Soc mestre de primària a l’escola pública i he decidit no anar a la vaga convocada de forma unitària per docents, alumnes i famílies. Ha estat una decisió difícil perquè m’he plantejat la pregunta a l’inrevés d’altres ocasions. Enlloc de preguntar-me quins motius tinc per fer-la m’he preguntat quins motius tinc per no fer-la… i m’he convençut.

Com a mestre pateixo les retallades en tots els àmbits com la resta de companys. Les meves condicions laborals tot i haver-les empitjorat no són comparables a les dels que viuen la veritable precarietat laboral en primera persona. Estic plenament convençut que les retallades perjudiquen els meus alumnes quan no envien substituts, quan redueixen les beques, quan apugen l’IVA del material, quan em treuen hores de preparació i coordinació a canvi de més hores d’atenció directa als alumnes prevalent quantitat vers la qualitat. És del tot injust que companys meus treballin menys hores a canvi d’una reducció del seu sou mentre se’ls demana professionalitat i qualitat.

Així doncs per què no faig vaga si ho tinc tant clar? Senzillament perquè no hi veig la utilitat. El sector productiu quan fa una vaga afecta l’empresari, aquesta és la seva força, la producció. Els serveis, però, no afecten a l’empresa sinó als usuaris, fet que la fa impopular i al final l’efecte es contraproduent.

Els mestres, l’escola, necessitem que la societat prengui consciència de la realitat i de la situació de l’escola. Els nostres alumnes són els seus fills, nets i nebots i les mesures que perjudiquen l’escola els perjudiquen a ells. Són ells els que hauran patit setmanes sense mestre per malaltia; són ells els que hauran patit la manca de preparació de les classes, són ells els que s’hauran quedat sense reforç quan més ho necessiten.

Mentre el conjunt de la societat accepti aquesta situació els mestres només podem fer el que hem estat fent sempre, educar amb els mitjans que tenim a l’abast, fent la nostra feina el millor que sabem, podem i ens deixen. Quan el conjunt de la societat prengui consciència de la realitat ens trobaran, m’hi trobaran, per reivindicar una escola de qualitat, justa i democràtica allà on calgui, al carrer i ales tribunes. El dia que pares, tiets i avis prenguin consciència que tot això va amb els seus fills, nets i nebots, que els veritables perjudicats són ells i que no és un caprici aquell dia si.

Mentre, seré a l’aula, amb els alumnes, posant el meu granet de sorra en la construcció d’aquest món més just, més. I si algú vol qdonar un cop de ma estaré, estarem, encantat d’acollir-lo. Al final, tots, ho hem de fer possible.

Fa uns dies em van dir que abans de la Grossa cobrariem la nòmina pelada de desembre i que en una setmana ens arribaria el 80% de l’extra mentre que el 20% restant no tenia una data concreta.

A tots ens va entrar un calfred.  Sort que l’escudella i la carn d’olla no encareixen massa el cistell d’anar a mercat que si volguessim un bon besugo potser hauriem d’optar per filets de panga.

Avui, però, la realitat, la definició d’aquell calfred ha superat les expectatives més negatives. Ens han retingut l’IRPF no només de la nòmina, sinó també de la part que no hem cobrat i que, tampoc sabem quan ho farem en previsió de que ja ho tenim retingut pel dia que toqui. Quan demà vagi a comprar li proposaré ala meva pexatera d’endur-me el peix i pagar-li el dia que aprofiti l’energia que la seva ingesta em produeixi.

Em considero afortunat pel fet de tenir una feina més o menys assegurada i per aquest fet em costa molt queixar-me de les retallades en el sou. Se que hi ha qui ho passa molt pitjor jo. Però tampoc podem permetre que, per aquest motiu, se’ns pugui fer el que vingui de gust.

Ara mateix la meva bossa per anar a omplir el mercat cara el dia de Nadal estarà més buida del que esperava, força més buida i per tant no l’ompliré com havia desitjat i com, estic segur, la meva peixatera hauria volgut.  I com ella la meva bossa buida la patiran el que em em ven la fruita i la verdura, el carnisser i la pollera.  Le sparades del mercat de l’Abaceria no em trobaran afaltar, hi aniré, els desitjaré un Bon Nadal, compraré el que sigui estrictament necessari i m’acomiadaré fins a Cap d’Any amb la confiança, tots plegats, que la meva bossa s’ompli una mica i pugui, aleshores, atrevir-me amb algun petit caprici.

