Creuar paraules clau com Zuckerberg, Fincher i Facebook és una combinació guanyadora d’entrada. No obstant, demostrar la força de les xarxes socials i explicar l’impacte del 2.0 en una pel·lícula per a tots els públics no és gens fàcil. El fundador de la principal xarxa social del món ha aconseguit una teranyina de 500 milions de persones (500 milions de “cretins que confien en mi”, segons les seves pròpies paraules). El paradigme de la comunicació, no obstant, és un camí ple d’obstacles, de sentiments reprimits, de frustracions i de demandes judicials reflectits a la perfecció per un fantàstic Jesse Eisenberg i que té un bon contrapunt en Andrew Garfield (el nou Spiderman 4).

Per què estem disposats a que envaeixin la nostra privacitat? Vouyerisme? Necessitat d’establir una xarxa molt més àmplia que la que ens ofereix la vida quotidiana? Moltes preguntes a respondre per a una pel·lícula que converteix Harvard en l’epicentre de l’explosió d’impossibles prediccions futures.

No obstant, m’ha interessat comprovar com alguns missatges d’aquesta pel·lícula no queden tan amagats com sembla. I les creences no estan tan difoses com semblen.

Així, considerem que el David Fincher de ‘Seven’ no està tan allunyat però al de ‘The Social Network’. En ambdues cintes es destil·la el sentiment religiós. Si a a la primera, Kevin Spacey encarna un Javhé castigador (Antic Testament) en Patrick Barnett, a la cinta més actual, Eisenberg és una espècie de Messies (Nou Testament).

En aquesta paràbola messiànica, Eduardo Saverine, el primer soci de Zuckerberg, encarna a un Joan Baptista, predicador tecnològic, que acaba ‘decapitalitzat’ en els percentatges accionarials d’una empresa que no va trigar gaires anys en aconseguir més d’un milió de fans en tot el món. (Mateu 14, 1-12)

Sean Parker, fundador de Napster, encarna el costat fosc del negoci 2.0. Brillantment interpretat per Justin Timberlake, la seva visió vertiginosa i privilegiada de la realitat és la veritable tentació del diable a Jesucrist en el desert. En aquest cas, canvíem Palestina per una discoteca i les temptacions venen en forma de dòlars i models de Victoria’s Secret.  (Mateu 4:1-11)

Algú s’aposta que la Jerusalem que trepitja el Messies no és la moderna Califòrnia a la que Zuckerberg es trasllada per acabar de fer triomfar el seu floreixent negoci? Harvard és Natzaret que veu l’inici d’aquest nou profeta, d’aquest nou ungit, però Facebook conquereix la costa oest: Hossana! i l’establishment universitari benneix aquesta entrada triomfal. (Mateu 21:1-11).

No són els seus companys d’habitació d’Harvard els deixebles i apòstols que el van seguint en aquesta història de bytes? No és l’absència de la figura paterna (i materna, cal dir-ho) rellevant igual que ho va ser l’absència bíblica d’un pare biològic? No són els fariseus els moderns i atlètics germans (Camero y Tyler) Winklevoss?

Una a una la religió Facebook s’imposa. Han passat altres profetes: des de Bill Gates (La finestra com a porta d’entrada al Cel) a Steve Jobs (la temptadora poma d’Adam i Eva). Per què creure’ns ara a Zuckerberg? Les notícies, els miracles i la transformació dels pans i els peixos es van transmetre boca-orella i la xarxa esdevé aquesta mateix metàfora. Moderns però alhora retornant al més bàsic de la comunicació i, perquè no dir-ho, a la fe que hem perdut en els déus però que actualment encarna la tecnologia.

PD: Després d’una anàlisi religiosa d’un agnòstic com jo, us mereixeu una mica de diversió. Paral·lelament anava construint aquest article vaig gaudir d’un conjunt de vídeos que són paròdies sobre ‘The Social Network’. N’he fet una recopil·lació perquè tingueu una lectura més entretinguda: [+] ‘THE SOCIAL NETWORK’ PROVOCA UNA ALLAU DE PARÒDIES

[+] ZUCKERBERG PARLA DE ‘THE SOCIAL NETWORK’

Només som memòria, només ens queda la memòria #alzheimer

La vam descobrir a Le Fabuleux Destin d’Amélie Poulain

Vam continuar amb Un long dimanche de fiançailles

I li vam seguir la pista a Barcelona a través de L’Auberge Espagnole

‘Mapa de los sonidos de Tokio’ em va deixar més aviat com els personatges d’en Sánchez Piñol… la pell freda, el cor glaçat i amb una terrible sensació de buidor difícil de guarir quan esperes tant d’una realitzadora com la Coixet.

