Dins de la immensitat de la xarxa, com la punta d’un iceberg sorgeix el nou projecte del realizador català Eduard Cortés, un intent de conjugar Internet i cinema. Aquesta setmana es presenta al Festival de Sitges ‘/Ingrid, last login’, la nova aposta de Cortés, director de films com ‘El pallasso i el monstre’ o ‘La vida de nadie’. Més enllà de les noves tecnologies, el film és una radiografia generacional a partir de la vida d’una artista que converteix el seu pis de Barcelona en un centre warholià.

Un accident

La pel·lícula, segons el propi director, va néixer de forma “accidental”. Cortés no entenia perquè la gent penjava fotografies i feia comentaris en diverses pàgines web. “Ho trobava bastant absurd”, reconeix. No obstant, en poc temps, va començar a activar “el ‘vouyerisme’ que tots portem a dins” a través de l’ordinador: “Vaig començar a entrar a la vida dels altres a través de xarxes socials com Myspace, DevianArt o Flickr i vaig conèixer de cop i volta persones que poc a poc han estat l’embrió d’aquest personatge fictici que és l’Ingrid”.

Advertència del director però: aquesta pel·lícula no és un film sobre Internet. Ara bé, la producció  del film va del bracet de les estratègies de màrqueting viral que s’aprofiten les noves tecnologies. El procés de creació va en paral·lel als diversos elements que han brotat a l’idear el projecte. Al llarg del temps anirem veient com es van omplint els blocs i àlbums de fotografies dels artistes amb les experiències, fotografies i performances que es van gestant a la vida d’Ingrid.

El repartiment
Tot i comptar amb actors d’experiència i solvència contrastada com Eduard Farelo o Victòria Pagès, el repartiment és un paradigma de personatges reals sorgits a la pròpia xarxa: artistes, fotògrafs, dissenyadors i músics. L’epicentre però d’aquesta experiència cinematogràfica és Elena Serrano, l’actriu que interpreta la nostra particular heroïna. Eduard Cortés està completament convençut que Serrano només és la peça clau del seu producte sinó que “sacsejarà els espectadors”. El personatge que interpreta Elena Serrano és una noia d’origens entre Barcelona i Madrid que s’instal·la en un pis familiar a l’Eixample per viure en pocs mesos les experiències artístiques més incleïbles convertint la pròpia vivenda en una sala d’exposicions pictòriques i transformant-se ella mateixa en la musa de diferents fotògrafs. “Ingrid és un personatge amb moltes cares, des d’una lluminosa i activa fins una més fosca i autodestructiva. És un personatge molt equidistant, que manté distàncies molt grans amb tot allò que l’envolta, tant en el pla artístic com personal, tot i ser una agitadora social”.

//www.youtube.com/watch?v=ej_LjlZC1nQ

Per mostrar aquest procés de creació, el rodatge d’/Ingrid ha estat molt àgil. Des de principis de setembre fins mitjans d’octubre de 2008, Cortés ha optat per una pel·lícula que no cerca el “preciosisme”, oferint un estil “brut” i “eclèctic” amb escenes molt pròximes al documental i altres, amb un gramàtica més cinematogràfica. La transgressió és part fonamental d’aquesta pel·lícula que trobarem als cinemes a la primavera del pròxim any.

La música, part fonamental
D’altra banda, cal apuntar que els músics són convidats d’excepció a l’experiència vital d’Ingrid i converteixen la banda sonora de la pel·lícula en una barreja d’estils on no guanya ni mana cap estil en concret. En el film apareixen artistes i grups com Mürfila, Mono, Love of Lesbian, Facto de la Fe y las Flores Azules, Manos de Topo, Mishima o Russian Red i apareix la música de Mika Luna o Iris Anea.

Aquest film promet fer parlar en els propers festivals de cinema. Arraconats els convencionalismes, el públic més jove s’identificarà amb una història on les emocions fortes prometen no deixar-nos indiferents.

Nota de l’autor: Article publicat a la revista musical Enderrock.

Hi ha llibres amb els quals ens sentim identificats pels personatges o pels escenaris. Més enllà de la ficció, n’hi ha que expliquen gran part del nostre dia a dia, enxarxant els nostres diversos àmbits en una teranyina on oci, aprenentatge i feina perden els seus límits. Un d’aquests llibres de no-ficció és ‘Nanoblogging’ (Editorial UOC, 2009) del professor d’Esade Marc Cortés.

