«Pensar que en esta vida las cosas della han de durar siempre en un estado es pensar en lo escusado; antes parece que ella anda todo en redondo, digo, a la redonda: la primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua.»

Si el text només digués “verano”, no passaria res; si només digués “estío”, alguns ho adduirien com una altra “catalanada” que “provaria” que l’obra és una traducció. Però no: hi ha les dues paraules, l’una després de l’altra, i l’autor no les tracta pas com a termes sinònims.

Com és que Cervantes esmenta aquí cinc estacions quan l’any només en té quatre? Doncs, segurament, perquè no es refereix al calendari astronòmic, sinó a un calendari agrícola vigent a Castella en el seu temps que dividia l’any d’una altra manera.

En llatí els noms de la primavera i l’estiu eren “ver” i “aestas”, respectivament, que per adjectivació van donar “verarum tempus” i “aestivum tempus”. En una etapa posterior el començament del bon temps es va designar amb el sintagma “prima vera” (avui aglutinat en un sol mot), i el “veranum” va passar a significar un temps de transició entre les dues estacions antigues; hi havia, doncs, tres estacions curtes en un semestre: aquesta era la distribució que es mantenia al segle XVII, quan Cervantes va escriure les seves obres. En el castellà actual el “verano” s’ha desplaçat encara més fins a cobrir l’antiga “aestas”, les estacions tornen a coincidir amb l’any astronòmic i “estío” ha perdurat com un sinònim entre culte i dialectal de “verano”, que és el terme estàndard.

Ara bé, el “veranum” no ha deixat cap rastre en el lèxic català, tot i que s’hi manté la primavera, i l’estació més càlida sempre se n’ha dit “estiu”. Per això, un text castellà que distingeixi entre el “verano” i l’”estío” de cap manera no pot ser una traducció d’un original català, i la conclusió és que el Quixot va ser escrit en castellà, com s’ha acceptat sempre.

La llista de suposats catalanismes i errors de traducció que Bilbeny aporta com a prova l’únic que demostren és que aquest senyor no sap usar el diccionari.

D’altra banda, al Quixot sovintegen els refranys y les frases fetes i hi ha intercalades moltes poesies d’una factura mètrica perfecta, cosa que en dificulta la traducció. Algú s’imagina un funcionari de la censura cercant equivalents paremiològics o rimant versos?

I l’estudio de Bilbeny es limita al Quixot, pero, què passa amb la Galatea, la Numancia, el Trato de Argel, les comèdies i els entremeses, el Viaje al Parnaso, les novel•les exemplars, el Persiles…? Tot absolutament, proses i versos, és en castellà.

Massa feina adjudica Bilbeny a la censura per ocultar la catalanitat de Cervantes.