L’adaptació televisiva de ‘Les Veus del Pamano’, d’altra banda, no hauria de poder competir amb una pel·lícula de la producció del film ‘japonès’ esmentat però la realitat és que ha esdevingut un producte molt interessant que ha sabut equilibrar els sentiments amb la posada en escena. Sí, és veritat, és difícil obviar el sentiment amb un film sobre la Guerra Civil o la postguerra però la interpretació d’en Roger Coma o en Francesc Orella em sembla excel·lent, més enllà dels arquetips de bons i dolents perquè permet comprovar els amplis registres d’aquest parell d’actors igual que els de la Montse Germán.

Valentia, d’altra banda, la de Televisió de Catalunya per apostar per aquest producte que finalment ha gaudit de l’acceptació de l’audiència quan el més fàcil és anar a petar als programes del cor, l’esport o les pel·lícules nord-americanes. Calen més apostes com ‘Les Veus del Pamano’ i menys documentals de Tokio.

Dins de la immensitat de la xarxa, com la punta d’un iceberg sorgeix el nou projecte del realizador català Eduard Cortés, un intent de conjugar Internet i cinema. Aquesta setmana es presenta al Festival de Sitges ‘/Ingrid, last login’, la nova aposta de Cortés, director de films com ‘El pallasso i el monstre’ o ‘La vida de nadie’. Més enllà de les noves tecnologies, el film és una radiografia generacional a partir de la vida d’una artista que converteix el seu pis de Barcelona en un centre warholià.

Un accident

La pel·lícula, segons el propi director, va néixer de forma “accidental”. Cortés no entenia perquè la gent penjava fotografies i feia comentaris en diverses pàgines web. “Ho trobava bastant absurd”, reconeix. No obstant, en poc temps, va començar a activar “el ‘vouyerisme’ que tots portem a dins” a través de l’ordinador: “Vaig començar a entrar a la vida dels altres a través de xarxes socials com Myspace, DevianArt o Flickr i vaig conèixer de cop i volta persones que poc a poc han estat l’embrió d’aquest personatge fictici que és l’Ingrid”.

Advertència del director però: aquesta pel·lícula no és un film sobre Internet. Ara bé, la producció  del film va del bracet de les estratègies de màrqueting viral que s’aprofiten les noves tecnologies. El procés de creació va en paral·lel als diversos elements que han brotat a l’idear el projecte. Al llarg del temps anirem veient com es van omplint els blocs i àlbums de fotografies dels artistes amb les experiències, fotografies i performances que es van gestant a la vida d’Ingrid.

El repartiment
Tot i comptar amb actors d’experiència i solvència contrastada com Eduard Farelo o Victòria Pagès, el repartiment és un paradigma de personatges reals sorgits a la pròpia xarxa: artistes, fotògrafs, dissenyadors i músics. L’epicentre però d’aquesta experiència cinematogràfica és Elena Serrano, l’actriu que interpreta la nostra particular heroïna. Eduard Cortés està completament convençut que Serrano només és la peça clau del seu producte sinó que “sacsejarà els espectadors”. El personatge que interpreta Elena Serrano és una noia d’origens entre Barcelona i Madrid que s’instal·la en un pis familiar a l’Eixample per viure en pocs mesos les experiències artístiques més incleïbles convertint la pròpia vivenda en una sala d’exposicions pictòriques i transformant-se ella mateixa en la musa de diferents fotògrafs. “Ingrid és un personatge amb moltes cares, des d’una lluminosa i activa fins una més fosca i autodestructiva. És un personatge molt equidistant, que manté distàncies molt grans amb tot allò que l’envolta, tant en el pla artístic com personal, tot i ser una agitadora social”.

//www.youtube.com/watch?v=ej_LjlZC1nQ

Per mostrar aquest procés de creació, el rodatge d’/Ingrid ha estat molt àgil. Des de principis de setembre fins mitjans d’octubre de 2008, Cortés ha optat per una pel·lícula que no cerca el “preciosisme”, oferint un estil “brut” i “eclèctic” amb escenes molt pròximes al documental i altres, amb un gramàtica més cinematogràfica. La transgressió és part fonamental d’aquesta pel·lícula que trobarem als cinemes a la primavera del pròxim any.

La música, part fonamental
D’altra banda, cal apuntar que els músics són convidats d’excepció a l’experiència vital d’Ingrid i converteixen la banda sonora de la pel·lícula en una barreja d’estils on no guanya ni mana cap estil en concret. En el film apareixen artistes i grups com Mürfila, Mono, Love of Lesbian, Facto de la Fe y las Flores Azules, Manos de Topo, Mishima o Russian Red i apareix la música de Mika Luna o Iris Anea.

Aquest film promet fer parlar en els propers festivals de cinema. Arraconats els convencionalismes, el públic més jove s’identificarà amb una història on les emocions fortes prometen no deixar-nos indiferents.

Nota de l’autor: Article publicat a la revista musical Enderrock.

-Broadway encara queda molt lluny?

-Ho veig complicat per arribar-hi. A Broadway, com a molt em veig de cambrera… Mentre tingui feina aquí, no em mouré perquè estic a la ciutat i al país que m’agraden.