De moment els que agrairan aquesta mesura seran les cadenes d’origen alemnay i francès, quina casualitat, que tinc ala vora i que amb els seus preus a mida de la meva bossa seran els meus proveidos oficials de molts productes vinguts de llunyi que amb prou feines si posen el preu en la meva llengua.

No és el primer cop que em passa. Acostumo a no dur paraigües els dies de pluja, amb el barret acostumo atenir-ne prou, i tot i així m’obliguen a sortir de sota la protecció dels balcons els paraigües amb un individu al seu davall. Acostumo a circular per la dreta a l’autopista i quan ocupo el carril del mig per facilitar una entrada soc pitat per un que s’apropa a una velocitat digne de retirada de carnet. A mercat, tot i demanar i donar la tanda, soc sospitós de voler colar-me.

Primer vaig pensar que algú m’havia escrit a l’esquena algun lema oferint-me com ase dels cops.  Més tard que dec tenir cara de trepitjable. Ara he canviat la meva teoria em convenç força tot iq eu m’agrad força menys i desitjaria no encertar-la.

Fins ara tot era una confabulació mundial en contra meu i si era així doncs res, a carregar a amb ella i a ser feliç tot pensant que d’aquesta manera d’altres quedarien lliures.

Ara, però, crec que tot és fruit d’un semenfotisme cada cop més generalitzat. Cadascú va la seva i no pensa en ningú ni en res. Ja no parlo d’aquells valors antics i desfasats que els vells del poble recordaran i que anomenaven solidaritat, caritat, col·laboració, … Ara imperen l’individualisme, l’egoisme altres ismes d’igual intenció.

Avuí estic una mica més trist. Tinc la sensació que ens estem perdent alguna cosa, que l’estem deixant marxar. i no m’agrada.

Fins la propera

P.S. Mentre escrivia aquest post i remenava una mica he trobat Passió i desesperació d’en Greips i he esbossat un somriure. Encara no està tot perdut. Gràcies, i gràcies també per la feina feta.

Quan vaig a l’estranger valoro els barris antics de les ciutats. Em passejo pels seus carrers estrets, sovint tancats al trànsit no amb pilones que pugen i baixen sinó amb una normativa estricta que es fa complir per qui correspon. Valoro les noves construccions obligades a mantenir no només l’alçada i la línia de la façana sinó també el seu estil, els seus materials i fins i tot els seus colors. Torno de Siena, de Toulousse, de Milà, de Funchal, d’Insbruck i he gaudit de la seva història, dels seus carrers.

Però arribo a Barcelona, a Gràcia, i tot l’encant es perd. Entenc que l’urbanisme canvii i que l’arquitectura de la Gràcia fundacional no sigui sostenible, ni ecològica, fins i tot que no sigui la més saludable però és la que corresponia a la seva època. Ara, però, algú ha decidit que els carrers han de ser més rectes, les cases més modernes i Gràcia ha de deixar de ser Gràcia.

A Gràcia, hi ha moltes finques “afectades”. Això no vol dir que els sàpiga greu ser cares o estar en mal estat per la deixadesa dels seus propietaris. Són finques que tenen al seu damunt l’espasa de Democles en forma de pla urbanístic. Ningú sap quan s’executarà ni tan sols si s’arribarà a executar mai però fa baixar el seu preu, fa perdre drets als possibles propietaris i converteix en gairebé impossible aconseguir una hipoteca. No fa massa dies un botiguer de Travessera em va dir que les quatre cases d’aquell tros ja tenien data d’enderroc: fa una setmana una de les quatre va baixar la seva persiana, potser per sempre.

