Soc mestre de primària a l’escola pública i he decidit no anar a la vaga convocada de forma unitària per docents, alumnes i famílies. Ha estat una decisió difícil perquè m’he plantejat la pregunta a l’inrevés d’altres ocasions. Enlloc de preguntar-me quins motius tinc per fer-la m’he preguntat quins motius tinc per no fer-la… i m’he convençut.

Com a mestre pateixo les retallades en tots els àmbits com la resta de companys. Les meves condicions laborals tot i haver-les empitjorat no són comparables a les dels que viuen la veritable precarietat laboral en primera persona. Estic plenament convençut que les retallades perjudiquen els meus alumnes quan no envien substituts, quan redueixen les beques, quan apugen l’IVA del material, quan em treuen hores de preparació i coordinació a canvi de més hores d’atenció directa als alumnes prevalent quantitat vers la qualitat. És del tot injust que companys meus treballin menys hores a canvi d’una reducció del seu sou mentre se’ls demana professionalitat i qualitat.

Així doncs per què no faig vaga si ho tinc tant clar? Senzillament perquè no hi veig la utilitat. El sector productiu quan fa una vaga afecta l’empresari, aquesta és la seva força, la producció. Els serveis, però, no afecten a l’empresa sinó als usuaris, fet que la fa impopular i al final l’efecte es contraproduent.

Els mestres, l’escola, necessitem que la societat prengui consciència de la realitat i de la situació de l’escola. Els nostres alumnes són els seus fills, nets i nebots i les mesures que perjudiquen l’escola els perjudiquen a ells. Són ells els que hauran patit setmanes sense mestre per malaltia; són ells els que hauran patit la manca de preparació de les classes, són ells els que s’hauran quedat sense reforç quan més ho necessiten.

Mentre el conjunt de la societat accepti aquesta situació els mestres només podem fer el que hem estat fent sempre, educar amb els mitjans que tenim a l’abast, fent la nostra feina el millor que sabem, podem i ens deixen. Quan el conjunt de la societat prengui consciència de la realitat ens trobaran, m’hi trobaran, per reivindicar una escola de qualitat, justa i democràtica allà on calgui, al carrer i ales tribunes. El dia que pares, tiets i avis prenguin consciència que tot això va amb els seus fills, nets i nebots, que els veritables perjudicats són ells i que no és un caprici aquell dia si.

Mentre, seré a l’aula, amb els alumnes, posant el meu granet de sorra en la construcció d’aquest món més just, més. I si algú vol qdonar un cop de ma estaré, estarem, encantat d’acollir-lo. Al final, tots, ho hem de fer possible.

La jornada intensiva és una pràctica habitual a casa nostra tant en l’empresa pública com la privada. En aquests casos, el del funcionari rere un taulell o el d’un gestor de diners d’altri (bancs i caixes) la jornada intensiva no es qüestiona de cap manera.  Qualsevol treballador que vol fer una gestió en un organisme oficial o, senzillament, vol anar at treure diners per anar a sopar s’ha d’adaptar a la jornada intensiva. I no passa res.

D’altre col·lectius no en fan de jornada intensiva, desconec els torns dels treballadors però ni petits ni grans comerciants fan jornada intensiva. Potser els seus treballadors en gaudeixen tot l’any de la jornada intensiva, terme emprat, en aquesta ocasió de la manera més extensa possible.

Quan parlem de l’escola però, els arguments desapareixen.  Les famílies es troben que han d’ocupar-se dels seus fills i filles unes hores més al dia i acusen als mestres detreballar poc. El professorat diu que fer classe les tardes del mes de juny és perdre el temps per les temperatures que es donen en  uns espais que no estan adequats per a suportar-les. Mentre els afortunats gaudeixen d’aire condiconat a casa o al feina, mestres i alumnes gaudeixen d’aules encarades al sol per aprofitar el màxim de llum. L’administració fa referència al model d’altres països, sempre diferents segons els seus interessos, per justificar la seva decisió. Sindicats, federacions i moviments volen acontentar qui els manté allà on són.

Quan vaig al metge i em diu que em prengui una pastilleta de color rosa, jo li faig cas i me la prenc; quan vaig al mecànic i diu que la meva moto li cal un canvi d’oli, jo li faig cas i li canvio; quan vaig al mercat i el meu carnisser em diu que avui no té el tall que jo agafo normalment, tot i que l’estic veient, jo li faig i demano una altra cosa. No crec se un ésser estrany. senzillament confio en els professionals, especialistes en la seva matèria i em deixo aconsellar pels que en saben. El meu mecànic ja ha renunciat a ensenyar-me a netejar la bujia de la Vespa: Jo no faig la seva feina i ell no fa la meva. Però quan un mestre ens diu que el 15 de juny a les quatre de la tarda és impossible captar l’atenció dels alumnes no només ho posem en dubte sinó que qüestionem, fins i tot, la seva professionalitat.