-Als teus inicis, però, el teu somni era recitar Shakespeare…

-Sí, perquè és el gran clàssic però com són un cul d’angúnies, vaig decidir que havia de provar el musical.

-Els musicals exigeixen bastant més que llegir ‘Macbeth’?

-Sí, però ara que estic amb ‘Le Mani Forti’, que no és un musical, també és molt dur i necessites un bon estat físic i una bona veu. És imprescindible cuidar-te per arribar a les vuit o nou sessions setmanals.

-És difícil arribar a aquesta autoexigència?

-Saps quins són els teus límits i quan ets jove saps que el cos aguanta, malgrat tot, fins un punt. Quan vaig començar amb ‘The Full Monty’ sortíem molt amb la companyia i va arribar un punt que vaig donar-me compte que havia de parar i dormir les meves vuit hores. Necessito dormir molt perquè si no, no funciono.

-Com veus l’èxit dels grans musicals que arriben al nostre país?

-Tant de bo els hi vagi molt bé perquè voldrà dir que la gent va al teatre.

-Però el model passa per imitar a Madrid?

-No és el model de Madrid sinó el que hi ha a tot el món. Durant una època el nucli del musical va ser Barcelona però ara amb ajuts s’ha creat un ‘showbusiness’ que sembla que el vulguin portar cap a Catalunya. Estic contenta perquè hi ha molts companys que treballen a Madrid i fins ara les havien passat una mica magres.

-La duresa però està a la butxaca només?

-Ser actor o actriu també és dur perquè remous moltes coses a dins teu que pensaves que tenies oblidades. A ‘Le Mani Forti’ és un constant no parar de treure merda i, a vegades, serveix de teràpia i, a vegades, remous coses que preferiries no remoure.

-S’ha acabat ‘Porca Misèria’. Com se t’ha quedat el cos?

-El cos em demanava continuar amb la sèrie. Hauria estat tota la vida fent ‘Porca Misèria’. Per a mi ha estat una feina fantàstica perquè sabies que t’estaves sis mesos sense treballar però al cap de mig any sabies que tornaves amb la mateixa gent. He trobat un equip humà fabulós i ara, que arriba març, que és quan començaven, et quedes una mica buit.

-Què t’aportava?

-Era una sèrie fantàstica, amb bons guions, amb un nivell d’interpretació molt exigent, diferent que tota la resta que es fa en televisió perquè a Porca Misèria buscàvem la presa i la interpretació més bona. Aquest context em costarà de trobar un altre cop.

-En el cas de la Natàlia, què tens en comú amb el personatge?

-Tots els complexos, totes les inseguretats, coses del passat que m’han fet enamoradissa en el passat. Sóc tossuda i amb idees fixes…

-T’ha agradat com ha acabat el personatge?

-No. A veure, m’hauria agradat un final feliç amb en Roger però tal i com han anat les coses també l’entenc el final. La Natàlia s’ha passat quatre anys patint i necessitava un alliberament amb el darrer capítol. Si la sèrie hagués continuat, la Natàlia hauria seguit un nou camí, sense que això volgués dir agafar el camí de les drogues i la perdició.

-Parlaves de complexos. Has pres la Natàlia com a bandera de les persones amb els cànons estètics diferents a que estem acostumats a veure en televisió?

-Durant un temps sí perquè a més a més la gent al carrer em donava les gràcies i em deia que el meu personatge l’havia ajudat. Tampoc pretenia liderar res però quan fas segons quin paper tens ganes de traspassar la frontera de l’entreteniment perquè signifiqui quelcom més. He ajudat a alguna gent i també m’he ajudat a mi mateixa perquè m’he tret moltes manies. La gent s’ha de treure les manies perquè tot està dins el nostre cap. La imatge que projectem a fora és el que tenim al cap. Si ens menystenim dones una imatge pobre. En canvi, si t’estimes la gent t’estimarà.

-Algun cop t’has sentit infravalorada en alguna prova artística pel teu físic?

-Sí, de fet, jo em pensava que a les proves de l’institut no m’agafarien perquè sortia del cànon de bellesa habitual però certament en aquest món es necessita gent de tot.

-Compromís estètic però també compromís amb el país. Creus que la teva defensa del Països Catalans pot condicionar la teva carrera artística?

-Espero que la gent sigui més intel·ligent per entendre que una cosa és què penses i l’altre com n’ets de professional. En Joel Joan, que és de les persones més compromeses d’aquest país, segueix treballant a Madrid, per exemple.

-Després del ‘Porca Misèria’, què?

-De moment, amb les gires de ‘Le Mani Forti’ i ‘Leonci i Lena’. Tornarem amb ‘El Mercader’ i començaré a engegar un projecte meu.

-Quina idea tens?

-Tinc ganes de fer quelcom més aviat cantat i no excessivament interpretat. No tinc cap esbós concret però m’agradaria fer el que feia a El Club a TV3 on cantava cançons de cinema. M’agradaria continuar aquesta idea.