“Hem de posar a disposició de la col·lectivitat el nostre talent, el nostre coneixement i la nostra creativitat”. No preguntarem que pot fer Catalunya pel 2.0 sinó que pot fer el 2.0 per Catalunya. I és que la idea del pròxim llibre de l’Ernest Benach, ‘Política 2.0’, és un projecte molt personal al límit entre la utopia -de voler una altra política- i el projecte de país, tan necessari en els nostre dies.

Benach -president del Parlament de Catalunya-, en una trobada dels Sopars-Tertúlia impulsats pel tàndem gironí Eduard Batlle i Germà Capdevila al Restaurant El Coure de Barcelona, ha explicat a un nodrit grup d’amics, coneguts i twittejats les línies mestres d’un llibre que es presenta el pròxim 9 de març.

Tecnologia però també política, de carrer i de passadissos de parlament, criticada, sentida, alienada, global, i moltes altres paraules… aquesta és la cosmologia ideològica d’un Benach que advoca perquè els partits polítics evolucionin i canviïn. Serà la tecnologia que els canviï? És important la tecnologia i en Benach és un bon exemple a l’impulsar una triada tecnològica important entre els escons: l’ús de les Black Berry, dels ordinadors portàtils i de les connexions per posar la vella cambra parlamentària al segle XXI gràcies al Parlament 2.0.

Però les eines no ho són tot. El missatge i, sobretot, la mentalitat són part essencial de l’autoritat més tecnològica del país que promet “no quedar-se quiet”, no només amb les TIC sinó, el més important, en fer i dur una política més pròxima al ciutadà. Hi ha molts reptes que no estan resolts i cal que la classe política ho entengui. Després del triomf d’Obama molts es van posar l’etiqueta de fans d’Obama però pocs van entendre el missatge i la voluntat de canvi de la ciutadania.

Fa uns dies en una conversa informal algú em van dir una frase amb la qual segueixo pensant de tant en tant: “La majoria dels polítics diuen que volen escoltar però si ho fan, no podran escoltar-se a si mateixos; per això la veu dels ciutadans no els hi interessa”. Touché…

Serà la Política 2.0 la forma de canviar la mentalitat dels nostres governants? Llei electoral, finançament de partits, blocs electorals a la televisió pública,… hi ha molts reptes que no estan resolts i que caldrà afrontar en els pròxims anys. Brindem, de moment, per la valentia. Brindem, de moment, per la valentia d’@ebenach.

[+] ‘Blocaires i política 2.0‘

PD: ‘Política 2.0’ es publicarà en versió paper en una coedició d’Angle, Bromera i Cossetània, i en versió digital, a la web d’Edi.cat, la plataforma de llibres digitals que reuneix aquests i altres segells editorials.

Ernest Maragall apunta, pregunta, vol aclarir conceptes i utilitza paraules clau (aprenentatge, participació, transparència, educació…). El departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya encapçalat per Maragall ens ha reunit a gent de la comunicació, l’educació, el món de l’empresa i les noves tecnologies i el conseller és tot orelles. Acompanyat pel seu equip de comunicació -liderat per la Trina Milan-, vol saber què en pensem del projecte d’Identitat digital del Departament –twitter, blog i canal youtube-.

“No sóc una beta, sóc una zeta”

Maragall s’impregna de l’actitud 2.0 amb les seves preguntes als experts però adverteix que en qüestió de tecnologia li costa progressar: “Si em demanes que escrigui quelcom en 144 caràcters, ara per ara, tindrem un problema”, diuel conseller. No hem vingut, però, a fer un examen al senyor Maragall si no a parlar de l’aposta valenta d’Educació pel seu projecte 2.0.

En principi, les eines 2.0 del Departament -en període beta- que abans esmentavem han de servir per realitzar una comunicació institucional amb els centres educatius però també per fer entendre a tota la comunitat educativa -pares inclosos- quines són les reformes educatives que estan en procés. L’aposta, com deiem, és valenta. Ara bé, hi ha molta feina per fer. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat a l’administració. Educació ha de ser un bon banc de proves.

Cercar complicitats

D’entrada la figura ample i d’alçada morfològica del conseller Maragall és una metàfora perfecta per explicar la grandària de l’administració pública catalana que es mou entre la desconfiança dels ciutadans i el temor pels feedbacks d’aquests.