Ara sembla que la Conselleria ha baixat del burro i torna a obrir la possibilitat de demanar la tant qüestionada Jornada Intensiva. Argumenta que la famosa LEC amb l’autonomia de centres dona el mecanisme, exacatament el mateix que hi havia abans.

Digueu-me malpensat. Som a quatre dies de les eleccions i demostrar que realment ha escoltat els mestres potser permet recuperar alguns vots d’un col·lectiu força enfadat. Pares i mares es quedaran amb el record d’un conseller que va parar els peus als mestres i els va escoltar de manera que potser no perd alguns vots d’un col·lectiu molt nombrós. L’administració… (sense comentaris). Sindicats, federacions i moviments argumentaran amb coherència a favor de les noves mesures.

Les excuses usades per prendre la decisió desapareixen com van aparèixer, les hores lectives totals són les que han de ser, la conciliació familiar és un problema que va més enllà de l’horari escolar.

El professorat podrà gaudir altre cop de la jornada intensiva, les empreses de serveis recuperaran els clients perduts, els nens i nens aniran de colònies i es faran excursions més enllà del terme municipal i tot tornarà a la normalitat. Per que és així, una cosa normal, com la jornada intensiva dels despatxos o dels bancs

Enguany el curs escolar ha començat el 7 de setembre i acabarà el 23 de juny.  Quan jo anava a escola recordo com se’m feien de llargues i feixugues les vacances i com desitjava que acabessin. Potser no hauria conegut tota una colla de Vic que venien a Blanes just la primera quinzena de setembre tot apurant fins el darrer dia; potser m’hauria perdut les festes del Tura a Olot; potser m’hauria perdut les onades d’aquells dies en una època en que les platges no tenien banderes. Estic convençut que hauria agraït perdre’m aquests dies. Quan jo anava a escola esperava l’endemà de reis pèr poder jugar però també per rebre algun regal més que els reis havien portat a casa algun parent que no estava dins el circuit del dia de reis.Per cert, aquest curs moltes escoles han triat coma dia de festa propi el dia 7 de gener de manera que tot queda igual.  (Personalment optaria per fer classe i que aquells nens que fessin pont aquell dia fossin denunciats als Serveis Socials corresponents si els apres no ho han comunicat prèviament; no fer-ho podria ser una mostra de negligència per part del professorat)

Sento parlar els meus pares i m’expliquen que començaven les classes a l’octubre (no s’acaben de posar al dia) i acabaven per Sant Lluís (21 de juny). potser el nostre conseller no tenia amics amb qui jugar i recorda aquests dies com una càrrega pesada. Les noves generacions segur que li agraeixen la retallada i l’estalvi del mal tràngol que suposen els dies de vacances.

Els càmpings dels pobles de la costa i les comerços dels mateixos pobles segur que agrairan que la temporada d’estiu s’escurci uns quants dies en aquests temps de bonança econòmica. A més gaudiran d’una setmana extra als vols de carnaval, quan el temps i les temperatures acompanyen al turisme de platja, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Seguirem gaudint del pont de la Puríssima Constitució, màrtir, perquè vist l’ús que se’n fa em sembla que ja li podem treure l’etiqueta de verge (però això també és un altre tema)

Però no patim. aquest és el més gran problema que tenim, la notícia que obre els noticiaris, pla primera pàgina de demà. Congratulem-nos

Doncs si, els culpables són un col·lectiu força nombrós a casa nostra i sembla ser que va en augment. M’estic referint als mestres. Un col·lectiu amb massa vacances pagades per una feina que podria fer qualsevol i sense cap mena de valor social.

Qui s’han cregut que són aquests que demanen dues setmanes per preparar nou mesos si aquests només han de servir per aconseguir generacions millor preparades?

Qui s’han cregut que són què es creuen amb el dret a exigir a les famílies que participin activament en l’educació dels seus fills?

Qui s’han cregut que són quan cada any tenen nous plans d’estudi o sistema d’organitzazió o critreris d’avaluació o calendari que els fa mantenir ben desperts i amb criteris estables?

Qui s’han cregut quan que són quan qualsevol de nosaltres els canviaríem la feina en qualsevol moment ja que els seus alumnes, fills i filles de la resta de ciutadans, cada dia creixen amb valors més ferms apresos a casa.

Qui s’han cregut que són quan compten amb l’ajut de televisions publiques i privades que tenen cura del horaris protegits per reforçar la tasca educativa de l’escola tambñé quan estan a casa?

Qui s’han cregut que són? Jo us ho diré (digueu-me agosarat) Són, perquè així ho han volgut, mestres que creuen en la seva feina, professionals ens constant reciclatge, ciutadans amb una enorme responsabilitat vers el futur.

Ells són els culpables de tot. Culpables de la mala programació de la televisió; culpables de que pares i mares no dediquin més temps als seus fills i filles, culpables de que l’administració estigui més amoïnada per assegurar els vots d’una part de la ciutadania que no pas per la qualitat de l’ensenyament/educació.

Ells i elles tenen la culpa de tot.