Jo voldria que Gràcia seguís sent Gràcia, amb els seus carrers estrets que canvien de nom quan hi ha un canvi de rasant, on la gent coneix la cara del veí que té al seu davant i pot baixar la cadira al carrer quan arriba l’estiu. Potser no tindrem grans avingudes ni vies ràpides per circular però tampoc les hi vull jo. Jo vull viure a la Gràcia que he conegut, que he estimat i on, pesi a qui pesi, encara visc tot i el que costa. Una Gràcia condemnada a desaparèixer per les nomes del nou urbanisme de la Barcelona de disseny

Ja fa anys, encara era monitor en actiu en un esplai,  es va anunciar que per entrar al laberint d’Horta caldria passar per taquilla. No se si l’amenaça s’ha dut a terme,  senzillament no hi he tornat. Així que un dia d’aquests agafaré la càmera i pujaré al Park güell per darrer cop.  Fotografiaré pedres, racons,  persones, records i així un dia podré mirar-les i comentar-les amb els amics “Recordes quan… i aquella vegada que…” En aquella època vaig entrar en contacte amb un centre cívic gestionat per un esplai que es veia a venir que no li seria renovada la concessió. Tenien raó. El nou concurs el va guanyar una empresa privada que va fer pagar als usuaris en benefici d’una gestió més profesional

Aquest estiu amb la Plaça de les Dones del 36 ja vàrem tenir una precuela d’aquesta pel·lícula de la privatització. Un grup de veïns privilegiats tenen un accés particular un espai quan, per la resta de ciutdanas, resta tancat.

La Zona Verda ja ens va mostrar el camí iniciat i sense retorn. Els ciutadans de Barcelona paguem el corresponent impost de circulació i això ens dóna dret a un preu més assequible per poder aparcar al carrer si trobem on a l’hora d’anar a dormir ja que si ens desplacem per Barcelona en cotxe i ens allunyem de la nostra zona aleshores perdem el privilegi i paguem com qualsevol vingut de fora. La privatització dels parc aniràs pel mateix camí. Amb els nostres impostos pagarem pel manteniment d’una instal·lació que tindrà una manera d’autofinançar-se però que seguirà depenent de Parcs i Jardins.

No estic en contra de pagar per serveis afegits que es poden trobar als parcs com el Tren del Parc de l’Oreneta quan, com esn aquest cas, és una entitat sense afany de lucre la que ho gestiona no busca un benefici sinó mantenir l’activitat. Entre això i un torniquet per entrar-hi hi ha una distància que l’ajuntament no hauria d’escurçar.

Aquesta és la ciutat que tenim iels polítics que la governen i nosaltres doncs això, com diu la campanya, (sobre)vivim a Barcelona.

La situació viscuda és la següent. (L3-Diagonal> dissabte 11.10 del matí. Un honorable membre d’aquest cos parla en una cantonada de l’estació amb un “motxillero”. No us deixeu enganyar per les primeres impressions ja que estava indicant-li on havia de fer un transbordament. Quan acaba amb aquest servei s’apropa lleuger al torniquet on u pare amb un fill petit té problemes per validar el seu bitllet.

Fins aquí res a dir. Agraeixo la vocació de servei i la seva disponblitat. El que no acabava d’entendre és que collons nassos i feien dues trballadores de TMB arrepenjades fent la petar al costat del torniquet mentre l’agent d’inseguretat privada aten al públic. Dic que no ho entenia perque ara ja ho veig clar.  Cadascú té la seva feina i està perfectament repartida. Un agent suposadament qualificat i no ho dubto pas per la lluita contra el crim es dedica a ajudar viatgers perduts i amb poques mans mentre els informadors de la companyia li fan companyia ja que la seva empresa el fa estar sol.

Mentre això passa no hi ha dia que algú no comenti que a un conegut  seu, no fa massa dies a la meva mare, li van prendre els diners al transport públic.  Vull aprofitar per donar les gràcies als senyors lladres, coneixedors de la seva feina i posseïdors d’uns grans sentiments ja que ho van fer sense causar-li cap mal i van llençar-ho tot allà mateix quedant-se només els diners i uns dècims de loteria. Ma mare ha recuperat unes fotos que l’acompanyen des de fa anys, els diners no eren masses i la loteria no ha tocat.Tot i que ella mateixa deia que si tocava i servia perquè deixessin de robar encara bo. I mentre escric aquestes ratlles ben segur que un altre viatger desorientat haurà trobat el seu destí gracies al’eficaç tasca orientadora dels que jo creia afgents de la inseguretat privada.

