Com bé diu el Gran Wyoming, si l’Alfredo Urdaci ara s’encarrega de tenir cura de la imatge pública de Francisco Hernando, més conegut com ‘El Pocero’, qui s’encarregarà de la imatge del famós periodista? Vistes les imatges de l’ex company de feina de Letizia Ortiz, ens venen molts dubtes al respecte.

El Magazine d’El Mundo publica en portada unes fotos del periodista, amic de CCOO, per il·lustrar un artículo on critica la suposada homosexualitat de l’heroi d’Hergé.

I és que el periodista Mathew Parris va publicar un reportatge on parlava de la suposada tendència sexual del més famós periodista de la història del còmic. Urdaci es pregunta “Per què tenim que sexualitzar-ho tot?”. “Ara ho mirem tot a través dels genitals, i amb l’aparell reproductor es veu molt poc”. Això li haurien de preguntar a Silvio Berlusconi, que novament ha fet un comentari de l’alçada “la culpa es de los padres, que las visten como putas”, que va popularitzar un personatge tan caspós com Torrente.

El problema és que Torrente és un personatge de ficció mentre que Berlusconi, tot i que ja ens agradaria a alguns que fos de ficció, és el primer ministre italià. El propietari del Milan ha declarat que cal augmentar el contingent de soldats als carrers per evitar les violacions i garantir la seguretat. “Hauríem de tenir tants soldats com tantes dones boniques italianes, i no crec que ho aconseguissim mai”.

Començar per Urdaci, continuar pel Pocero i acabar per Berlusconi em fa agafar basarda. Ja em perdonareu.

La meva vella cafetera té una aparença gastada, diria que descuidada però tot i així, no podria oblidar el servei que fa. Jo no sóc un cafeter de tota la vida. Tot al contrari, aquesta dèria va començar fa uns cinc anys i en aquest curt període he pogut comprovar que difícil és beure un cafè en condicions. A la feina et trobes la màquina que dispensa cafè a tort i dret, sense sentit, sabor ni qualitat. Gairebé diria que té ànima de funcionària aquesta màquina que tantes hores de servei dóna.

Als bars, els cafès són de màquina amb classe, amb crema i preu cada cop més elevat. I en aquest sentit, no crec que les màquines de cafè de fora siguin com els jugadors de futbol, més valorats i exclusius. Jo per triar em quedo amb la meva vella cafetera abans que triar qualsevol Ronaldinho que apareix en un Starbucks de la cantonada. Subratllo i vull deixar constància per avançat la meva repulsa davant aquests establiments a l'estil de les hamburgueseries dels paiassos somrients, que t'entabanen amb mil gustos i mil substàncies prefabricades que amaguen l'esència.

Per això, davant Starbucks, davant cafeteres Nespresso i qualsevol altre succedani, avui més que mai, cal reivindicar les velles cafeteres que tenim a les nostres llars, les que fan els cafès més autèntics, aquelles que es robellen, que s'ennegreixen i que resten en qualsevol armari de la cuina.

Amb els triomfs de Massiel i Salomé, des del franquisme fins la Espanya de la transició el país veí va convertir cada cita en una prova de patriotisme. Cada derrota era un cop a l'Espanya, bressol de Remedios Amaya, Mocedades, la Década Prodigiosa o Betty Missiego.

Cada cop pitjor i més emprenyats per la manca de criteri i gust musical dels europeus davant els candidats espanyols, el prestigi d'Eurovisió era només un miratge en un panorama sense objectius més ambiciosos per un país que conserva en alguns sectors ínfules d'imperi. 

Tornar la pilota
Ara però, toca riure's d'Eurovisió i tornar la pilota gràcies a la proposta del programa de Buenafuente, que ha convertit a Chikilicuatre  d'un acudit de bar entre guionistes a un candidat en ferm per a un concurs que, desenganyent-nos és el paradigma de l'estètica kistch i que té com a un dels seus recents guanyadors la tropa de monstres anomenats Lordi.

La democràcia digital
A banda del personatge, m'interessa el fenomen que ha sorgit  al voltant de la forma com ha guanyat Chikilicuatre a Internet. Les veus més apocalíptiques han advertit del problema de les noves tecnologies a l'hora de votar i han posat èmfasi en assenyalar que el perill d'organitzar una votació a través de la xarxa es que se't 'coli' un friki com aquest. Clar, ara resultarà que podem posar al mateix nivell una votació per Eurovisió que per la presidència d'un país. La realitat però és que hi ha estudis ben seriosos que apunten a la viabilitat i rigor d'una votació política a través de dispositius electrònics. Ara resultarà que tenim més por d'apretar un botonet que de treure's de la butxaca una papeleta per fer una topinada… El meu vot ja el tens, Chikilicuatre!

Allen Snyder, veí de Morgantown (Virgínia Oest, Estats Units), va rebre fa no gaires dies una carta que incloïa una foto del seu nan de jardí, que havia desaparegut misteriosament el 19 de juliol. La carta, amb matasegells de Pittsburgh, va sobresaltar Snyder, qui no es podia creure el que estava veient.

El nan de bosc, de 14 pulzades, tenia problemes segons explicava la carta: "Si us plau, envia’m diners per la fiança, perquè tinc problemes". El nan explicava que estava "penedit", ja que "m’havia anat de casa per veure món i ara estic en un merder". La carta no explicava, però, quins eren els problemes del nan. Drogues, beguda, joc, tràfic de drogues? Res de res, el nan de jardí havia escampat la boira i el món no havia estat just amb ell.

Snyder no sap qui està darrere d’aquesta pesada broma, que vaig descobrir fa uns dies en el llistat de notícies d’Associated Press. La notícia, que va tenir repercussió en el diari local The Dominion Post de Morgantown, no és un fet aïllat en l’estranya relació dels nans de jardí amb el món contemporani. No recordeu la importància que tenia un altre nan en una pel·lícula com "Amèlie", que recorre el món acompanyat d’una amiga hostessa de la protagonista, per sorpresa del senyor Poulain?

De moment, si us plau, quedeu-vos amb la trista notícia del nan de Morgantown però prometo seguir investigant i, sobretot, explicar-vos més històries de nans on sovintegen els fronts d’alliberament de nans de jardí.