El camí del 2.0 de Maragall ha de ser l’inici d’una llarga llista de propostes però sobretot de la generació de complicitats amb els tots els ciutadans i especialment amb els mestres i experts 2.0 que des de fa temps treballen a Educació i pel percebut al Departament no se’ls escolta gaire. L’administració catalana parla de “por i recel” pel que pugui esdevenir a partir d’ara amb aquests nous canals. Aquesta setmana una amiga em va dir una frase per reflexionar: “Els polítics tenen por d’escoltar a la gent perquè si escolten no es podran escoltar a si mateixos quan parlen”. Certament, la gestió de l’educació al nostre país no ha de dependre d’un tripartit, d’una entesa o una coalició. Ha de ser el gran pacte institucional a les pròximes dècades, més enllà de les urnes.

Els canals, però, no són el punt i final. Ha de ser el principi. Les eines, en el fons, no importen. Els número de fans o followers no importen. Importen les estratègies i sobretot tenir ben clar què es vol comunicar. Com deia a Expedient X en Fox Mulder, “la veritat està allà fora”… fora de les parets del departament d’Educació. Només cal parar l’orella.

PD: Altres articles sobre la reunió amb Ernest Maragall:

– post d’Ismael Peña

– post de Francesc Grau

– post d’Artur Tallada

– post de Jordi Roca

– post de Xavier Peytibí

– post de Miquel Duran

– post de Dani Gámez

– post de Marià Cano

A la reunió al departament d’Educació estavem: Ramon Barlam, Albert Criado, Miquel Duran, Albert Garcia Pujadas, Saül Gordillo, Francesc Grau, Antoni Gutiérrez Rubí, Jordi Jubany, Josep Martínez Piñero, Albert Medran, Miquel Pellicer, Ismael Peña López, Xavier Peytibi, Jordi Roca Font,Xavier Rosell, Pilar Soro, Xavier Suñé, Dani Gàmez, Francesc Grau i Artur Tallada.

PD2: La fotografia és de Francesc Grau

Será capaç la Generalitat de gestionar les necessitats dels ciutadans de la mateixa forma que ha d’impulsar uns nous usos digitals? La integració de tots els serveis en un únic punt possibilitarà treballar en xarxa? La nova seu potenciarà la lluita contra l’escletxa digital?

[+] MÉS FOTOS DE LA NOVA SEU DE LA GENERALITAT A GIRONA

Com deíem, però, no són casos aïllats els que formen aquest Triangle. Estem davant de situacions on la informació i la manipulació d’aquesta són cabdals per entendre el seu origen. En el cas del Palau de la Música, els suposats tripijocs de Fèlix Millet són descoberts en comptagotes per una banda, i s’amaguen en ‘pendrives’ a corre-cuita per un altre costat.

El fet de tapar, d’ocultar, de donar la volta, de treure ferro a l’assumpte, d’argumentar amb altres qüestions ens porta forçosament a l’actitud d’innocència i sorpresa de l’administració. Un país que fa de la subvenció gairebé un esport nacional es declara sorprès i els espectadors, el ciutadà de peu, s’ho ha d’empassar.

Juguem a perdre la memòria, cremem les hemeroteques, esborrem de la nostra consciència tot allò que ens escandalitza. Només així ens podrem mostrar sorpresos.

Parlem d’informació, però també d’inseguretat. En el Cas Millet, la innocència és barreja amb al inseguretat, de no saber fins la profunditat de la ferida. La inseguretat al Barça de no saber si hi ha cadàvers en els armaris dels sotspresidents. La inseguretat de l’administració del país davant la crítica política -diga-li Polònia– o l’0pinió de periodistes i ciutadans en general.

Tenim informació, inseguretat i també partits polítics. En el darrer cas, Millet repartia benediccions -diga-li finançament- entre els principals grups polítics del país. Bona forma aquesta d’introduir-se, opinar i mantenir status. Comunista aquest Millet, que socialitzava el capital entre tots.

I és clar, els partits també acaben determinant què passa amb el Barçagate i els informes de la Generalitat. Resorgeix el cas culé poc després que Laporta es posicioni, resorgeix tot plegat, a l’inici d’una precampanya electoral que serà llarga on com al Carib, en aquest Triangle despareixen objectes, no vaixells ni avions, sinó diners, poder, informació, i sobretot, pel país, prestigi i innocència.