Era la crònica d’un fet anunciat.  Davant dels meus nassos (a toro passat és quan te n’adones de tot) li han fotut la cartera a un turista confiat. La tècnica no era nova, de fet jo estava pendent d’un altre noi que ha resultat ser un del tot innocent pare de família.

Fins aquí un sentiment d’impotència terrible però poca cosa més. uns passatgers li han explicat el que ha passat i l’home no s’ho acaba de creure. No ho entenia. Tot ha passa hem pujat tots a Drassanes <L3> i els “xoriços” han baixat ha Liceu. En arribar a Diagonal i veure que el turista en qüestió he anat a buscar els dos segurates que amb les seves armilles taronges fan les funcions informatives que potser hauria de fer el senyor amb americana grana que xerra amb ells.

La conversa ha anat més o menys així (En un perfecte català, això si)

Jo: Bon dia. Que sapigueu que a un tuista, puja ara, li acaben de fotre la cartera… és aquell… va de clar, amb gorra

Ells: Ah. gràcies, Ara?

Quan l’assenyalo un fa el gest de sortir perpo tot queda en això, un gest.

-Si Hem pujat a drssanes i han baixat a Liceu.

-Li han pres la cartera?

-No, l’ha trobada a terra, però buida

–Doncs encara ha tingut sort, l’ha recuperada (potser es pensaven que era un record de família o que hi duia la foto del seu peixet de colors)

-Ja. Jo m’he n’he lliurat tres vefdes ja.

He girat cua emprenyat i he marxat.

Moltes gràcies per la seva col·laboració, agents de la inseguretat privada. Sortir de la valla, intenatra adreçar-se a l’home en qüestió i demanar-li si necessita res, o si vol que avisin la policia, o si té un duro per arribar al seu hotel… jo que se. però no. No podien deixar el seu lloc. potser la conversa ha canviat el seu centre d’atenció. potser ja no parlaven de la victòria de Barça sobre l’etern rival. potser han començat a parlar de la inseguretat que hi ha al món, de que ja no es pot viatjar en metro tranquil.

Per acabar-ho d’arreglar al sortir al carrer veig que ales escales hi ha tres segurates més fen-la petar.  Com que deurien estar fumant o era l’hora del seu esbarjo com els nens d’escola,  potser no se’ls podia molestar.

Encara no m’ho cre. Ho he fet d’una tirada i no he ahagut d’esborrar cap paraula malsonant. de debò que la col·lecció d’adjectius quer em ve al cap cada cop que penso en els l’armilla fosforito repassa tot l’abecedari.

Avui encara puc dir que estic de sort. Per tercer cop des del mes de setembre m’han intentat fotre ma a la cartera sense èxit.

Els tres cops al mateix lloc: Linia 3 Estació Liceu Direcció Gràcia-Trinitat Nova

Els tres cops un grup de tres persones: Els dos primers masculins, avui tots tres femenins.

Els tres cops identificaria la llengua com de l’est, però no em feu dir de quin país. Ni ganes. No penso caure en la generalització fruit del ressentiment.

Els tres cops aparença d’allò més normal. Fins i tot s’han ofès quan quan he descobert les seves intencions La noia d’avui anava vestda de negre  duia una caçadora amb lluentons amagant-se el braç; cabell destenyit, seria blanc oxigenat? Le altres dues colors marrons, que no destacaven gens.

Els tres cops amb el mateix sistema. Apropant-se molt a mi en el moment de pujar sense haver-hi necessitat. Dos bloquejant els meus moviments i la tercera fotent-me ma la butxaca del davant. com que no soc com la de l’acudit no diré que creia que duia “bones intencions.

A diferents hores. Avui a quarts de sis de la tarda. Una hora d’allò més poc habitual per baixar o tornar del centre.

Els tres cops sense èxit. encara tinc la meva cartera, just la que em vaig comprar a finals d’estiu. No se quan de temps durarà la meva sort. Un dia deixaré de reaccionar i em quedaré sense cartera, sense fotos, sense targes de diferents supermercats i superficies. Sense calers no me’n quedaré. tinc el costum de dur el mínim imprescindible.

Avui he estat de sort. I ja en van tres.