc (dues supercopes i un mundial de clubs) per completar el trio de copes i que el Real Madrid ha contraatacat amb uns nous galàctics, m’atreveixo a dir que la vida segueix, afortunadament, malgrat sigui pel camí de l’excés.

I la vida segueix confrontant, segons molts analistes, dos models econòmics i socials, el del FC Barcelona i el del Real Madrid. Joan Laporta diu que el “model del Madrid és imperialista i prepotent. Nosaltres tenim un model propi”. Em temo contradir el president però em dóna la sensació que això del Madrid no és model sinó una bacanal.

Florentino Pérez a la seva primera etapa va subratllar que l’equip havia de ser una barreja de “Zidanes i Pavones” però el temps ha demostrat que de ‘Pavones’, ni rastre. El talonario no és cap model i potser el que s’ha dit aquests dies sobre la manca d’ètica, la immoralitat i la prepotència dels fitxatges de Cristiano Ronaldo i Kaká tingui alguna cosa de cer. Però no sóc professor de filosofia i no m’agrada donar lliçons. Ara bé, si passem per alt la moralitat, em sembla que parlar de ‘model Florentino’ fa  riure. Inflacionar el mercat perquè rebenti a base de crèdits em sembla qualsevol cosa però no un model.

Florentino parla de rentabilitat dels fitxatges en dos o tres anys a base de vendre samarretes. No obstant, la rendibilitat és pura alquimia i jugar a fer de funambulista amb xarxa. La xarxa és la certesa que no passa res si les coses no rutllen. No passarà res si els fitxatges no surten rendibles, si la pilota no entra o Cristiano Ronaldo decideix explorar la nit madrilenya en comptes de inundar de mocadors el Bernabéu. No passa res perquè Florentino Pérez sap que es vendran terrrenys o hi haurà qualsevol decret per eixugar els deutes del club que millor representa Espanya. I aquests són els grans mèrits dels crèdits per fitxar a CR94 o al creient Kaká.

Sota aixó, ja poden haver retallades pressupostàries a la Fórmula 1 o límits salarials a la NBA. Els models pels altres. Pel Madrid, l’excés i l’autocomplaença, emmirallats en Bacus, el déu romà que inspirava les celebracions romanes.

Quan el Barça va guanyar al Bernabéu, a l’any 1974 amb un 0-5 jo no havia nascut encara i aquesta va ser durant molts anys una de les grans proeses del barcelonisme. Amb l’arribada del ‘Dream Team’, les copes van augmentar en regularitat i els èxits van ser més freqüents, aconseguint fins i tot, un gran somni, la Copa d’Europa.

Aquests darrers anys un nen ha crescut sent del Barça mentre disfrutava de les jugades de Ronaldinho, les pilotades de Deco, els eslàloms de Messi, les ‘manxegues’ d’Iniesta, els gols d’Eto’o i els tocs de saló d’Henry. Ser culé a les darreres dècaces ha estat, entre cometes, fàcil. No obstant, hi ha hagut dècades de barcelonisme en què guanyar una Lliga era tot una proesa, cada títol es vivia amb molta intensitat perquè no es sabia quan arribaria la següent.

Molts culés s’han quedat pel camí recordant només el 0-5 a Chamartín o la gesta de Basilea. A tots aquests, i a socis com el meu pare, que ha vist passar molts jugadors i moltes directives, a aquells que no s’han cansat mai de ser del Barça, a tots aquests ha d’anar un especial homenatge després del 2-6.

Sé que aquell recullpilotes que abraçava a Víctor Muñoz i a Pitxi Alonso després dels penals a les semis contra el Goteborg i que ara és l’entrenador del primer equip blaugrana recorda a totes aquestes persones. Guardiola, a la roda de premsa del Bernabéu, després de mitja dotzena al Real Madrid, a l’etern Madrid, ha dedicat el triomf a l’afició culé, sabent que aquesta nit, els seus jugadors han fet feliç a molta gent; a molts nens però també a molta gent gran que mai han abaixat els braços.

Avui un amic, en Xavier, recordava que qui ha signat aquest 2 de maig de 2009 la crònica del Clàssic a MundoDeportivo.es és un periodista que el 1974 no havia nascut. Algún dia podré dir als meus fills que jo vaig veure aquest 2-6 i potser s’emocionen, o potser salten d’alegria, o potser em diuen que exagero, que no pot ser que el Barça li fiqués sis gols al Madrid… o potser em pregunten què era allò de l’Internet.

Doncs bona repassada del Liverpool. We’ll never walk alone.

//www.youtube.com/watch?v=TVRrWVC0UUI

L’edició digital de Mundo Deportivo torna a llançar el ‘Portal del clàssic’. Coincidint amb el Barça-Madrid de dissabte que ve, pots felicitar les festes als teus amics, rivals i familiars.

+ EL PORTAL DEL CLÀSSIC