De format minimalista, l’obra de Cortés té la suficient agilitat com per tractar una realitat que està en constant procés de canvi. D’entrada, aquest pot ser un handicap però de moment és un encert. Ser prou ràpid com per explicar què succeix a la xarxa amb els formats que van més enllà dels blogs clàssics i a més a més en llengua castellana posa l’autor a l’òrbita precisa perquè ‘Nanoblogging’ sigui només un petit tast que necessita més continuacions.

Així és; caldrà tornar  seure a Cortés davant d’un ordinador per reescriure la seva obra o bé editar una segona part, amb un sentit una mica més psico o sociològic. De moment, ens trobem amb un tast equilibrat entre la descripció dels processos de nanoblogging i els seus usos. El seu subtítol -“Los usos de las nuevas plataformas de comunicación en la red”- és prou al·lusiu a aquest ús l’èxit del qual té molt a veure amb l’àmbit de què parla Cortés: el món de l’empresa.

I és que en tot l’assumpte, hi ha una paradoxa latent que Cortés no desvetlla però que és molt obvia. Una de les principals plataformes de nanoblogging com és Twitter és utilitzada per milions de usuaris personals però també corporatius i empresarials mentre que la pròpia plataforma no té un model de negoci clar. Tots els que es dediquen al món de les finances i les empreses estan adoptant Twitter, entre d’altres, però sense tenir molt clar quina forma empresarial té.

Aquest fet, en tot cas, no és un problema sinó una anècdota més d’aquests temps i les seves formes d’expansió de les activitats i el coneixement que té en el nanoblogging com la punta de l’iceberg d’un segle XXI canviant i en constant transició cap a un nou món que s’està reduint en molts casos a 140 caràcters. Diuen que els blogs pateixen l’ascens dels nanoblogs. Ara per ara, prefereixo poder deixar una ressenya més extensa. Abans una imatge valia més que mil paraules. Ara 140 paraules valen, en molts casos, més que una imatge.

//www.youtube.com/watch?v=hvL-QqLeWsE

No, el futur de la televisió no està al tanatori sinó en l’enorme adaptabilitat que han demostrat els mitjans de comunicació al llarg dels darrers segles. Aquesta és la primera lliçó que hauria de tenir clar algú que es dedica en aquest sector, tal i com demostren les diverses obres del sociòleg i expert en història dels mitjans, Patrice Flichy. Si no morirà, doncs què?

Doncs, tres conceptes, tal i com extreu en conclusions el professor Marc Cortés a Interactividad.org:

“Qualitat i Innovació: és l’única forma amb què els ‘petits’ podran competir a Internet en la generació de continguts”.

Qualsevol individu s’està convertint en generador d’informació. Els criteris de qualitat encara són difosos però algú amb un mòbil pot competir amb criteris d’innovació, novetat o instantanietat amb un fotoperiodista o ENG. Desenganyem-nos, els periodistes no som imprescindibles. Haurem de reconvertir la nostra utilitat per tornar-nos imprescindibles.

“Sexe: la versió provocadora de Jordi Pi per descriure la relació, la màgia de la Interactivitat que els continguts a Internet ofereixen i la TV encara no”.

D’acord, necessitem el feedback i la molta gent vol dir la seva però oblidem que la televisió també és un instrument de companyia? Quantes vegades hem fet l’exercici d’engegar el televisor per sentir-nos acompanyats d’una veu? La interactivitat és un gran superior, una necessitat que els mitjans de comunicació haurem d’escoltar i fer servir per construir els nostres mitjans però la participació té un límit, el límit és el propi interès de les persones per comunicar o fer-se públiques. És a dir, no tothom vol ni pretén participar. La cultura voyeur existeix i existirà per molt que forcem a la nostra audiència a participar.

“Marques: són les que van a generar experiències i a acumular al seu voltant els usuaris”.

El món de la publicitat en el nostre país ja fa tard per entendre el poder d’Internet i les possibilitat dels canals multimèdia per comunicar i vendre’ns la moto. Haurem d’esperar segurament que els ‘nadius digitals’ prenguin el poder de les agències i centrals de publicitat.

Per últim, cal apuntar i algún dia haurem de debatre seriosament la qüestió de l’apagada analògica per cercar la ‘qualitat’ del TDT. Em dóna la sensació que en qüestions audiovisuals seguim navegant sense rumb. L’oferta televisiva convencional cada cop m’interessa menys. Haurem de portar-nos el sofà davant l’ordinador, com va apuntar algún assistent al darrer Cava&Twitts.

PD: Tenint en compte que el tema era la Televisió i Internet, vaig fer un petit experiment d’streaming que m’ha permès guardar la presentació de l’acte en format vídeo. Disfruteu-lo.